Selecciona Edició
Connecta’t

Vila-Matas, Doctor Watson de l’art

L’escriptor narra els seus “feliços equívocs creatius” amb l’artista visual francesa Dominique Gonzalez-Foerster en la “novel·la sense gènere” ‘Marienbad eléctrico’

Enrique Vila-Matas, dilluns a Barcelona.
Enrique Vila-Matas, dilluns a Barcelona. EFE

Convençut des de fa alguns anys que en l'art troba la seva “supervivència anímica, m'ajuda a salvar-me dels meus mons literaris” i que “una peça artística contemporània aparentment absurda sempre m'obre portes”, a Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) només li faltava topar amb un d'aquests atzars que tant poblen la seva vida, ergo la seva obra: coincidir el 24 de novembre del 2007 en el mateix instant a la recepció d'un hotel de Granada amb l'artista visual francesa Dominique Gonzalez-Foerster (Estrasburg, 1965), a qui no coneixia personalment i que havia d'intervenir, com ell, en un acte de la Fundació García Lorca. Va arrencar aquí una sèrie de “feliços equívocs creatius i successius”, intercanvis d'idees i influències mútues en les quals l'escriptor creia interpretar que l'artista li donava pistes de futures instal·lacions o encàrrecs per a possibles treballs conjunts que ell, com si es tractés del Doctor Watson sherlockià, investigava ansiós, ampliava i compartia. El resultat literari, encàrrec de l'editora francesa Dominique Bourgois, que coneixia aquesta amistat, és Marienbad eléctrico (Seix Barral), “un llibre feliç, una novel·la insòlita que també pot ser una instal·lació, un text de catàleg, un assaig o un poema… o potser una novel·la única, sense gènere”, juga l'autor.

“No avorrit encara de ser tan complicat”, Vila-Matas va mig institucionalitzar amb González-Foerster les trobades en un cafè de París, el Bonaparte, on conversant amb ella (una, en francès; l'altre en castellà) admet que “em sentia sempre d'un altre lloc”, gaudia de “la seva ambigüitat, les seves zones nebuloses”, notables en una artista que basa bona part de les seves intervencions en el món literari, i ella mateixa és una “ambigua escriptora de novel·les”. La intersecció s'explica aviat: comparteixen tècniques semblants (sinapsi, reutilització de materials produïts, trasllat de parts de l'obra pròpia a llocs inesperats…). I pel camí, encreuaments de noms i referències: Perec, Borges, Barthes, Sebald, Robbe-Grillet, Bioy Casares, el Tristram Shandy de Sterne…

“Cada vegada que ens trobem sorgeix una instal·lació o gairebé estem fent art”, aventura Vila-Matas. Un exemple: a Dublinesca (2010), on escriu sobre l'apocalipsi de la literatura, es creua un fragment d'una descripció que ella li va fer d'una de les propostes que l'artista estava enllestint en aquell moment sobre la fi del món i el diluvi… A l'inrevés, per a una intervenció al Palacio de Cristal de Madrid, l'escriptor va explicar a Gonzalez-Foerster que al que ella havia de convertir en una habitació única hi podria ser Rimbaud, que Vila-Matas creia que havia vist una vegada al pont de les Arts de París. “Els escriptors morts tornen sense ser vistos…”, es justifica l'escriptor. Ella no ho va incorporar. “Sempre crec que en les seves instal·lacions hi haurà molt de mi, però després no hi ha gairebé res... Però ara ella apareix molt a les seves instal·lacions”. En el llibre, fa una picada d'ullet a tot això: a la portada surt una figura vestida d'alpaca a l'estil Klaus Kinski al film Fitzcarraldo, tot i que, de fet, és la mateixa artista. Vila-Matas admet en el text que una vegada es va disfressar de Marlene Dietrich a casa de Marguerite Duras…

Cada vegada que ens trobem sorgeix una instal·lació o gairebé estem fent art”, assegura l’escriptor

Amb poc més d'un centenar de pàgines i unes estranyes anotacions finals (“m'encanta llegir les notes dels llibres, amb les del Tristram Shandy que va traduir Javier Marías vaig gaudir molt… Aquell llibre és la demostració que la novel·la avui només ha donat el 10% del que pot oferir el gènere”), creu que “potser” Marienbad eléctrico, el seu primer títol després de rebre l'any passat el Premi Rulfo de la Feria del Libro de Guadalajara, és una mena de “llibre programàtic” seu perquè “té la meva essència; salvant totes les distàncies, és l'equivalent d'Un pedigrí, de Patrick Modiano”.

Convençut com la seva amiga que l'art és avui “l'única forma d'activitat per la qual l'home com a tal es manifesta com a veritable individu; l'art és una fe i podria substituir tots els centres de la vida que tenim”, hi haurà en breu en aquest àmbit un altre intercanvi entre els dos, quan en una propera intervenció al Museu de Düsseldorf González-Foerster jugui amb el quadre El príncep negre, de Paul Klee, i un vell conte de Vila-Matas, Rosa Schwarzer vuelve a la vida (de Suicidios ejemplares), en el qual apareix aquest llenç. Però després de la seva trobada amb Miquel Barceló convertida en documental cinematogràfic per Emilio Manzano, aquest llibre i l'anterior Kassel no invita a la lógica (fruit de la seva participació com a artista a la Documenta de Kassel del 2012), admet que vol “trencar una mica amb l'art” i treballa “en un llibre de ficció”.

Els dos comparteixen tècniques semblants: sinapsi, reutilització de materials produïts, trasllat de parts de l’obra pròpia a llocs inesperats...

El títol de Marienbad eléctrico és, també, una forma d'art: evoca El año pasado en Marienbad, pel·lícula d'Alain Resnais basada en la novel·la La invención de Morel, d'Adolfo Bioy Casares, amb guió de Robbe-Grillet i que “va influir decisivament en la meva fascinació pel cinema incomprensible: amb 15 anys la vaig veure unes quantes vegades, de manera fragmentària, al Savoy del meu barri, obsessionat pensant que si no l'entenia era perquè no era prou intel·ligent… Avui, el cinema i l'art que no entenc em permeten obrir-me a interpretacions diferents”. L'altra referència l'hi va fer a Gonzalez-Foerster per a la seva exposició a la Tate Modern de Londres, quan li va suggerir que incorporés una banda que toqués peces a cavall entre el jazz i una música del futur: Marienbad elèctric. “Marienbad té alguna cosa de balneari del XIX i l'elèctric, del XXI, com quan Dylan va passar del folk a la música elèctrica i els seus fans el van insultar. Dylan els va contestar: ‘Què passa? És que llegiu els diaris d'ahir?’. Una resposta fantàstica… Res és incomprensible del tot”.