Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Dues entrevistes a Rajoy

Hi ha els que creuen que aquestes actituds de Rajoy no són les del jurista inexpert o desafortunat, sinó les del polític descarat, indiferent davant l'evidència dels seus disbarats jurídic

Dues entrevistes a Rajoy

 

Rajoy és llicenciat en Dret i registrador de la propietat. Per arribar a aquesta categoria professional d'elit, amb la seva generosíssima retribució, va haver de superar unes dures proves de coneixements jurídics que comencen amb els primers articles del Codi Civil, en què es regula la nacionalitat. Tanmateix, en una inoblidable entrevista amb Carlos Alsina, va escenificar la imatge de l'alumne sorprès en la seva ignorància. Va dir, amb la seguretat de l'ignorant, que si els catalans s'independitzen perdran la nacionalitat espanyola. I quan Carlos Alsina va puntualitzar el que era pertinent, obstinat encara en el seu error, va provar de defensar la seva afirmació amb una memorable repregunta: “I l'europea?” com dient “això no m'ho negaràs”. Creia, o ho feia veure, que realment hi ha una nacionalitat europea, més enllà de la simple pertinença a la Unió Europea com a nacionals d'un Estat membre de la UE.

Hauria de saber que a cap espanyol d'origen no se’l pot privar de la seva condició d'espanyol, ni tan sols si és català independentista i pretén esborrar-se de la nacionalitat espanyola. En cap cas se'l pot convertir en apàtrida, perquè només poden ser privats de la nacionalitat espanyola “els espanyols d'origen que hi renunciïn expressament, si tenen una altra nacionalitat i resideixen habitualment a l'estranger”. Així de clar ho diu l'article 24.3 del Codi Civil. I així ho proclama la Constitució: “Cap espanyol d'origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat”.

Rajoy va tornar a posar de manifest la seva qualitat de jurista d'elit amb motiu de la querella admesa a tràmit contra el PP, en l'assumpte de l'esborrament dels discos durs dels ordinadors de Bárcenas. La malifeta de l'esborrament significava una destrucció de proves d'elevada rellevància judicial, perpetrada en el centre neuràlgic del PP. Era el contrari a l'obligada col·laboració amb la justícia, tan insistentment proclamada per Rajoy. Per això el PP va ser imputat. Quan Ana Rosa Quintana li va preguntar sobre aquesta imputació en una entrevista, el president del Govern espanyol va dir: “No sé si el partit està imputat... no sé com està aquest assumpte. A la interlocutòria no ho posa. No ho sé, perquè no he vist la interlocutòria i no li ho puc dir exactament”. O sigui: que no havia vist la interlocutòria judicial i per això no sabia com estava l'assumpte, però afirmava que sí que sabia que a la interlocutòria no hi posa que el PP està imputat, i dubtava que ho estigués. Impertèrrit, ignorava, sabia i dubtava, tot alhora.

Tanmateix, hauria de saber que una recentíssima llei, promoguda i firmada per ell, regula la inculpació als partits polítics, en qualitat d'investigats, que és com s’anomena ara aquells als quals abans es deia imputats. Si el jutge ha admès a tràmit la querella contra el PP i l'ha citat a declarar com a investigat, el partit del qual forma part Rajoy, i que també presideix, adquireix la categoria d'organització delictiva, presumpta. Sobre això no hi ha dubtes. Ho sap fins i tot l’advocat més inexpert. Quan el PP es va veure obligat a comparèixer com a acusat davant del jutge, el seu representant, en nom del partit, es va acollir al dret de no declarar. Això és el que fan, sovint, els delinqüents més avesats, els habituals, els professionals, per evitar que de la seva declaració s'obtinguin dades que els inculpin. Just el contrari a la col·laboració amb la justícia que seria d’esperar de qui desitja que resplendeixi la seva innocència. Som, evidentment, davant d'una obstrucció redoblada a la justícia.

Sembla que hi ha un fil conductor entre la repregunta memorable i vergonyosa a Carlos Alsina (“i l'europea?”), i l’assumpció impàvida de la seva condició de president d'una organització presumptament delictiva, escenificada davant d'Ana Rosa Quintana. Hi ha els que creuen que aquestes actituds de Rajoy no són les del jurista inexpert o desafortunat, sinó les del polític descarat, indiferent davant l'evidència dels seus disbarats jurídics. Sospiten que, en el cas dels catalans, només pretenia fer-los por brandint l'apatrídia, malgrat que ell sabia que és jurídicament impossible. També sospiten que en el cas de l’obstrucció redoblada a la justícia ell va saber, i probablement va decidir, la seva repetida actitud obstructiva. És sabut que no és la primera ni l'última vegada que han practicar una estratègia processal semblant de picaplets.

D'altres, més malèvols, prefereixen pensar que totes aquestes sospites són injustes perquè, simplement, Rajoy no és res més que el que sembla a la tele.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.