Selecciona Edició
Connecta’t

Dos homes i un nomenclàtor

El passat d’Antonio López i Juan Güell pot fer que desapareguin dels carrers de Barcelona

Les escultures d’Antonio López i Juan Güell a Barcelona, juntes, gràcies a un muntatge fotogràfic.
Les escultures d’Antonio López i Juan Güell a Barcelona, juntes, gràcies a un muntatge fotogràfic.

El passat 12 de febrer saltava la notícia: la resolució de l’Ajuntament de Barcelona de rebatejar la plaça dedicada a Antonio López y López, eliminant la seva estàtua o bé retocant-la “artísticament”, per esborrar el fil de memòria que queda d’ell, de la seva tasca com a prohom de la ciutat en un bon nombre d’empreses catalanes. La decisió s’emmarca en el Programa de Memòria de Barcelona, el comissionat del qual, el professor Ricard Vinyes, diu que López no va tenir, “en el context actual, una conducta exemplar”. L’estàtua del seu consogre, soci i amic, Juan Güell Ferrer, situada a la Gran Via, cantonada rambla de Catalunya, també perilla. Coneixent la tradicional fúria catalana per acabar amb el poc que hem fet, sorprèn que el procés s’hagi allargat tant de temps; es va per fases fins a l’aniquilació total. L’orgia de puresa històrica que vivim se centra ara en dos homes de negocis que van ser decisius per al desenvolupament de la Catalunya financera, industrial i cultural de la segona meitat del segle XIX. Els nostres erudits han insistit tossudament en la reivindicació d’escriptors mediocres mentre s’ha tingut en una ignorància gairebé absoluta els que van ser autènticament europeus. Ara, aquell oblit s’ha transformat en una caça de bruixes: no pas d’europeus, aquesta gent eren negrers.

Antonio López, de caçador, amb el fusell a l’espatlla, en una fotografia molt poc coneguda del famós navilier que el 1861 va aconseguir la concessió dels contractes de transport de passatgers i correu entre Espanya, Puerto Rico, Cuba i Santo Domingo, amb vaixells com el vapor correu.
Antonio López, de caçador, amb el fusell a l’espatlla, en una fotografia molt poc coneguda del famós navilier que el 1861 va aconseguir la concessió dels contractes de transport de passatgers i correu entre Espanya, Puerto Rico, Cuba i Santo Domingo, amb vaixells com el vapor correu.

Antonio López y López (1817-1883) i Juan Güell Ferrer (1800-1872) van ser dos homes del seu temps, fills modestíssims de famílies sense recursos, tots dos nascuts en pobles costaners familiaritzats amb la pesca i l’emigració; perquè només la noblesa i les classes benestants podien presumir, a l’època, de viure a la mateixa parcel·la de terra que els seus ancestres. L’aristocràcia es vantava de ser la propietària del present i del passat, però la veritat és que a principis del XIX ja no hi havia necessitat d’imitar els aristòcrates si es volia prosperar; sorgia una altra manera de fer-se un lloc propi, que era possible a força de molt sacrifici, audàcia i una dosi imprescindible de sort. Es tractava d’un espai social incert, però dinàmic i canviant, fet a la manera de l’efervescent revolució industrial que floria a Europa. Tant Güell com López ho sabien (o ho intuïen); tan sols cal llegir la poca correspondència que han deixat per comprendre la seva ambició, les seves ànsies d’un futur pròsper que els tragués de la injusta pobresa.

