Selecciona Edició
Connecta’t
poti-poti

Sánchez i els pactes d’investidura, dubtes a tort i a dret

Mentre uns analistes donen per fet un acord entre el PSOE i Ciutadans d’altres parlen d’un pacte amagat entre socialistes i Podem

Reunió entre el PSOE i Ciutadans.
Reunió entre el PSOE i Ciutadans.

Negociacions. La segona votació d’investidura serà el 5 de març i Pedro Sánchez està mirant de trobar els vots necessaris per tenir majoria simple, comptant, com a mínim, amb el no del PP. ERC i CDC, escriu Enric Juliana (La Vanguardia, 17 febrer) pensaven en l’abstenció, però la insistència de Podem en la consulta els pot portar a votar no si el referèndum català no figura en els plans de govern. “Junts pel No”. En canvi, segueix Juliana, “els valencians de Compromís, els regionalistes moderns, amb un valencianisme federal que intervé activament en la política espanyola” poden votar favorablement. “No s’ha integrat en el grup parlamentari de Podem i jugarà la basa de la governabilitat (...) El vot valencià, clau a Madrid. Empasseu-vos aquesta, catalans”.

Per a Puntavui (16 febrer), Sánchez solament pot oferir a CDC i ERC “una nebulosa reforma de la Constitució per a la qual, el PSOE no té ni de lluny el mínim de vots necessaris”. I acaba l’editorial amb un avís, cal escoltar però llegir la lletra petita de totes les ofertes. “Als catalans ja ens han enganyat massa vegades”. L’editorial d’El Periódico, tot i sospitar que les intencions de Podem amb la seva proposta negociadora siguin les d’iniciar la campanya d’unes noves eleccions, considera que Sánchez no hauria de rebutjar sense més ni més la seva proposta de referèndum. “Tant vermella no hauria de ser la línia, quan el PSOE va conviure uns quants anys amb un PSC que defensava la consulta”. Jordi Mercader, al mateix diari i dia, escriu que la distància real entre “un unionista autèntic [que admet una Espanya plural] i un sobiranista pragmàtic no justifica la inexistència de diàleg”. Rafael Jorba (La Vanguardia, 16 febrer) contempla com el catalanisme polític, que era inseparable de l’intervencionisme hispànic, en expressió de Jaume Vicens Vives, “ha quedat fora de joc”. Què ha passat?, es pregunta. Doncs “han abdicat de la tasca de fer d’Espanya un Estat apropiat a les necessitats de Catalunya i han apostat per fer de Catalunya un Estat propi”. Així les coses, conclou, des de Catalunya “em temo que tot sigui un foc d’encenalls: un procés que se sap d’antuvi que no pot culminar-se en el temps fixat i una sola línia [sobre Catalunya] en els pactes que es puguin fer a Madrid”. Mentre CDC i ERC tenen un paper residual a Madrid, el PNB, amb sis diputats, pot tenir un rol arbitral. L’editorial d’avui de La Vanguardia contempla com, per primera vegada des de fa 38 anys, els partits que governen Catalunya “es difuminen voluntàriament davant d’un escenari polític espanyol molt obert, complex i incert”. Segons el diari, no s’entén aquesta política de braços plegats, a remolc de les iniciatives d’altres. “No s’entén l’aparent desinterès davant la proposta socialista de negociar els 23 punts que Artur Mas va plantejar a Mariano Rajoy”.

No s’entén aquesta política de braços plegats dels partits que governen Catalunya (La Vanguardia)

Sobre què passarà, alguns articulistes semblen tenir-ho molt clar. Victoria Prego (El Mundo, 16 febrer) afirma que l’acord entre Podem i PSOE ja està “pràcticament fet”. Prego veu uns barons calladets i pronostica que Iglesias renunciarà aparentment al referèndum català “fins accedir al govern de la mà dels socialistes”. Ely del Valle (La Razón, 16 febrer) parla del creixent “rum-rum sobre que el pacte PSOE-Podem està pràcticament fet”, però Sánchez hauria de traspassar les línies vermelles que li han dibuixat els seus barons amb una consulta a la militància, cosa que convertiria el seu partit en “pa per als ànecs”. L’editorial d’Abc (16 febrer), tot i que veu les condicions de Podem com un xantatge inassumible diu que és “legítim sospitar que [PSOE i Podem] tenen un acord ja tancat, i que aquestes discrepàncies són una simple posta en escena teatral amb tonalitats falsament dramàtiques”.

