Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES DE MÉS A PROP

Rumieu-ho

Locutors de ràdio, trobeu normal dir en públic, enmig de les notícies, que sou els més escoltats?

Locutors de ràdio, o guionistes dels locutors de ràdio: ¿realment creieu que als oients ens interessa saber que en l’últim baròmetre d’audiències heu quedat els primers? Trobeu normal dir en públic, enmig de les notícies, que sou els més escoltats, per davant dels col·legues de la competència? Polítics —d’esquerra, de dreta, tant hi fa—, ¿no us ha passat pel cap humanitzar-vos i acceptar que tots —tots— tenim contradiccions, i que no sempre sabem, millor que ningú, què és el que convé fer? ¿No podeu adobar, amb una mica d’escepticisme, d’humana inseguretat, les vostres declaracions? Jo mateix sóc, sempre, un bosc de dubtes; fins i tot a l’hora de comprar el pa, dubte; i no em fa vergonya. No és honest, el dubte?

Periodistes, tertulians, Déu n’hi do, quina capacitat per parlar de tot! I amb quina seguretat! De política, però també d’economia, d’història, d’art... Quin cúmul de saviesa! ¿No temeu que els oients ens sentim humiliats en escoltar-vos i adonar-nos que som uns ignorants? Amb prou feines un pot parlar, sense ficar la pota, de poquíssims assumptes. Artistes plàstics, que ja als vint anys ens doneu, amb les vostres obres conceptuals, o en les entrevistes que us fan —no és fàcil, diferenciar les unes de les altres—, lliçons sobre la vida, sobre justícia social, sobre ètica. Als vint anys! Quanta intel·ligència, quanta cultura i quanta experiència juntes! I quins currículums! Infinits, cosmopolites, inassequibles. I jo que, a la vostra edat, anava més perdut que una cabra en un garatge!

Escriptors, que, si els vostres llibres no funcionen, carregueu despectivament contra les institucions, contra la premsa, contra la manca de nivell dels lectors. Mai no contra l’obra pròpia, és clar, de valors inestimables. Crítics literaris, que, sovint, quan us ocupeu d’un llibre, ho feu per a mirar-lo de reüll i per a, com diu Coetzee, “dir coses intel·ligents a expenses d’altres persones”. Metges, advocats, fisioterapeutes, notaris, que empapereu els vostres despatxos i sales d’espera amb títols i diplomes. Regidors, alcaldes, consellers, presidents, que feu gravar, als edificis de propietat pública —sí, de propietat pública—, plaques amb el vostre nom.

Mares i pares, que, davant d’altres mares i pares, no es lleveu de la boca les genials qualitats dels vostres fills. Amics, coneguts, saludats, desconeguts, que sense que ningú us ho demane oferiu, a les xarxes socials, imatges i detalls ínfims de la vostra vida. A tots, benvolguts, deixeu-me que us faça, modestament, dues preguntes. Dues qüestions que jo em faig sovint, quasi cada dia, com una gimnàstica de manteniment. Primera: què aporteu, vosaltres, a la història de la humanitat i a l’univers? I segona: què creieu que canviarà, al món, quan vosaltres desaparegueu? No, no contesteu ara. No hi ha pressa. Rumieu-ho, rumieu-ho amb temps. Ja en parlem.