Els amics de la Muriel
Una dona en transformació constant que sense proposar-s’ho va adquirir i va assumir el seu paper en l’auge independentista i que, tot i ser molt visible, es va saber protegir bé dels focus
Caldria escriure-ho en anglès, Muriel’s friends, per englobar sense el destorb del gènere amigues i amics. Per emfatitzar una anglofília que continua en la seva filla, Laia Gasch, londinenca d’adopció, i el seu nét Max, britànic. Per recordar també el film de Kenneth Branagh dels 90, els anys en què més la vaig tractar. Una s’adona ara, quan la mort posa fi i dóna sentit a la història d’una vida, que Muriel Casals s’anava transformant llavors, sense saber-ho, en una dona que trobaria el seu lloc potser més íntim en el progressiu auge independentista d’acció directa que havia d’arribar. Una “reina mare”, s’ha dit des de diferents àmbits i veus. Potser li agradava sentir-s’ho dir, encara que segurament s’ho prenia com tantes queen (reines) republicanes, laiques i sexualment lliures que la seva generació i la meva, flors dels 70, hem conegut.
Provenia com a intel·lectual de la història econòmica, a la qual va dedicar la tesi, La indústria tèxtil llanera i la guerra de 1914-1918, sota la direcció de Jordi Nadal, l’eminent historiador i continuador de Vicens Vives. Com a lloança suprema de la seva deixebla, va ser ell qui va dir, no sé si en la mateixa defensa de la tesi, que Muriel Casals tenia “la intel·ligència d’un home”. Ella ho recordava amb aquella ironia, diguem-n’hi britànica, que tan bé pot maquillar la contrarietat i el que fa riure.
Es va dedicar després a la docència universitària i, amb els anys, no tant a la recerca com a la divulgació i posada al dia dels assumptes econòmics en articles i tertúlies radiofòniques. Alguna vegada he pensat que el net elogi masculinista del tutor potser la va paralitzar en certs aspectes i li va donar ales en d'altres que el seu mestre potser no s'esperava d’ella.
El seu interès pels mitjans de comunicació va ser continuat i persistent. Va començar com a professora d’estudiants de periodisme i audiovisuals a la Universitat Autònoma, on va coincidir amb Josep M. Baget Herms, el savi de la història de la televisió, que seria un dels seus grans amics. Muriel, militant primer del PSUC i després d’Iniciativa, va formar part del primer consell audiovisual, els anys de la creació de TV3. Amb Baget mantenia llargues converses que desentranyaven els indicis de la tele, en el moment en què apareixien també les cadenes privades i el fenomen Berlusconi ens tenia estupefactes. Les seves maneres educades en els gestos i suaus en el parlar, alhora que clares i contundents, per les quals avui tants en tracen la descripció, es van reafirmar aleshores, a través de l’observació dels canvis en el paisatge mediàtic, més i més estrident, comunicativament pervers (fins a arribar a l’actual periodisme del clic digital que ha comerciat amb l’hora de la seva mort).
Recordo tot això en particular perquè, sens dubte, no es pot dir que Muriel Casals s’hagi passat els darrers cinc anys, des que va assumir la presidència d’Òmnium, el 2010, perseguint ella mateixa periodistes ni, de bon tros, titulars. I n’ha ocupat molts, perquè ha estat molt visible i alhora s’ha sabut protegir bé dels focus. Cosa que no deixa de ser una lliçó interessant per als qui assetgen l’esfera pública amb ansietat.
Veia la seva presència progressiva en la societat civil independentista i no me’n sorprenia la transformació. La seva intel·ligència era, per continuar amb el que deia abans, de fet molt femenina, a l’estil de les il·lustrades del XVIII francès, dones cultes que organitzen, coordinen i obren casa seva. Preferia una solució imaginativa a un problema de relació que no pas les rutines que porten a un atzucac, i sense esforç la imagino aplicant el mateix al procés. Una dona d’amistat, en els diferents graus i ones expansives que té aquesta relació, de tantes formes com persones entrellaça. La vaig conèixer així, en els seus moments bons i en els menys bons. En la mateixa direcció veia que anava eixamplant els seus cercles aquests últims anys, fent florir en ella la disciplina afable i la gran disponibilitat que tenia per estar en companyia. Diria que ella mateixa es va sorprendre de veure’s entrar en la història el 2010 i la gran concentració de juliol, convocada únicament i exclusivament per l’Òmnium que presidia.
Després de les eleccions de setembre, mentre donava voltes als resultats i el complex panorama negociador, vaig comentar a casa que a veure si finalment seria la Muriel la presidenta de la Generalitat. Va tenir alguna possibilitat, que no va arribar a port. L’havia felicitat per Whatsapp per ser diputada. “Tot anirà bé”, va respondre.
Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.
