Selecciona Edició
Connecta’t
televisió

Una fornada de websèries catalanes

'El Ramon de les Olives', 'Em dic Manel', 'Nico&Sunset' o 'Les coses grans' en són alguns exemples

Els protagonistes d''El Ramon de les Olives'
Els protagonistes d''El Ramon de les Olives'

A Espanya ja s’han fet més de 200 websèries. Per tant, quan se’n fa una altra ja no es trepitja terra incògnita. Fins i tot hi ha tota una retòrica dominant, pròpia del gènere.
De la cartellera d’internet, de les noves, una de molt interessant és El Ramon de les Olives. La seva codirectora amb Yago Alonso, Carme Marfà, ha resumit de què va: “La idea era narrar sense pietat les desventures d’aquesta mena d’Ed Wood de la música indie barcelonina”. El grup El Ramon de les Olives vol trobar discogràfica. Un dels problemes és que són una còpia desmenjada dels Manel, o això els diu un parent que tenen a la indústria del disc i que no els fa costat. Rodat com un fals documental, trencant la quarta paret, els tres nois comencen cada episodi, d’uns cinc minuts, explicant-nos què volen fer. Veure’ls dir-nos per on volen anar, i veure’ls a cada episodi ensopegant, ens fa compadir-los. A més, cada clatellot els fa repensar les seves fràgils conviccions. Primer es tracta de fer un disc amb una companyia com les de sempre. Quan ho veuen costerut, on s’ha de triomfar és a internet. Quan això també es torça arriben a la conclusió que l’únic que pot consagrar-te és la tele... I així van fent. Apliquen receptes mal païdes (“fer un vídeo i que se’t vegi la cara és molt mainstream”), pensen que la imitació és una garantia (volen assemblar-se als Manel) o demanen a un inepte un videoclip com els de The New Raemon, després que la Lyona, l’autora autèntica, els hagi donat carabasses: no vol treballar de franc.

No sé si els tres actors protagonistes (Biel Duran, Roger Batalla i Pau Vinyals) s’ho passen bé, però ho sembla. Hi ha una ironia elegant sobre l’star-system casolà i una manera intel·ligent de presentar uns joves que volen que la vida els vagi una mica bé. Per cert, la cançó Ai, Remei m’agrada.

La sèrie recorda els temps de Pop Ràpid. Roger Batalla hi era. No és l’única websèrie sobre gent amb projectes musicals sense cos. Hi ha Nico&Sunset (2014), amb Raquel Salvador i Oriol Vila (que ara és a Nit i dia i, aviat, a Cerca de tu casa). L’han rodat ells mateixos. Amb un mòbil. Això excusa la precarietat de la imatge, tot un manifest estètic. L’argument presenta una parella —ell, rus i ella, francesa— i un cosí d’ell (Joan Bacardí), homenàs amb ànima de criatura que fa témer a Nico un triangle indesitjat. Surrealistes sense saber-ho, persegueixen a la seva manera, molt peculiar, el paradís. Una sèrie fresca, bogeta i, també, amb una bona colla de convidats (des dels Òscar a Mario Gas). Roger de Gràcia n’és el (valent) productor.

Que no tot ho arreglen els diners ho demostra Em dic Manel, websèrie protagonitzada per l’Homo APM, Manel Piñeiro. És de TV3. La idea està ben formulada. Piñeiro vol sortir de l’encasellament de l’Homo APM i fer-se un nom al teatre. Una altra crònica d’un fracàs. L’emissora ho va presentar dient que així TV3 estava a l’avantguarda. Home, arriba a l’avantguarda una mica tard. La història central, ben explicada per Mireia Giró, és bona o insignificant, fins i tot irritant, segons el dia. Però TV3 ha volgut fer un luxós exercici transmèdia i l’acompanya amb un videoblog a YouTube, d’escenes eliminades que fa servir de promoció a l’APM Extra o piulades al Twitter... És per ser a totes les finestres digitals d’una audiència que no mira la tele. Però la qüestió no és ser-hi, sinó que els altres t’hi vegin. Per exemple, el videoblog a YouTube ha anat caient de visualitzacions (poc més de 1.100 el quart capítol). Per fer-nos-en una idea: un capítol d'un videobloguer esmentat en un episodi, elRubius, té més de nou milions de visionats. Total, que si no es vol tanta avantguarda, al web de TV3 s’hi ajunten totes les peces... com un programa qualsevol més! Un símptoma és que Piñeiro continuiï fent d’Homo APM.

Les coses grans ha acabat al gener la segona temporada. Roger Coma n’és el guionista, director, coproductor i un dels cincs personatges. És un seguit de converses de parella, entre amics, amb el cunyat, amb la psicòloga... La narració visual està molt ben resolta. Sense filigranes, seguint els diàlegs. I aquest és el punt més ambiciós i, també, on hi ha les relliscades. Coma ha explicat que “són frases que podrien ser sentències, però com que hi ha un punt d’excessiu i de petulància, entens que és un to humorístic”. Però situar l’espectador en aquest registre és difícil. Parlen com si fessin piulades, disciplina de la qual Coma és un barroc practicant. Hi ha moments molt brillants i d’altres d’una pirotècnia artificiosa. Si no s’aconsegueix transmetre la suposada ironia de les situacions, l’espectador pot rebre una antologia de frases de fracassada autoajuda. Els actors (Mar Ulldemolins, David Verdaguer, Margalida Grimalt, Pep Ambrós i Coma) hi posen una convicció i naturalitat excel·lents. Un exercici pensat, amb una audàcia teoritzada.

Tot i entendre les obediències publicitàries, i que està molt bé que les marques juguin en aquest terreny, que en tots els episodis un personatge begui la cervesa o, de vegades, el vermut de patrocinadors cansa i podria fer pensar que hi ha un problema d’alcoholisme que no figura al guió. Una cervesa que també patrocina El Ramon de les Olives, surt a la careta de Nico&Sunset i als agraïments i als bars d’Em dic Manel. Es pot fer una websèrie sense Estrella Damm?