Antoni López y López —“un arbre altiu que ombra donava a la marina sencera”, en paraules del seu empleat més cèlebre, Jacint Verdaguer— va néixer al poble llavors pobríssim de Comillas, sense gairebé conèixer el seu pare, però amb una mare plena de vigor que es guanyava la vida fent encàrrecs, cobrint a peu els 50 quilòmetres de Comillas a Santander. Maria López Conde (coneguda com “la condesuca”) va inculcar al més gran dels seus fills la necessitat d’anar-se’n lluny i de fer-se un avenir. Per la seva banda, l’espavilat i agut Juan Güell Ferrer va néixer a Torredembarra com el primogènit d’un matrimoni jove, modest i amb ganes de prosperar. López i Güell van seguir el model patern de fer les Amèriques, però amb més fortuna que els seus progenitors. I és que ambdós joves estaven dotats d’una intel·ligència excepcional per als negocis —que només aquí, en un país tan miserable amb la seva gent, s’és capaç de menysprear—. Als cinc anys Joanet ja llegia en veu alta les cartes que enviava el seu pare des d’algun port americà —perquè la mare, una altra dona formidable, era analfabeta—. Tots dos es van embarcar sent unes criatures i als trenta anys eren homes rics, posseïdors de terres i negocis a Cuba. Allà tot just van coincidir físicament, ja que quan Juan Güell va tornar a Barcelona el juliol de 1835 (just el dia de la crema dels convents, experiència que el va marcar), Antonio López no era més que el dependent d’una sederia de l’Havana. El seu assentament a Santiago de Cuba tindria lloc el 1843; va ser allà on va conèixer l’hisendat Andrés Bru Puñet (de la Selva, Girona), amb la filla del qual, María Luisa, es casaria a Barcelona, cinc anys després. Sens dubte aquest matrimoni va marcar un abans i un després en la vida de López, ja que li va permetre abordar operacions comercials de certa envergadura, en les quals sempre va comptar amb el suport del seu germà Claudio (el professor Martín Alharilla ho ha estudiat exhaustivament).

Juan Güell i Ferrer va estudiar de jove a la Llotja de Barcelona per a pilot de barco per desig del seu pare.
Juan Güell i Ferrer va estudiar de jove a la Llotja de Barcelona per a pilot de barco per desig del seu pare.

Quin va ser el seu pecat nefand, l’origen de l’oprobi que cau sobre ells en els darrers anys? El de bona part dels indians espanyols tornats de fer-se la vida als ports de l’Amèrica hispana —Caracas, Buenos Aires, Lima, Santo Domingo i, per sobre de tots, Cuba, l’illa preferida per les facilitats que oferia—. Tot i la manca de documentació —tant Güell com López van deixar enrere els papers que podien acreditar l’índole dels seus negocis, i cap de les dues famílies posseeix arxius patrimonials—, hi ha pocs dubtes que algunes de les seves empreses van ser tèrboles, ja que el seu enriquiment va ser molt ràpid. Però, van ser negrers? Com va escriure Eusebio Güell Bacigalupi (fill de Juan Güell) el 1886: “En el passat, un dels principals mitjans d’explotar la riquesa de les nostres Antilles va ser la ignominiosa tracta d’esclaus negres, però aquest immoral comerç es va extingir fa ja molts, molts anys”.

Pel que fa a Antonio López, sabem que va fundar la seva naviliera el 1850 per dedicar-se al transport mercant entre ports cubans i entre aquests i els ports del sud dels Estats Units. I que amb aquest objectiu va encarregar la construcció, a les drassanes de Filadèlfia, del primer vaixell espanyol propulsat per hèlixs, al qual va batejar General Armero. No hi ha constància que tingués vaixells dedicats al tràfic negrer, però és més que probable que els seus vaixells transportessin esclaus com a mercaderia. Cal dir, però, que ho feia en una època en què l’esclavitud era legal en alguns països (Cuba, els Estats Units, el Brasil, Jamaica i gairebé totes les Antilles), encara que no ho era el tràfic, generant-se així una situació paradoxal i insostenible que només resoldria l’abolició total de l’esclavitud. El mateix Thomas Jefferson, pare fundador dels EUA, és un exemple d’aquesta ambivalència moral que va conèixer l’època: com a estadista va lluitar contra ella, però la seva plantació de Monticello, a Virgínia, funcionava amb esclaus, i és gairebé segur que va mantenir una relació amb l’esclava Sally Hemings, de la qual van néixer sis fills (mai reconeguts). Malgrat això, Jefferson és, en el món anglosaxó, una referència moral indiscutible.