La Razón (16 febrer) obria el diari afirmant que “Iglesias rebenta la investidura a Sánchez amb el referèndum català”. A un editorial (15 febrer) veia molt sospitós que el document de Podem per a una eventual negociació parli tan extensament de les àrees de govern que vol el partit. El Mundo (16 febrer) creu que Podem posa unes condicions impossibles a Pedro Sánchez. Juan Luis Sánchez, a Eldiario.es, diu que Podem pensa en les eleccions, però si després d’aquestes, el PP aconseguís governar d’alguna manera, les crítiques caurien sobre Podem per no haver permès un govern del PSOE. Per a Casimiro García-Badillo, una “dolça derrota” de Sánchez seria el millor per a ell pensant en les eleccions. “Què bonic que seria que el PP s’abstingués”

Catalunya és més lluny que ahir però menys que demà (Iñaki Gabilondo)

Joan Tapia (El Periódico, 15 febrer) considera que Podem, demanant l’impossible a Sánchez “el que vol de veritat és anar a la celebració d’unes noves eleccions”. A l’article esmenta les posicions manifestades al programa de Jordi Èvole (La Sexta, 14 febrer) d’Eduardo Serra, Josep Piqué i Esperanza Aguirre, que no veurien malament que el PP s’abstingués en una investidura de Sánchez pactada amb Albert Rivera. “Per aïllar Podem, tot”. Cristina Cifuentes, la presidenta de la comunitat de Madrid, ja ha advertit que això no és possible perquè els votants del PP no entendrien que el partit donés el govern al candidat que anava a la llista que va tenir el quart lloc a Madrid el 20-D “i encarna les polítiques zapateriles que van portar Espanya a la ruïna”. Carlos Alsina (Onda Cero, 17 febrer) explica als seus radiooients que no hi ha ,encara, marxa nupcial, però Pedro i Albert “ja estan acabant el curset prematrimonial”. I veu un pacte de legislatura entre PSOE i Ciutadans amb PNB, Compromís i UI com a “dames d’honor”. Ara falta saber, diu, què faran Podem i PP amb aquest escenari. Mentrestant, El Mundo, arran de la dimissió d’Esperanza Aguirre com a presidenta del PP madrileny, publicava aquest dilluns cinc articles, l’editorial inclòs , amb la tesi que Aguirre marca el camí que hauria de prendre Rajoy. Per a Abc (18 febrer), al PP l’abstenció davant d’un acord PSOE-Ciutadans “el permetria no aparèixer com el causant de noves eleccions –poc propicies- i tenir una gran influència sobre el nou govern amb els seus 123 escons al Congrés i la seva majoria absoluta al Senat. Però també seria “una declinació manifesta del seu lideratge” i cedir el govern a un partit que ha demostrat que pot ser capaç de pactar amb qui calgui. I Gabilondo (Cadena Ser, 17 febrer) contempla una colla de polítics barallant-se al port mentre el vaixell català s’allunya. “Catalunya és més lluny que ahir però menys que demà”.

Tardà i Sabina. El músic Joaquín Sabina declarava diumenge a El Mundo que porta a les venes gotes de sang jacobina, recordava que la tradició històrica de l’esquerra és l’internacionalisme i acabava dient que “tornar a l’aldeanisme identitari no té sentit, així que no sento cap respecte per l’assumpte català”. Dilluns, ja hi havia rèplica del diputat d’ERC Joan Tardà des de Twitter: "No siento ningún respeto por el asunto catalán" diu @joaquinsabina. Cap mena d respecte, com els fatxes. Quin fàstic!

Muriel i Montserrat Casals. “L’infortuni s’ha endut Muriel Casals”, recordava el diari Ara “i ens ha deixat amb una sensació infinita de ràbia, injustícia i impotència”. Tots els diaris han parlat del seu esperit conciliador, del seu optimisme granític, de com combinava la fragilitat física amb una gran fortalesa moral o l’elegància dels salons amb la seva simpatia per la revolució. David Fernández va acomiadar-la des de Twitter, amb un bocí d’un poema de Mario Benedetti (“la mort no sabrà què fer amb tanta vida... Gràcies, Muriel. Bon viatge guerrera). I Antoni Bassas (Ara, 15 febrer) escrivia que no podia separar “l’estima pel seu record del de la seva germana Montserrat”, que va morir el maig de l’any passat, “una periodista i escriptora que feia literatura a cada crònica (...) sempre a punt per obrir casa seva als amics i passavolants”. “Totes dues desprenien intel·ligència, educació, fermesa en les conviccions catalanistes i republicanes i amor a la cultura”.