Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

A Neymar li fan la vida impossible

Des del Camp Nou se sospita que volen provocar la sortida de Neymardel Barça

Neymar.
Neymar. Getty Images

Li fan la vida impossible des dels jutjats, punt de mira de l’Audiència, i aquí no li queda més remei que aguantar, declarar i esperar sentència. Ho té relativament senzill, perquè sempre es podrà remetre al pare i al club, tot argumentant que no estava al cas d’unes negociacions i d’un acord que va denunciar un soci blaugrana que es diu Jordi Casas. Qui té mala peça al teler és Rosell, i també Bartomeu i, és clar, el Barça. Es pot sospitar de l’actitud del fiscal, segurament hi ha contradiccions en els dos casos que afecten el jugador, el del club i el de l’empresa DIS, i qui més qui menys tothom sap que el poder de Florentino no té límits; qui li fa, la paga. Però la raó de fons de tot plegat és el contracte que va maquinar Rosell per poder presumir que el fitxatge era una ganga, que li havia sortit a meitat de preu respecte del que estava disposat a pagar el Madrid (100 milions d’euros), i que ningú havia cuidat més bé la caixa del Barça des de la sortida de Núñez. L’expresident Rosell va fer el fatxenda quan no n’hi havia cap necessitat i tothom que ha vist els papers del cas coincideix que és una operació d’enginyeria financera d’aquelles que tant agraden a Hisenda quan creu que ha trobat un gran trampós.

També li fan la vida impossible al camp, sobretot els rivals, que l’acusen de provocador, de fer malabarismes quan no toca, de jugar massa de cara a la galeria i no respectar amb la seva actitud les lleis del joc, sempre tan ambigües, capaces d’entendre la noblesa de l’Athletic o el caràcter del Madrid i no el futbol de Neymar, un singular representant de l’escola brasilera, hereu alhora de Garrincha i de Ronaldinho, sublim defensor del dríbling. Com es desfà un davanter d’un defensa? A partir del regat, l’acció més natural i infantil del joc, per més que ara ens haguem acostumat al teva-meva i als triangles, a buscar la superioritat. Neymar és una murga per als defenses, no para en tot el partit, i més d’un ha posat preu a la seva canviant cabellera: algun dia prendrà mal. Hi ha qui ha anunciat, d’altra banda, que el Barça tindrà problemes si no controla l’evolució del seu futbolista número 11. Es busca d’alguna manera un enfrontament amb Messi perquè preveuen que a la llarga el brasiler cobrarà més i serà el número u. No deixa de ser curiós que molts defensors d’aquesta tesi no admetin en canvi que Neymar ja està per sobre de Cristiano Ronaldo.

I ara li fan la vida impossible fins i tot al carrer. Hi ha periodistes que li busquen les pessigolles a la sortida de les sales de festes i al seu pare no se li acut res més que agredir-ne un parell per treure-se’ls de sobre després que durant molt de temps els hagi rigut les gràcies. La conducta del pare del jugador és reprovable i digna de ser condemnada, desafortunada des que sense venir a tomb va deixar anar davant del jutge que tenia una oferta multimilionària perquè el seu fill toqués el dos del Barça. Ha contribuït a ser notícia i, per tant, ara li toca aguantar-se, per més discutible que sigui el paper d’alguns periodistes. Hi ha un tipus de mitjans que viuen de la polèmica des que la premsa esportiva es barreja amb l’anomenada rosa i la de successos, aquella que es troba més a gust amb l’especulació i l’opinió que amb la informació. Tenen audiència i, per tant, defensaran la seva manera de fer davant dels qui aspiren a respectar els espais comuns i el codi deontològic i procuren que el dret a la informació sigui compatible amb el dret a la intimitat. La raó dels defensors d’aquest periodisme perd força quan el pare de Neymar actua de manera tan barroera que converteix en notícia l’incident, repetit per fer forat, fins a donar la sensació que van per Neymar

La pressió sobre Neymar és brutal, i no hi ha conferència de premsa ni acte blaugrana en què no es pregunti pel brasiler, cosa que no passa amb d’altres futbolistes que tenen plets iguals o pitjors que ell. Té a sobre jutges, jugadors i periodistes, i ja se sap que els futbolistes brasilers, i més especialment tot el sarau i la parafernàlia que els envolten, no sempre saben gestionar aquestes situacions. Només cal recordar els casos de Romário, Ronaldo o Ronaldinho. Fins i tot Rosell, el mateix que va fitxar Ronaldinho i Neymar, assegurava que un brasiler no pot estar més de tres anys en un club, i menys en el Barça. No sé si Neymar tindrà tanta paciència i classe per aguantar i driblar tanta gent com l’espera. Ara com ara no li queda més remei que reforçar la seva aliança amb Messi i Luis Suárez, que són més de fiar que tota la fauna que envolta el món del futbol. Mentre el trident funcioni com un pack, en les actuals circumstàncies, les causes personals seran més fàcils de portar, per més feixugues que semblin.

A Neymar no li convé fugir per més que l’empaiti tothom, sinó que farà bé de desafiar els seus enemics amb la pilota als peus, un darrere l’altre, sense por ni necessitat de reforços extemporanis com el seu pare. Ningú simbolitza més bé el moment del futbol avui dia que Neymar. A ell li toca destriar el joc del negoci, la veritat de la mentida, els gestos tècnics en lloc de la comèdia, el futbolista per sobre de l’última estrella del pop. La barreja no sempre funciona.