Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Tard i malament, com sempre

Malgrat els pèssims resultats del 27-S, García Albiol s'ha convertit en “coordinador general” del PPC per designació estrictament ‘ditocràtica’

La història dels relleus en la direcció de la secció catalana d'Aliança Popular, més tard Partit Popular, reuneix dues característiques que la fan única en els annals de la política hispana des de la fi del franquisme. D'una banda, aquests relleus obeeixen sempre a un diktat arbitrari formulat des de Madrid; els esforçats militants catalans mai han tingut ocasió, en un congrés obert, d'escollir lliurement entre diversos noms sense que un d'ells fos l'ungit per Génova 13 i, en conseqüència, avalat amb tota mena de pressions pel submís aparell local.

El segon tret és la nul·la destresa per a la posada en escena, la incapacitat per aparentar si més no un relleu natural, espontani, no traumàtic ni forçat per les circumstàncies. El 1979, Laureano López Rodó es va assabentar per la premsa que Fraga acabava de fulminar-lo. El 1991, Aleix Vidal-Quadras va ser imposat per Aznar a les bases fernandistes (fidels als germans Fernández Díaz) entre xiulets, esbroncades i crits de “burro!”. El 2008, la voluntat de Rajoy va entronitzar Alícia Sánchez-Camacho malgrat la resistència ferotge del 43,2% dels delegats, que donaven suport a Montserrat Nebrera i que van convertir les sales de l'hotel Barceló Sants en una olla de pressió.

En aquest sentit, la cerimònia presidida per Mariano Rajoy dissabte passat en un altre hotel barceloní segueix al peu de la lletra la tradició més rància de la casa, completada aquesta vegada amb la proverbial lentitud del president en funcions a l'hora de decidir. El pas a la situació B d'Alícia Sánchez-Camacho arriba amb un parell d'anys de retard: des que van transcendir (juny del 2013) el cèlebre enregistrament de La Camarga i, després, el context d'aquell episodi, la líder del PP català estava políticament amortitzada, tant de portes endins del partit com de portes enfora.

En l’espai de temps transcorregut des d'aleshores hi va haver més d’una ocasió per convocar un congrés ordinari o extraordinari del PPC i investir reglamentàriament un nou president del partit. La sagnant falta d'autonomia dels populars catalans, la indecisió de Rajoy... i la dificultat objectiva de trobar la rara avis capaç de substituir Sánchez-Camacho i disposada a fer-ho van fer que la situació es podrís. Tot i que les eleccions catalanes del 27-S estaven anunciades amb gairebé un any d'antelació, va ser només dos mesos abans d'anar a les urnes que Madrid va investir Xavier García Albiol com a cap de llista i nou líder eventual in pectore.

El resultat obtingut per l'exalcalde de Badalona en aquells comicis va ser pèssim, fet que va deixar el PPC relegat a l'últim lloc entre les forces antisobiranistes. Malgrat això, i a falta d'haver trobat en aquests mesos algú millor, Rajoy i Génova han decidit ratificar-lo en el lideratge. Per via d'ukase, naturalment: des de dissabte, García Albiol és el “coordinador general” del PP català, un càrrec inventat per a l'ocasió i de designació estrictament ditocràtica; quan, de cara a l'estiu, se celebri finalment el congrés del partit, els compromissaris només hauran de ratificar mansament el que ja ha disposat i executat el vèrtex estatal.

Si, per la manera com ha arribat a la posició actual, García Albiol no es diferencia en res dels seus predecessors, tampoc no es poden esperar grans sorpreses en el seu discurs, en la manera d'afrontar el repte independentista. Ja l'hem vist aquesta tardor-hivern: davant de cada iniciativa o moviment del Govern i de la majoria parlamentària que el sustenta, Albiol fa i farà de sergent de la policia indígena, i amenaça i amenaçarà amb la intervenció immediata del cosí de Zumosol; que —contra el que pugui semblar— no és ell mateix, sinó l'aparell de l'Estat. Seria interessant veure què passaria si aquest aparell caigués en mans diferents de les del PP, però tampoc no es poden esperar grans diferències.

De moment, Xavier García Albiol ha incorporat a la directiva del PPC noms nous que li són afins, algun d'ells molt reveladors. Estic pensant en Alberto Palatchi, fill del president homònim de Pronovias. Gràcies a aquest fitxatge avui sabem que les declaracions de l'empresari nupcial que amenaçava de traslladar el seu negoci fora de Catalunya si aquesta s'independitzava no eren fruit de cap anàlisi econòmica, sinó d'una aposta ideològica; legítima, sens dubte, però ideològica. El pagament de la quota de militant d'honor del PP, vaja.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.