Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Declaració de principis

Els articles de Baixauli tenen aire de dietari, de notes de qui investiga del que escriu

Manuel Baixauli deixa anar en els articles algunes claus ocultes de la seva tant suggeridora com enigmàtica obra.
Manuel Baixauli deixa anar en els articles algunes claus ocultes de la seva tant suggeridora com enigmàtica obra.

Els lectors de L’home manuscrit (2007), o de La cinquena planta (2014), per exemple, saben que a les coordenades literàries per on es mou Manuel Baixauli (Sueca, 1963) no s’hi esquiven ni la recerca de l’esforç de l’intel·lecte ni la incomoditat moral, que a l’autor li plau explorar sense avergonyir-se de les possibilitats de l’escriptura com a camí de salvació (o de perfecció) personal, com un sacerdoci secret i ingrat, com un mètode per ordenar el caos de la vida, i que no li molesta reivindicar la mítica soledat de l’escriptor encara que a vegades es decanti cap el narcisisme creatiu.

El lector de Baixauli es converteix en un presoner que no pot evadir-se mai del laberint de la imaginació de la seva narrativa perquè les atmosferes oníriques i psicòtiques que crea són del tot inexplicables gràcies a la lògica enigmàtica que les regeix. Els arguments de la seva narrativa es bifurquen, a vegades semblen fragments que tendeixen a la conjectura, i a vegades esdevenen digressions calculadament inabastables i desordenades que s’acaben imbricant opacament per estimular i fascinar la fantasia del lector.

Ara, però, gràcies a Ningú no ens espera, recull dels articles que Baixauli ha anat publicant en aquest diari, “un munt d’escrits on tracte temes diversos relacionats, sempre, amb la cultura o amb allò que la influeix o la condiciona”, el lector té la sort de poder accedir a la revelació d’algunes de les claus ocultes que il·luminen la seva obra. Baixauli hi expressa la seva perplexitat permanent davant del món, però com diu ell mateix, “vist a l’engròs, el recull té l’aire d’un dietari”, i el lector el pot llegir com el quadern de notes d’un escriptor que investiga sobre el que escriu.

NINGÚ NO ENS ESPERA

Manuel Baixauli

Edicions del Periscopi

320 pàgines. 19 euros

Més enllà del plaer que proporciona topar amb uns textos concebuts com peces artístiques elaborades per transcendir la urgència efímera dels articles periodístics, més enllà del clima verbal altament convincent que s’aconsegueix a la majoria de textos —a vegades semblen quintaessenciar les majors virtuts dels relats breus—, farcits sempre de rigorós pensament i d’analogies reveladores, Ningú no ens espera es pot llegir com un tractat sobre una manera d’entendre la literatura —o l’Art en general— que no acaba de coincidir amb el que el mercat editorial i la major part de públic vol que proliferi, el producte artístic de digestió fàcil: Woody Allen sempre tindrà més adeptes que Dreyer, i els llibres divertits, per passar l’estona, s’imposaran sense remei als que són tristos i fan pensar i sentir. En un article sobre el cineasta Andrei Tarkovski, marginat pel govern soviètic en ser acusat d’“elitista”, Baixauli fa una declaració de principis que travessa de dalt a baix els seus articles, la seva obra: “Sóc elitista perquè la vida és complexa i perquè m’agraden les obres d’art que no oculten aquesta complexitat. Oferir al públic, només, obres que simplifiquen, edulcoren, rebaixen —que adulteren, en definitiva— la realitat, tractar els ciutadans com si fossin criatures, això sí que és un insult”. És una altra manera d’estar d’acord amb el que no es cansava d’advertir Jean Genet, que la foscor és una de les cortesies de l’autor envers els lectors. És cert que per forjar-se un paladar artístic calen lustres i una evolució lenta, que com més lluny es va, més gustós és el fruit, però també és veritat que com més lluny s’arriba, menys es pot compartir el goig.

En contra de la història oficial que es narra des de les instàncies del poder, Baixauli no s’està de dir que no creu en les audiències perquè les majories no tenen raó; pronuncia ben alt el nom del fantasma que recorre el món —la banalitat—; es declara partidari fervent d’un art dens, obscur i difícil; s’atreveix a desmentir tòpics —no és veritat que el talent cinematogràfic d’avui es projecti a la televisió, en format de sèries—; denuncia l’existència de massa llibres palla, superficials i prescindibles, i recomana quins llibres s’han de comprar, llegir i rellegir, els llibres abisme, els llibres hipnosi, els llibres interrogant: les obres que apunten alt, a la desmesura, les novel·les que furguen els racons més recòndits de l’existència humana, són inquietants i afortunadament inacabables, diu Baixauli, i molts de lectors, encara que no ho sàpiguen, hi estaran d’acord.