Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Si us plau, no t’hi deixis la pell

En política se senten amb freqüència frases solemnes que semblen grans conviccions però que només són obvietats

Fa temps que vaig darrere d'una frase que s'ha convertit en una espècie de mantra que ho soluciona tot. Intento esbrinar què es vol aconseguir invocant-la fins a l'avorriment. Jo, a falta d'una altra explicació, la interpreto com una consigna. O, també podria ser, com una voluntarista autoexigència. Sabem que hi ha obvietats que són inevitables, com algunes proposicions científiques, amb les quals vivim i funcionem. Quan, per exemple, Johan Cruyff va afirmar, ja fa molts anys, que per guanyar un partit és indispensable tenir la pilota, tothom es va quedar garratibat. Era una obvietat. I l'obvietat va assolir un rang inexplicable quan l'holandès va completar la seva teoria ensenyant que si tu tens la pilota el contrari no la té. I si el contrari no la té, a ell se li torça el partit. Amb aquesta clara obvietat, Cruyff va guanyar títols i prestigi. Així que alerta amb algunes obvietats.

Fa un temps, durant una llarga sobretaula (aquestes que tant molesten Quim Monzó, amb absoluta raó), uns amics ens vam posar a discernir si una declaració com “em vaig ficar en política per forrar-me” era una obvietat o no. Jo, misericordiós amb l'adversari ideològic, vaig dir que no havia de ser-ho per força, per més que qui la proferís fos del Partit Popular. Un company de taula va al·legar que precisament per això era una obvietat. Què es podia esperar d'un polític del PP. O del PSOE, vaig afegir provant de ser al més imparcial i just possible. Ningú es fica en política per forrar-se.

Tendeixo a pensar que un polític, sigui del partit que sigui i defensi la ideologia que defensi, en entrar en política ho fa per comprometre's amb una idea de societat i de gestió de la cosa pública, però que un dia es troba amb l'oportunitat d'ampliar el seu patrimoni amb una segona residència o un cotxe de categoria, i contrau aquesta malaltia tan contemporània d'acumular riqueses. Comencen tímidament amb un segon habitatge d'estiueig, a més del que tenen a la ciutat, i acaben a la llarga forrant-se, amb la col·laboració d'altres que segurament en principi no van entrar en política pel mateix, però que al final van acabar també caient en la mateixa misèria ètica.

Però anem al que realment em preocupa. La frase a què em referia és la tan esmentada “m’hi deixaré la pell”. Al món futbolístic és molt habitual sentir-la en boca d'alguns cracs. Quan a un equip l'aigua del descens li arriba al coll, els seus integrants solen conjurar-se acudint a aquesta falca. Però on no vaig creure que mai la sentiria era en boca de polítics, als quals he captat proclamant-la sense el més mínim rubor. La primera vegada l’hi vaig sentir a l’aleshores acabada de nomenar ministra d'Habitatge amb el govern de Zapatero, Carme Chacón. I exactament el 10 de gener, a Carles Puigdemont en el seu discurs d'investidura. “Prometo que m’hi deixaré la pell, per culminar el procés”.

Deixar-se la pell en qualsevol situació és d'aquestes obvietats tan flagrants, que només de sentir-la ja se’m posen els pèls de punta. El lector em creuria si li digués que l'article que es digna a llegir va ser escrit deixant-me la pell en la redacció? No m'hauria de creure, perquè per escriure un article només cal saber escriure correctament i saber del que s'escriu, t’hi deixis la pell o no. Si amb deixar-se la pell es vol indicar que facis el que facis, ja sigui com a articulista, com a ministre o president de la Generalitat, ho has de fer amb sentit de la responsabilitat i professionalitat, llavors no hi ha dubte que som davant d'una obvietat com una casa.

Jutjant pel que va deixar al seu ministeri, de Carme Chacón com a gestora ens queda la convicció que amb acudir a la retòrica voluntarista amb mantres com el que va esgrimir, no n'hi ha prou. Jo no tinc el més mínim dubte que va intentar fer-ho el millor possible, tot i que tots sabem que durant la seva gestió es va posar en marxa una llei de desnonament molt discutible, la Llei 19/2009, de 23 de novembre, de mesures de foment i agilitació processal del lloguer i de l'eficiència energètica dels edificis.

Jo no em deixaria la pell amb tanta alegria. Ja seria bastant complir amb la gent que ens vota. I sobretot, per respecte ètic elemental, amb la que no ens vota.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.