Selecciona Edició
Connecta’t

Los Carradine recuperen Antonio Baños

El quartet va presentar a l’Apolo (2) el seu disc per a nens

Baños durant el concert.
Baños durant el concert.

N’hi ha que es desfoguen en el futbol, que llegeixen compulsivament Céline o fins i tot que es casen. Qualsevol cosa val per oblidar les rutines, els caps, els contrasentits, l'avorriment, la ira, la frustració o, si ens posem transcendents, el buit interior. De totes les opcions fer música resulta un lenitiu de primers auxilis molt gratificant, fins i tot es poden treure uns quartos per pagar algunes copes que arrodoneixin els efectes de la música, que, per si no fos poc, resulta útil per explicar als qui la vulguin escoltar què opina de la vida opina qui la canta o compon. Los Carradine són un grup d'aquest perfil. A causa del seu aspecte físic queden ràpidament descartats per a la pràctica del rugbi, golf i equitació —del pàdel ja ni en parlem­—, i per les seves mirades no semblen particularment aptes per colpejar pilotes o buscar en el matrimoni alguna cosa més que la simple procreació o l'opció de tenir unes relacions sexuals de menú, han quedat enrere els temps, si és que van existir, en què aquestes podien ser a la carta. Així que cal tocar per seguir vivint sense amargar-se més de l'estrictament inevitable.

Antonio Baños, un Carradine juntament, per exemple amb Rafael Tapuonet, periodista i tots dos amics des de primària, ha aparcat, ¿soterrat?, la seva carrera política, amb la qual, va dir, "he après a callar a temps". Amb l'activisme musical no impedit per la vida parlamentària, el grup va reaparèixer la nit del divendres dins de les festes "Old Wave, New Wave" que Miqui Puig organitza mensualment a la sala petita de l’Apolo. Panorama?: el d'un grup que viu tocant per als seus amics, grup de persones que coneixen les claus de la banda, riuen des de fa anys amb la seva ironia, agraeixen la cal·ligrafia atrotinada del grup i es fan còmplices d'un projecte inspirat tant en Jonathan Richman com en The Clash o Billy Bragg. Humor, posicionament social i punk pop atrotinat despatxat en cançons amb lletres no per hilarants menys precises. Mitja sala?, ho semblava, però els fans s'atapeïen a les primeres files, com si Baños fos Justin Bieber i la seva suor tingués efectes afrodisíacs. En fi, quatre senyors en escena per oblidar amb la seva música les escenes d'un present que sol·licita demolició.

Però no us penseu, fins i tot els llenguallargs i mordaços tenen cor. De fet, a més d'interpretar cançons del seu repertori habitual com "Será que soy mod", "Sonad a los Smiths", "Satélite" o "Hay sitio para todos" —formulació d'una política immigratòria que no té cabuda en molts programes electorals— Los Carradine van oferir la seva faceta més procliu a l'educació infantil. És als nens a qui van dedicar "Academia de Rocanrol", disc gravat fa anys i que encara no havia estat editat fins que el web Blisstopic s’hi va posar. Ara hi ha format digital, en vinil i en compacte.

La cosa és que mitjançant aquest disc, Los Carradine introdueixen els grans noms de la història del rock als nens. Així, mentre Elvis Presley resulta que viu i té una pastisseria a Calp, Bryan Wilson segueix fent surf i el soul es converteix en el millor aliat per muntar una festa de debò. Però potser va ser la cançó que explica els Beatles la que té un punt més kafkià i simultàniament més social. La cosa és senzilla, ja que la lletra fa referència al cas d'un nen que diu al seu progenitor: "Escolta papa, diuen els de l’AMPA que no hi vagis més". Motiu?, el papa en qüestió és un escarabat, amb les potetes i les antenes que, esclar, generen situacions tibants en les reunions de pares. Deliciosa paràbola.