Selecciona Edició
Connecta’t

Luis Enrique i Abelardo, del carrer del Bierzo a El Molinón

Van néixer a 150 metres de distància, van créixer junts, i avui s'enfronten com a tècnics de l'Sporting i del Barça en un cas insòlit a la Lliga BBVA

Luis Enrique i Abelardo, en una limusina, a Chicago, durant el Mundial del 1994.
Luis Enrique i Abelardo, en una limusina, a Chicago, durant el Mundial del 1994.

El partit d'aquesta tarda entre l'Sporting de Gijón i el Barça no serà un partit més. Probablement, serà la primera vegada en la història de la Lliga que dos entrenadors nascuts al mateix carrer, que es van criar junts, que van estudiar als pupitres de la mateixa escola, que van tenir la seva primera fitxa de federats al mateix equip de benjamins, que van arribar plegats a Primera, i que van aconseguir junts la glòria de jugar un Mundial amb la seva selecció, s'enfrontin com a rivals, cadascun en una banqueta, en un partit de la Lliga.

Aquest miracle esportiu el protagonitzaran Abelardo Fernández i Luis Enrique Martínez i es podrà veure aquesta tarda a Gijón, a l'estadi d'El Molinón, el mateix lloc on de nens anaven a animar el seu equip de la infància. S'enfrontaran o es retrobaran, segons es vegi, dos paios que són molt més que amics. “Serà especial, és clar que serà especial, per moltes raons”, van admetre ahir tots dos. “Em poso a la pell dels nostres pares i m'imagino què sentiran ells, que ens portaven a jugar els caps de setmana quan junts no pesàvem ni 25 quilos”, diu l'ara tècnic dels asturians. “Sóc soci des de fa un munt d'anys i de nen anava al camp amb una bandera que m'havia cosit la meva mare, a la graderia que fa més soroll. Sóc de l'Sporting, des del bressol i fins a la mort. Però hi ha vegades que els que ens dediquem a això hem de pensar d'una altra manera”, va assegurar el tècnic del Barça.

Van anar plegats a l’escola, van compartir equip de futbet als 8 anys,  van entrar junts a l’escola de Mareo i van jugar junts a la selecció

Abelardo i Luis Enrique van néixer al mateix carrer, el del Bierzo, al barri del Pumarín de Gijón. Fins als 12 anys, quan la família de Luis es va traslladar a una nova casa a l'avinguda de Portugal, tot just 150 metres van separar els portals de les dues famílies. Dues famílies treballadores; fuster el pare d'Abelardo, arribat, com la seva dona, de San Antolín de Ibias, un poblet de l'interior del principat; camioner el de Luis Enrique, a qui Nely, la seva dona, ajudava cosint a casa, com a modista, a tirar endavant els seus tres fills.

Abelardo i Luis Enrique es van conèixer a l'escola pública Elisburu i als vuit anys ja compartien equip de futbol sala. El seu camí és tan compartit que els dos van fer la primera comunió el mateix dia i van coincidir al mateix restaurant per festejar-ho. La Olla, es deia. Un local amb camp de futbol on, per descomptat, va acabar el convit, cosa que va desesperar les mares: “Volaven les sabatilles en veure l'estat del vestit quan vam arribar a casa”, riu en recordar-ho el tècnic de l'Sporting.

Anava al camp amb una bandera que m’havia cosit la meva mare. Sóc de l’Sporting des del bressol fins a la mort.

Luis Enrique

El Xeitosa, un equip de futbol sala del barri, va ser el seu primer equip i José María Brito, el seu primer entrenador, que recorda Luis Enrique pel seu “caràcter” i Abelardo per la seva “serietat al camp”. Amb aquestes característiques van fer carrera. Allà van guanyar el seu primer títol, el campionat d'Astúries, a l'Sporting, en una final a doble partit: 7-0 i 2-3. “Ens van donar una copa i una medalla. Encara les tinc”, recorda Abelardo. Junts van marxar a Mareo, l'escola de l'Sporting, amb Roberto, Eugenio, i Viti, companys del mateix equip. “Ens van fer fora el primer any. No jugàvem. Vam anar a La Braña, el Luis s'hi va quedar i jo vaig marxar a l'Estudiantes. Ens vam retrobar al filial de l'Sporting”, rememora.

El defensa va estudiar BUP i Luis Enrique, formació professional: “Com a estudiants érem semblants. Semblants en allò dolent”, fa broma Abelardo, que va arribar a matricular-se en Dret perquè per fer INEF havia de deixar Gijón. Encara que eren en equips diferents, era fàcil que es trobessin tirant una sidra per Gijón, així que no van perdre el contacte.

Serà especial. Em poso en la pell dels nostres pares que ens portaven a jugar quan els dos junts no pesàvem ni 25 quilos.

Abelardo

Quan mira cap enrere, Abelardo reconeix en el seu amic valors de joventut que ara intueix en la seva feina d'entrenador i que va veure destacar en la seva carrera. “És obert, molt divertit i tossut, en el bon sentit. Es marca un objectiu i lluita per aconseguir-lo. És treballador, capaç i constant”, diu. “Jo no l'he vist entrenar, però l'any passat va aconseguir ascendir amb un equip que no era dels millors”, diu Luis Enrique, que afegeix: “Aquest any el veig amb moltíssimes possibilitats de mantenir la categoria amb un equip que s'ha reforçat molt poc. Són competitius. És un equip molt treballat”. I apunta: “És una persona molt important en la meva vida i la seva família també, tenim una relació molt afectuosa”, assenyala. “El sentiment és mutu. Si ell és feliç, jo sóc feliç; si ell guanya, jo guanyo”, diu el Pitu.

“Que recordi, mai ens hem barallat. Potser al camp ens vam enviar a prendre pel cul alguna vegada, però no ho recordo”, somriu Abelardo, feliç a l'espera del seu amic. La vida, de vegades, té aquestes coses. Del carrer del Bierzo a El Molinón.