Quatre anys després, el 1854, Antonio López començaria a liquidar els seus negocis a l’orient cubà a causa d’una epidèmia de còlera desencadenada pel funest terratrèmol que assolà Santiago de Cuba. La seva esposa va tornar a Barcelona a corre-cuita, embarassada del seu quart fill. La instal·lació del matrimoni a la ciutat comtal seria ja definitiva, i el 1856 López donava forma al seu projecte: la creació d’una empresa naviliera dedicada a l’explotació de vaixells de vapor. Un any després fundava A. López y Cía, germen de la futura Compañía Transatlántica, en un dels vaixells de la qual Jacint Verdaguer escriuria L’Atlàntida, poema èpic dedicat al seu patró. Amb la naviliera es condensaria al port de Barcelona gairebé tot el moviment maritimocolonial de la marina espanyola.

Juan Güell i Ferrer va estudiar de jove a la Llotja de Barcelona per a pilot de barco per desig del seu pare. Tenia una veritable passió per l’aritmètica i la comptabilitat, tal com demostra el seu quadern de quan tenia 16 anys.
Juan Güell i Ferrer va estudiar de jove a la Llotja de Barcelona per a pilot de barco per desig del seu pare. Tenia una veritable passió per l’aritmètica i la comptabilitat, tal com demostra el seu quadern de quan tenia 16 anys.

Tornant al tema, l’origen de la seva llegenda negra està en el pamflet escrit pel seu cunyat, l’esbojarrat Francisco Bru, titulat La verdadera vida de Antonio López y López (1885), un text pensat per extorsionar la família López i que només es va atrevir a publicar un cop mort el navilier, quan totes les empreses van quedar en mans d’un home dubitatiu, Claudio López Bru, que desitjava servir Déu més que no pas els homes. En aquest pamflet, Bru confessa el seu odi declarat cap al navilier per l’ús que va fer de l’herència del seu pare, una raó de pes per considerar el contingut de les acusacions com altament sospitós. Algunes d’elles no tenen la lògica més elemental, com la d’acusar Claudio López de ser un home ferotge i sense escrúpols, quan la correspondència entre els dos germans posa en evidència la fragilitat del seu caràcter. Pancho Bru volia fer mal, clavar un cop definitiu al nom del totpoderós marit de la seva germana. I a fe que ho va fer.

Juan Güell Ferrer és un puntal imprescindible de la indústria catalana el XIX. El seu primer viatge a Amèrica va tenir lloc als nou anys, quan es va reunir amb el seu pare a Santo Domingo i va treballar en el seu petit negoci de colonials. Va estudiar a la Llotja barcelonina amb gran profit i durant un temps va fer com el seu pare, viatges d’anada i tornada d’Amèrica (se n’anava amb una càrrega d’aiguardent, embotits i fruits secs i tornava amb sucre, cafè i tabac). Als vint anys va decidir instal·lar-se a Cuba i en menys de deu crearia a l’Havana una casa comercial, la Casa Güell y Cía., que controlaria el mercat de la importació i exportació. Els pocs documents disponibles donen fe d’una activitat mercantil imparable, però no existeix cap prova, cap, que el relacioni amb l’esclavisme, tot i que, com he dit, era un fet amb el qual convivia la societat cubana, constituïda tan sols per amos i esclaus. Va tornar a Barcelona amb una gran fortuna. Les seves observacions en arribar no van ser bones, i així ho recorda en un apunt posterior: “En el año 1835 el obrero español vestía y comía mal, y lo mismo los empleados del Estado. Pobre el pan, pocos los consumidores, la propiedad rural tenía escaso valor, lo mismo que la urbana; la industria era mezquina, de las artes y los oficios mejor no hablar. Todas las clases, en fin, reflejaban la pobreza y la decadencia de la nación. ¿Qué hacer?”.

