Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Una pèrdua més

A vegades és interessant fer atenció a la manera com ens interpreten des de fora

L’ara ja desaparegut edifici Hispano Olivetti, al número 18 de ronda Universitat, a Barcelona, a la revista Quaderns.
L’ara ja desaparegut edifici Hispano Olivetti, al número 18 de ronda Universitat, a Barcelona, a la revista Quaderns.

L’edifici Hispano Olivetti del número 18 de la ronda Universitat, a Barcelona, construït el 1964, ha estat destruït. No em mou a escriure aquestes línies la pèrdua de l’edifici, que és prou greu, sinó la certesa que el que vindrà serà una arquitectura pitjor, vulgar, ignorant, mediocre i comercial, com quasi tot el que ens ve de nou. I, òbviament, en aquest cas agreujat pel fet que es construeix sobre les plantes de l’edifici, violat sense contemplacions. Una ocasió per reflexionar sobre allò que és essencial en l’arquitectura moderna i que, òbviament, no és estrictament la seva estructura constructiva, reutilitzada en aquest cas de manera oportunista, sinó també la seva decoració.

No ens enganyem, no és exactament culpa dels projectistes del nou edifici, ni ho és totalment dels promotors; és culpa de la ciutat. Hauria de fer pena que una ciutat democràtica com la que és ara Barcelona, en comparació amb gran part del segle passat, i dotada d’associacions i mecanismes que abans senzillament no existien, i amb la voluntat de projecció internacional que té, pugui en canvi admetre coses com aquesta.

L’edifici en qüestió és (era) un edifici d’oficines de plantes diàfanes recolzades sobre una estructura de formigó armat amb pilars amb forma de creu, agrupats al centre de la planta tot definint un espai corredor sobre el qual recolzaven les escales i els ascensors. El més singular era potser la façana, però no seria exacte dir façana sense incloure-hi la planta baixa, que era doble, ni el remat de la coberta, un elegant aglomerat refinat en el seu disseny, molt en la línia de reinterpretar l’arquitectura moderna posada en pràctica per l’estudi milanès que el va projectar, fundat pels arquitectes Gian Luigi Banfi (mort a la guerra), Lodovico Barbiano di Belgiojoso, Enrico Peressutti i Ernesto Nathan Rogers.

El remat superior del conjunt de la maquinària dels ascensors i de la ventilació —avui visible—, ja despullat de la seva refinada carrosseria metàl·lica, podia ser pres com una interpretació dels dispositius de ventilació de la casa Milà del passeig de Gràcia. De la mateixa manera que la façana a la ronda Universitat podria molt bé ser una versió estesa de la tribuna del pis principal de l’edifici d’habitatges del carrer Girona número 86, amb el seu esglaonament de petites dimensions.

A vegades és interessant parar atenció en aquelles coses que són la manera com ens interpreten des de fora. Aquest remat, que també forma part de la façana, i la mateixa façana esglaonada amb finestres de fusteria d’alumini, era la manera com veien, com ens veien aquests intel·ligents i refinats milanesos, l’arquitectura barcelonina bastida per una burgesia amb una aspiració que avui ha perdut.

La planta baixa, amb els seus dos pilars de formigó buixardat exempts i de dues plantes d’altura, la decoració de les línies d’imposta o del sostre amb panells revestits de pa d’or i els paraments corbats revestits de ceràmica —que han estat destruïts de manera irreparable—, donaven a aquella vorera un respir excepcional en l’alineació estricta de les façanes muraries de l’Eixample en endarrerir la façana.

Per la part interior d’illa, la façana tenia unes grans lames que bé podrien ser una manera d’interpretar els darreres del Palau Güell o de la Casa Calvet del carrer Casp. No resulta entranyable i elogiós que algú que construeix un edifici a Barcelona tracti d’interpretar a la seva educada i discreta manera la nostra arquitectura sense, per exemple, la gestualitat eurovisiva de l’edifici que imita la Casa Milà des de l’altra vorera del passeig de Gràcia?

Una nova pèrdua arquitectònica que ens fa qüestionar sobre qui ens governa realment en matèria d’urbanisme. Qui vetlla per la cohesió formal de la ciutat? És que l’Ajuntament ja no té una comissió de qualitat? No n’hi ha prou amb donar el premi Ciutat de Barcelona d’Arquitectura —com el d’enguany— a alguna cosa d’interès social. Allò que senzillament és bonic, ho vetlla algú? Interessa?