Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Despotisme

L'argument dels independentistes que tenen legitimitat per iniciar el procés però no per acabar-lo constitueix la sublimació del patrimonialisme nacionalista

Diu Puigdemont que vol ser el president de tots els catalans, però al mateix temps es compromet a iniciar la desconnexió que la majoria dels catalans vam rebutjar a les urnes. Tot per al poble català, però sense el poble català: imitació anacrònica del despotisme divuitesc. És clar que cada vegada sembla més evident que per ell el poble de Catalunya no el conformem tots els ciutadans de Catalunya, sinó només el 47,8% que el 27-S va votar partits independentistes. La resta, més de la meitat dels catalans, no devem ser part del poble de Catalunya. Només així s'explica que qui manifesta sense embuts la seva determinació de contravenir la voluntat de la majoria dels catalans pugui declarar solemnement que vol ser el president de tots.

Molts ciutadans observem amb preocupació la gestació pública d'un nou subjecte virtual de sobirania, que no es limita a qüestionar la unitat constitucional d'Espanya, sinó que, en primer lloc, posa en perill la unitat de la mateixa Catalunya i la seva autonomia política. Fins al 27-S els independentistes parlaven arreu de “la voluntat d'un poble” i actuaven com si a Catalunya hi hagués una majoria aclaparant a favor de la secessió. Des de llavors poden brandar, com a molt, la voluntat de gairebé la meitat d'un poble, però han decidit prendre pel tot la part convertint-la en exorbitant subjecte de sobirania.

“No tenim la legitimitat per acabar el procés de desconnexió, però sí per iniciar-lo”, repeteixen constantment. Convençuts que són els amos del mas, donen a entendre que tenen dret a fer i desfer a voluntat. Per aquest motiu han decidit anar fent, tirar pel dret disposant dels recursos materials i institucionals de tots per fer les obres que la majoria no volem, i si després no ens agraden, tranquils que ells tornen a fer ús dels recursos de tots per fer-se enrere i aquí pau i després glòria. Per no dir, ai la Llei!, que no disposen de llicència d'obra major, la necessària per a canvis estructurals, això és, les majories qualificades que preveuen l’Estatut i la Constitució per a reformes de calat.

L'argument que tenen legitimitat per iniciar el procés però no per acabar-lo constitueix la sublimació del patrimonialisme nacionalista. És com si a tot Espanya es presentés un partit que el seu objectiu fos la supressió de les autonomies, guanyés les eleccions amb el 39% dels vots i aconseguís el suport parlamentari d'una altra formació també partidària de suprimir les autonomies, a part d'altres detalls com retirar Espanya de la UE, de l'euro, de l’OTAN, etcètera. Posem que aquests dos partits unitaristes, legítims malgrat la seva aversió a la pluralitat constitutiva d'Espanya, sumessin el 48% dels vots i el 53% dels escons. Òbviament no tindrien ni des de lluny els dos terços de les cambres que es necessiten per fer volar pels aires la Constitució, començant pel seu article 2 que “reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions” que integren Espanya. Paradoxes de la vida: l'article que consagra la unitat d'Espanya i impedeix la secessió de Catalunya —que segons Francesc Homs va ser una “imposició” de la “cúpula de l'Exèrcit franquista”— és el mateix que impediria que un partit centralista amb pulsions patrimonialistes comparables a les dels independentistes acabés amb l'autonomia de Catalunya.

Doncs bé, aquesta imaginària coalició unitarista, seguint la lògica alternativa de la legitimitat per iniciar però no per acabar, podria iniciar la demolició de les autonomies, desmuntar organismes i empreses públiques de l'administració autonòmica, tancar parlaments i televisions autonòmiques a tort i a dret i centralitzar tot el poder a Madrid. I una vegada desmantellat l’Estat de les autonomies, sotmetre a referèndum la seva nova Constitució, referèndum en el qual, esclar, ja ni tan sols preguntarien al poble espanyol si vol un Estat centralitzat o no, sinó que li furtarien la seva sobirania preguntant-li directament sobre aquesta nova Constitució elaborada al marge de la Llei, amb les infinites possibilitats que d'aquesta situació d'anomia es desprenen. I en el cas que la majoria dels espanyols rebutgés aquesta nova Constitució, doncs es tornen a edificar les estructures de l’Estat autonòmic i aquí no ha passat res. Així de fàcil. Aquesta és l'ominosa lògica que presideix el procés que els independentistes pretenen imposar-nos a tots com qui no vol la cosa.

Ignacio Martín Blanco, politòleg i periodista.