Textos inèdits

Entre l’escasa documentació que deixaren per escrit tant Antoni López y López com Joan Güell i Ferrer, els següents fragmens d’anotacions i cartes, fins ara inèdits, donen pistes del tarannà d’aquests dos personatges, força allunyats de la imatge que es desprèn popularment i que és la que podria portar a fer-los desaparèixer del nomenclàtor de Barcelona. El rerefons dels escrits avalaria la tesi totalment contrària.

“Evitar el cataclismo [que supondría suprimir a los productores españoles toda protección] es el objeto de todos mis escritos. ¿Puede un catalán emplear su pluma, siquiera sea tosca como la mía, en favor de una causa ni más noble, ni más digna, ni más justa, ni más patriótica y humanitaria? Así me lo dice la conciencia”.
(Apunt manuscrit de Juan Güell Ferrer, inclòs en els esborranys dels escrits econòmics, dipositat a l’AHM, pendent de catalogació.)

“Querido hermano:

Te concedo que te haya afectado la marcha de Francisco [antiguo esclavo], porque criados como este llegan a formar parte de la familia y su separación es siempre sensible, aunque estoy seguro de que esto será temporal, porque no es posible que Francisco pueda acostumbrarse ahora a aquello,[CUBA] teniendo en cuenta que quiere mucho a tus hijos. Antes de embarcarle pienso echarle un largo sermón.

No comprendo tu decaimiento, diciéndome que estás hecho otro yo [a Claudio le llamaban el Jeremías por sus problemas de salud que le ocasionaban un carácter depresivo]. ¡Aviados estábamos si así fuera! Y digo que no lo comprendo porque en la actualidad no veo causa, desde que estamos metidos en la Transatlántica jamás se ha presentado este negocio más risueño. Incluso yo he cogido ánimo, así es que no me explico la causa de tu abatimiento, habiendo dado pruebas tan patentes de tener un alma tan grande como las que has dado con la Transatlántica, y que todos han admirado.

Yo creo que a tu afección de ánimo ha contribuido dar la casualidad de pasar unos días que, sin saber por qué, se le presentan a uno en la vida de verlo todo oscuro, por claro que esté. Yo puedo hablar bastante de esto porque, para mi desgracia, me aparecen con frecuencia.

Dime si pasa esta mala racha. Avísame e iré inmediatamente. Tu amantísimo hermano Claudio”

(Carta inèdita de Claudio López al seu germà, Antonio, des d’Alacant, on hi havia l’altra seu de la Trasmediterrànea; gener de 1864.)

Abans d’instal·lar-se definitivament a Barcelona, Güell viatjà a França i la Gran Bretanya. Necessitava ampliar el marc de la seva experiència i fou en aquest viatge quan comprengué que la veritable riquesa la genera la producció, no el comerç. Obsessionat pel bé comú i per la idea de progrés com a fonament de la felicitat dels pobles, ningú va lluitar com ell en favor de mesures proteccionistes per tal d’aconseguir que la incipient indústria catalana pogués enlairar-se: escrigué profusament d’economia política quan enlloc d’Espanya es coneixia aquesta disciplina; va convèncer d’altres fabricants de la necessitat de crear indústria pesant (La Barcelonesa, La Maquinista Terrestre y Marítima) per tal de no dependre dels enginyers anglesos; fundà la fàbrica tèxtil El Vapor Vell, dedicada a la fabricació de panes i velluts (un teixit que oferia especials dificultats); fou accionista del Canal d’Urgell, i un dels primers empresaris a l’hora de demostrar que els erms lleidatans eren conreables. La seva preocupació cabdal era fer que la millora del camp frenés la sagnia demogràfica i la sempiterna pobresa del pagès. També participà en la fundació de diaris econòmics a Barcelona i a Madrid… El seu error principal el va cometre en publicar, poc abans de morir (d’una hemorràgia cerebral) el llibret Rebelión cubana (pds.lib.harvard.edu), que es pot considerar il·lustratiu de les idees que sostenien els empresaris catalans, amb interessos a la Gran Antilla, en relació amb el moviment independentista.

