Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Trenta monedes de plata

Ens fascinen els personatges de ficció que actuen amb intel·ligència plena de maldat i s'acaben sortint amb la seva

Hi ha alguna cosa al costat fosc que ens atrau fatalment. Ens fascinen els personatges de ficció que traspassen la línia, es desentenen dels codis morals compartits, actuen amb intel·ligència plena de maldat i s'acaben sortint amb la seva. O cauen en l'intent, però amb la grandesa que correspon a la desmesura de la seva aposta pel mal.

Del predicador interpretat pel gran Robert Mitchum en la imprescindible La nit del caçador fins a l'inquietant Heisenberg, no el físic, sinó Walter White, químic i traficant de metamfetamines, de la irrepetible Breaking bad, la literatura, el cinema i ara les grans sèries de televisió són plenes de malvats de tota mena i condició que no només són l'eix de les obres que interpreten, sinó que s'enduen de carrer, per davant dels bons, l'aplaudiment dels espectadors.

Aquesta atracció pel costat salvatge té, no obstant això, un límit que no s'acostuma a travessar. No solem aprovar la traïció. Es pot ser malvat, però cal atenir-se a un cert codi que no es pot trencar sense risc de perdre el favor del públic. Roma no paga traïdors. No és casual que, en la tradició cristiana, la màxima maldat es correspongui amb Judes i les seves trenta monedes de plata. Dos mil·lennis més tard, ni el seu penediment final, amb la soga ja al coll, ha servit per rehabilitar-lo.

Els generals espanyols que es van revoltar el 1936 van dirigir una matança sistemàtica de compatriotes i per això seran recordats. Però la seva carrera delictiva va començar no amb un crim, sinó amb una traïció: al jurament de lleialtat a la República i al seu Govern constitucional i democràtic. El pitjor va ser, esclar, els morts que van provocar a dojo, tot i que, sense el previ acte de traïció, no s'hagués produït ni una sola mort.

La història, és ben conegut, és plena d'exemples de traïdors abominables. L'últim: els dirigents de la Unió Europea abandonant els principis humanistes i democràtics que teòricament la conformen per sumir en la desesperació milions de persones al sud d'Europa i per tancar les seves portes als qui hi arriben fugint de la mort i la misèria.

Hi ha, no obstant això, un tipus de traïdor que em desperta la màxima simpatia: el fals culpable, algú a qui es col·loca aquesta etiqueta sense que hagi fet res per merèixer-la. Després de la nostra Guerra Civil, França i molts països llatinoamericans es van omplir de traïdors d'aquest tipus. Persones honorables, la majoria, fidels a les seves conviccions polítiques i als seus principis ètics, amants del seu país i de la gent que l'habitava, dipositàries d'una cultura lliurepensadora i humanista, i que van haver de deixar-ho tot enrere per salvar la vida, acusades de traïció pels qui les perseguien i espoliaven, traïdors, ells sí, sense remei.

Si alguna cosa tenen en comú els qui comparteixen una idea excloent de la identitat (sigui quina sigui) és la facilitat amb què assenyalen com a traïdors els qui traspassen els límits que ells han marcat. I la virulència amb què els assetgen, persegueixen i, arribat el cas i en les condicions propícies per fer-ho, els exterminen. Sobren els exemples al torturat segle XX. En les seves formulacions més extremes, semblaven coses del passat, almenys a Europa; però vet aquí que acaben de forçar la dimissió d'un ministre croat per pretendre fer, literalment, un registre de traïdors a la nació.

Afortunadament, ara les alarmes salten a temps i sembla que funcionen. Bé, no a tot arreu. El TDT party espanyol no es cansa d'assenyalar, insultar i amenaçar milions de traïdors, partidaris de líders amb cua de cavall i sensibles a la plurinacionalitat, sense que la Fiscalia s'immuti, mentre persegueix titellaires perillosíssims, traïdors, segons sembla, a no sé quantes coses.

Per aquí, el pressing CUP ha demostrat com és de fàcil convertir-se en botifler o agent del CNI, fins i tot militant en una organització independentista. El 2010, un famós actor va dir en una entrevista: “Quan es giri la truita, qui no sigui independentista serà un traïdor. Això és així de simple i això passarà”. No tenia cap càrrec del qual dimitir, és veritat, però en cinc anys ningú ha considerat que aquestes declaracions mereixessin una rectificació. Així estan les coses, allà i aquí. Estem avisats.

Francisco Morente és professor d'Història Contemporània a la UAB.