Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El carnestoltes dels titelles

A la bassa de la Medusa espanyola, els únics que han passat el dimecres de cendra a la presó són els titellaires de Madrid

Era el 23 d'abril del 1983 quan l'escàndol va esclatar a Televisió Espanyola, que en aquells dies era l'única que existia realment. Un grup femení de punk de Barakaldo, Las Vulpes, va interpretar en horari infantil el tema Me gusta ser una zorra. El dia en què va esclatar la crisi política i moral era dissabte, el programa es deia Caja de Ritmos i el dirigia Carlos Tena. Els socialistes encara feien olor de pana i de Suresnes. Amb prou feines feia sis mesos que havien arribat al poder, i ja introduïen el desordre moral a les cases espanyoles. Per ressaltar la magnitud de la tragèdia, un diari de llarga tradició, com si volgués emprendre una croada, va publicar la lletra completa en la seva editorial: “(...) prefereixo masturbar-me, jo sola al meu llit, abans d’embolicar-me amb qui em parli del demà; prefereixo cardar amb executius que et donen la pasta i que després s’obliden de tu (...)”. La Fiscalia General de l’Estat es va posar a treballar. El resultat: l'Audiència de Madrid va arxivar el cas al cap de tres anys. Però tres anys abans, pocs dies després d'emetre el tema fatídic, el director de Caja de Ritmos va presentar la dimissió. El programa havia durat dues entregues.

Aquests dies passats de carnestoltes, 33 anys després del cataclisme de Las Vulpes, el gran problema d'Espanya és un altre. Un grup de titellaires es troba en el punt de mira: els dos integrants de la companyia Títeres desde Abajo han passat cinc dies a la presó, sí, cinc dies, per exhibir en un programa per a nens que no era per a nens, una pancarta en la qual es llegia Gora Alka-ETA (pretenia ser una síntesi graciosa de Al-Qaida i ETA). Presó sense fiança per apologia del terrorisme: aquesta va ser l’ordre desmesurada dictada per l'Audiència Nacional. Tant ara com llavors, els mitjans conservadors no han dubtat a posar tota la llenya al foc. Ara —com llavors— el paral·lelisme per a la dreta és el del xotis: el Madrid de Manuela Carmena i Podem és el de Celia Gámez, en el qual “manaven Prieto i don Lenín”.

La veritat és que en aquest país de principis del segle XXI fa falta molt alka-seltzer —parafrasejant la pancarta titellaire— per combatre l'acidesa que produeix el cinisme. El “repulsiu” espectacle, en paraules de l'alcaldessa de Madrid, a més de la presó incondicional, s'ha cobrat el càrrec del responsable municipal de programació, Ramón Ferrer. L'esquerra ha assumit les tesis de Pius IX: el Papa va considerar, quan els garibaldins es trobaven ja a la Porta Pia, que la rendició dels Estats Pontificis exigia un prudent i moderat vessament de sang.

I en aquesta setmana de guinyols amb missatge s'han produït altres esdeveniments molt menors. Una germana del Rei està sent jutjada per delicte fiscal en el cas Nóos, que ha fet seure al banc la vella cúpula del PP que pertany a l'àmbit geogràfic dels Països Catalans. Nou dels deu regidors del PP a la ciutat de València estan sent investigats per blanqueig de capitals. La presidenta del PP valencià, Isabel Bonig, la que ha de renovar el partit, va fer servir el càrrec de consellera d’Infraestructures —revelava aquest diari— per demanar donacions al PP als alts càrrecs del seu departament. Gabriel Amat, líder popular d'Almeria, alcalde de Roquetas de Mar i president de la Diputació provincial, va donar al seu gendre 950.000 euros en contractes: un d'ells per fer “un inventari de palmeres[SIC]”.

I per acabar, un fet diferencial: Jordi Pujol, l'evasor fiscal confés, la seva dona, Marta Ferrusola, i el seu fill gran van comparèixer davant l'Audiència Nacional per explicar el mític llegat de l’“avi Florenci” i els milions que van manegar a Andorra. Aquest carnestoltes de corrupció —durant el qual la Guàrdia Civil ha irromput a la seu del PP madrileny— amenaça de carregar-se també la senadora i exalcaldessa de València, la popular Rita Barberá, que actualment presideix ni més ni menys que la comissió constitucional de la Cambra alta.

A la bassa de la Medusa espanyola, els únics que han passat el quaresmal dimecres de cendra gairebé complet a la presó són els titellaires. Però no tot s’acaba aquí. L’Estat de dret que és Espanya va deixant estrips del seu cognom “social” cada dia que passa. Un informe d’UGT sostenia aquesta mateixa setmana que gairebé sis milions d'assalariats (un 35%) cobren menys de 655 euros, el salari mínim interprofessional. El 93% dels contractes del 2015 van ser temporals, amb una durada mitjana de 53 dies. Caldrà preparar reserves d'antiàcids.