Certament, Güell mostrà una incomprensió manifesta en rebutjar el dret dels cubans a la independència i per extensió a qualsevol reforma de l’statu quo, inclòs segurament el règim esclavista (ell no en fa referència). Ho hi veia el terratrèmol que desestabilitzaria greument la vida econòmica espanyola. Tant ell com López anaven, en tot cas, errats, però la pregunta és: amb quins criteris s’està jutjant els nostres avantpassats? És possible actuar avui en la ignorància dels valors pels quals se’ns jutjarà en el futur? Per més que admirem la trajectòria biogràfica d’algú, sempre hi haurà alguna cosa trista, que estimaríem més no saber. Es pot escopir a les estàtues de López i Güell perquè les seves conductes no van ser pures, però cada vegada que un estudiant es trobi davant el repte de comprendre el desenvolupament de Barcelona i de Catalunya, amb les respectives llums i ombres, es toparà amb aquells homes audaços, fundadors de les primeres indústries, dels primers bancs i companyies de navegació que va tenir la nostra doble nació, i sense les quals la capital catalana no seria com és, i el modernisme català no existiria, perquè ells i els seus fills finançaren les obres dels millors artistes del seu temps. Així, fou el fill de Juan, Eusebio Güell Bacigalupi (home melancòlic, més interessat en el mecenatge que en els negocis), qui descobrí el talent d’Antoni Gaudí i el va treure de la fusteria d’Eudald Puntí; i fou Antonio López, i el seu fill Claudio, els que varen portar a Comillas els principals artistes catalans, tot creant un espai arquitectònic únic arreu del món. De la indústria pesant impulsada per Güell van sortir els ferros forjats que Gaudí utilitzaria en els seus dissenys revolucionaris. És a dir, parlem de gent que va saber crear riquesa i cultura al seu voltant. Ara es poden esborrar els seus noms, però aquesta acció demolidora de la història només parlarà de nosaltres i de la nostra incapacitat per enfrontar-nos de manera raonable al passat. Parlarà de nosaltres com una societat indòmita, no d’ells com a individus que ho van donar tot, bo i dolent, per un somni.

I així ho veieren els seus contemporanis. En l’edició de la tarda del 23 de novembre de 1872, el Diario de Barcelona donava compte de l’impressionant enterrament d’aquell mateix matí. Més d’un quart d’hora havia tardat en sortir del domicili de Juan Güell, al final de la Rambla, la llarga comitiva: 600 operaris de la seva fàbrica de Sants, tots de negre i amb les atxes enceses, el taüt portat a les espatlles dels seus col·laboradors més propers. Presidia el dol el seu fill Eusebi, atordit, acompanyat del seu sogre, Antonio López, de parents i marmessors, de sacerdots i de representants de l’Instituto Industrial, de la Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País, de l’Instituto Agrícola Catalán, del Fomento de la Producción Nacional, del Círculo Hispano Ultramarino… És a dir, de les institucions que havia fundat i/o n’havia format part. A l’església de Santa Mònica hi havia “cuanto notable encierra Barcelona en la industria, el comercio, las ciencias y las artes en un número extraordinario, nunca visto en la ciudad”. Els cents de treballadors que precedien el taüt restaren a les portes de l’església, estenent-se per la Rambla, atapeïda de gent que no cabia al temple. Més de vuitanta carruatges amb crespons negres cobrien la Rambla, des de Santa Mònica fins al palau Comillas. I és que també la Rambla es va tenyir de dol per acompanyar a Juan Güell Ferrer en el darrer acte de la seva vida.

Ara anem contra ells, sense proves, només amb el ressentiment ideològic, classista i sectari. Reescriguem la història a voluntat.