Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Umberto Eco, l’humanista total

Mor als 84 anys l'escriptor, filòsof i semiòleg italià, autor d'‘El nom de la rosa’. La seva figura i la seva obra van exercir una enorme influència des de la curiositat crítica

Umberto Eco, en la Universitat de Burgos, en 2013.
Umberto Eco, en la Universitat de Burgos, en 2013.

Als 84 anys, i sense perdre en cap moment la curiositat crítica, va morir la nit d'aquest divendres a Milà l'escriptor, filòsof i semiòleg italià Umberto Eco. La notícia va ser comunicada al diari italià La Repubblica per la família. Va morir a les 22.30 a casa seva. L'autor d'obres imprescindibles com El nom de la rosa (1980), o El pèndol de Foucault (1988), havia nascut a Alessandria, al Piemont, el 5 de gener del 1932. L'última de les obres de la seva fecunda carrera com a autor de novel·les d'èxit i assajos de semiòtica, estètica medieval o filosofia, va ser Número zero, una mirada crítica del gran expert de la comunicació sobre una crisi del periodisme que, advertia, va començar “en els cinquanta i seixanta, just quan va arribar la televisió”.

“Fins llavors”, explicava en una entrevista de Juan Cruz publicada a EL PAÍS el març del 2015, “el diari t'explicava el que havia passat la tarda anterior, per això molts es deien diaris de la tarda: Corriere della Sera, Le Soir, La Tarde, Evening Standard… Des de la invenció de la televisió, el diari et diu al matí el que tu ja sabies. I ara pansa igual. Què ha de fer un diari?”. Aquest era el dubte –la curiositat vestida de pessimisme– que el va portar a publicar el seu últim llibre i a mantenir la seva mirada desperta cap a tot el que passava al seu al voltant.

La trama de Número zero està ambientada al 1992, un any clau de la història italiana pel cas Tangentòpoli, i es desenvolupa dins de la redacció d'un diari en inicis on conflueixen la lògia masònica P2, les Brigate Rosse, la fi d'una era i l'aparició d'una altra –amb Silvio Berlusconi a punt d'irrompre a l'escenari– que va esvair moltes esperances fins a convertir-se en la Itàlia desorientada d'avui. Tot això ho va mirar, ho va analitzar i ho va escriure Eco.

Després de difondre la notícia de la seva defunció –poques vegades l'expressió 'Itàlia està de dol' ha tingut tant sentit–, el diari La Repubblica va escriure al seu web un titular que resumeix molt bé la personalitat d'Eco i el respecte, gairebé unànime, que despertava a Itàlia: “Mor Umberto Eco, l'home que ho sabia tot”. Com destacava Il Corriere della Sera, Eco ha estat una presència constant i imprescindible de la vida cultural italiana de l'últim mig segle, però la seva fama, a nivell mundial, es deu a l'extraordinari èxit d'El nom de la rosa, del que es van vendre milions de còpies a tot el món. “Recórrer la vida i la carrera d'Umberto Eco”, explica el diari de Milà, “significa també reconstruir un tros important de la nostra història cultural”.

La vida acadèmica d'Eco es va iniciar el 1954 a Torí. Aquell any es va doctorar en Filosofia, però també va participar en un concurs de la RAI –la televisió pública italiana–, el va vèncer i es va convertir en company del periodista Furio Colombo i del filòsof Gianni Vattimo en una aventura de complicitats sempre lligada al món de la cultura. En els seixanta va treballar com a professor agregat d'Estètica a les universitats de Torí i Milà i va participar en el Grup 63 publicant assajos sobre art contemporani, cultura de masses i mitjans de comunicació. Entre aquests assajos els més coneguts són Apocalíptics i integrats i Opera aperta. El semiòleg milanès també va ser catedràtic de Filosofia a la Universitat de Bolonya, on va engegar l'Escola Superior d'Estudis Humanístics, coneguda com la Superescola, perquè el seu objectiu és difondre la cultura internacional entre llicenciats amb un alt nivell de coneixements. També va fundar la Associació Nacional de Semiòtica.

Entre els seus innombrables premis trobem el Príncip d'Astúries de Comunicació i Humanitats del 2000. Inquiet fins a la fi, acabava de llançar una nova editorial, La Nave di Teseo.

En un discurs en la Universitat de Torí, Eco va aplicar la seva mirada crítica –no tot és positiu ni negatiu íntegrament– a les xarxes socials: “El fenomen de Twitter és d'una banda positiu, pensem a Xina o a Erdogan. Hi ha qui arriba a sostenir que Auschwitz no hauria estat possible amb Internet, perquè la notícia s'hauria difós viralment. Però d'altra banda dóna dret de paraula a legions d'imbècils”.