Selecciona Edició
Connecta’t

La serietat de Messi i el xou de Neymar

La sort del Barça és que l’argentí no sembla pas tip i vol seguir guanyant ara que ha trobat dos companys com Suárez i el brasiler

Els tres cracs del Barça.
Els tres cracs del Barça.

Ha tornat el millor Messi. No hi ha avui dia cap jugador més bo ni que sàpiga fer tantes coses com el 10 del Barça. Torna a estar molt fi des que va treure la pedra, la sorra o el que li veiessin al ronyó al Mundial de Clubs del Japó. No sé si la roda de premsa de Cristiano Ronaldo a Roma hi va tenir res a veure, però l’actuació de l’argentí a El Molinón va ser tan decisiva com la que va tenir contra el Celta.

Ara mateix em costa trobar un partit del Barça en què succeïssin tantes coses com el que es va jugar la jornada passada al Camp Nou, molt més divertit i disputat que el del Gijón. I això no vol dir necessàriament que fos el més complet dels darrers anys, ni tampoc el millor des que l’entrenador és Luis Enrique. Hi va haver detalls, en qualsevol cas, molt significatius, especialment pel que fa a l’actuació de Messi.

El 10 del Barça va fer un gol de falta que els socis més veterans comparen amb els que marcava Kubala. La palanca amb la qual va habilitar Luis Suárez en la jugada del 2-1 és inèdita en el seu repertori i evoca si de cas el toc de Laudrup cap a Romário a El Sadar. La diagonal prèvia a la passada a Neymar en el tercer gol només se li ha vist al mateix Messi o, si de cas, a Maradona.

I després hi ha el penal que va suposar el 4-1. La retallada a l’àrea per desfer-se del seu marcador recorda novament els dríblings de Romário, com explicava Marcos López en la seva doble pàgina de dimarts a El Periódico, quan va utilitzar la jugada del 10 contra el Celta per repassar les accions futbolístiques de més impacte en la memòria del soci del Barça.

La manera com va transformar el penal va coronar l’actuació de Messi, però, d’altra banda, va solapar intervencions també molt interessants de l’equip i del mateix futbolista, com quan va fer servir l’àrbitre de pal per desfer-se de la marca de Planas. Tampoc s’ha d’oblidar que Luis Suárez va participar en els sis gols, que Neymar va tornar a marcar, que el Celta va fer veure que el Barça tenia una defensa força inestable i un gran porter com Bravo, i que Iniesta és una gran alternativa per donar sortida a la pilota quan el rival aïlla Busquets.

Però el debat mediàtic s’ha centrat sobretot en el penal i el seu llançament indirecte, un cop de geni que només es recordava en el repertori de Cruyff, segons molts analistes, però per a uns altres una burla o una falta de respecte cap al rival, cosa estranya perquè el Celta, de primer, va assumir-ho com si res, mai com una provocació. Acostuma a passar quan es parla de futbol, res a veure quan es tracta d’un altre esport. La rivalitat porta sovint a la irracionalitat, i al periodisme esportiu cada cop li agraden més el conflicte, la confrontació, el xou i els programes que funcionen com un culebron.

A mi em va semblar una acció sorprenent i imaginativa, digna d’un geni com Messi, que no para de crear situacions de joc i gols inversemblants. El davanter del Barça difícilment falta al respecte al contrari, no es tira ni simula, tampoc és populista. Que se sàpiga, mai se l’ha acusat de ser un perdonavides, ni va sobrat, de manera que no s’escau pensar que volia enfotre’s del Celta. Escarmentat per haver fallat repetidament des del punt de penal, Messi va buscar la manera de trencar la malastrugança a la porteria del gol nord, i va apostar per passar la pilota cap a la dreta per a l’arribada de Neymar, que va fer salat amb Luis Suárez, tan murri contra el Celta com errat des dels 11 metres davant l’Sporting.

El 9 és el millor representant de l’escola uruguaiana, competitiva com cap altra, de la mateixa manera que Neymar simbolitza el regat brasiler i ningú dubta de la genètica argentina de Messi. Però hi ha gent que continua ficant-se amb Messi, que critica cada dia Neymar, recorda el passat de Suárez, xiula Piqué i considera el Barça com el davanter centre de l’independentisme a Catalunya.

Alguns dels retrets són certament discutibles, se’n pot parlar, i fins i tot donar-los per bons, però n’hi ha d’altres que semblen sobrers, sobretot per gratuïts i repetits fins i tot quan escauen, simplement per fer la guitza. La sensació és que sovint es vol tacar les victòries, posar sota sospita els jugadors, fer veure que la conducta del club és reprovable, tot plegat com si el Barça fes trampa. El Barcelona ja no fa tanta gràcia als rivals, com quan només guanyava Copes, Recopes i molt de tant en tant la Lliga, temps de resistència i molta èpica, una víctima com qualsevol altra del Madrid.

Ara, en canvi, és època d’èxits i de bon futbol, com acostuma a passar sempre que les coses van bé. Mana l’estètica. Les victòries continuades amplien el nombre de seguidors i també de detractors, no sé si en la mateixa proporció. Hi comença a haver molts antibarcelonistes, gent tipa de tantes victòries. Al Barça li passa avui el mateix que abans al Madrid. Molts es cansen que sempre guanyi el de sempre. La sort del Barça és que Messi no sembla pas tip, ben al contrari, sinó que vol seguir guanyant ara que ha trobat dos companys com Luis Suárez i Neymar.

Messi és un tipus molt seriós per més pessigolles que li busquin. També se sap del compromís de Suárez. I queda Neymar. Pel que sembla, els adversaris han detectat que el brasiler pot ser el punt dèbil del trio del Barça, així que han decidit fer-li la vida impossible. No és només una percepció, al Camp Nou ja s’ha vist una pancarta que diu “Neymar no és Figo”. Ja se sap que Florentino va edificar la seva església amb una pedra del Barça i després va fitxar Mourinho per intentar fer caure l’obra de Guardiola. Fins i tot Bartomeu sap de sobres que la sort dels barcelonistes és el trident, i d’aquí ve que faci mans i mànigues per renovar Neymar, protagonista dins i fora del camp, objecte del xou mediàtic.

MÉS INFORMACIÓ