Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Madrid, que malament que resisteixes

En aquest país on Bárcenas, Millet o Rato són al carrer, tan tranquils, el més prioritari és ficar entre reixes dos titellaires. I la nova política ni tan sols planta cara

El primer que em va venir al cap quan vaig sentir que havien empresonat els dos titellaires de Madrid va ser una escena de la pel·lícula Novecento. Guàrdies a cavall, armats amb sabres, destrossen un teatre de guinyol en què es burlen d’ells. El segon van ser aquests cartells que pengen en alguns carrers propers als rius i que diuen “Fins aquí van arribar les aigües l'any...". Recorden el nivell de la riuada de temps passats i serveixen per recordar que el riu crescut pot ocupar terrenys que semblava que la civilització havia guanyat a la naturalesa. Per naturalesa entenc també la història espanyola passada i recent, l'agre interior de la magistratura i de l'alt funcionariat, l'acord tàcit de l'Estat per a si mateix.

Han ficat entre reixes dos titellaires per delicte de lesa pàtria, perquè serveixi d'escarment i amb el vistiplau de la major part de l'opinió institucional. Fins aquí van arribar les aigües a l'Espanya eterna del 2016, que si del que es tracta és de buscar bocs expiatoris, d'això en sap un niu.

Hi havia mil maneres de solucionar el problema, però el que menys interessava en aquest cas era trobar una solució. El que la magistratura anhelava era demostrar qui mana aquí i què passa si algú es passa de la seva ratlla. Uns jutges, uns fiscals i unes forces de l'ordre que les han vist passar de la mida d'un elefant durant anys, si s’ha de jutjar pels casos de corrupció que s'amunteguen, van i l’agafen amb paper de fumar. En aquest país on personatges com Bárcenas, Millet o Rato són al carrer, tan tranquils, el més prioritari és ficar entre reixes dos xavals.

Hi havia mil maneres de solucionar el problema dels titellaires, però el que menys interessava en aquest cas era trobar una solució

L'obra ha estat invisible durant dies i encara avui costa molt trobar talls aquí o allà. Pel poc que hem vist, es podria argumentar que l'obra no era adequada per a nens, d’acord. I pot ser que no fos bona, jo què sé. Però el que inquieta és el nivell de defensa preventiva dels cossos i de les forces de judicatura de l'Estat. El més greu és que encara avui no podem jutjar l'obra perquè no confiem en la fiabilitat de les fonts, i és greu perquè parlem de presó per delicte de mal gust. És la discrecionalitat de l'Estat per dir què es pot i què no es pot representar en un escenari, per limitar el dret d'expressió.

El pitjor és que l'única alternativa als carques la representa gent com Manuela Carmena, que en aquest cas s'ha plegat al que se sol dir sentit d'Estat: tots a la presó, i després un acte de fe. L'esquerra espanyola està fatal, no s'ha cregut mai que pogués ser una alternativa de veritat, encara camina derrotada. Es creu posseïdora de certa superioritat moral perquè va més llegida i polida que la caverna, però a la que la cosa es complica només cal veure com li tremolen les cames.

La nova política no serveix ni per assumir el repte d'explicar els fets d'una altra manera. Podrien haver optat per admetre que l'obra pot ser que fos dolenta, que no en comparteixen el contingut i reprovar els qui els van contractar. Fins i tot podrien admetre que, en el límit del camp estètic, desenvolupament, argument i missatge fossin moralment reprovables, però és que no estem discutint això. Parlem d'adaptar-nos a les regles de joc d'una dreta els avenços de la qual són retrocessos col·lectius. Parlem de no saber sortir del marc mental que imposa l'Estat.

Fins aquí han arribat les aigües, Madrid, que malament que resisteixes... Fiquen dos xavals a la presó per una obra de guinyol i la nova política demana disculpes i fuig amb la cua entre les cames en comptes d'assumir que ni aquest no era el problema ni ells se salvaran quan els toqui, com li va passar al regidor Zapata per un comentari al Twitter. Quin embafament, els revolucionaris, tan fàcil com era fer les Amèriques a Veneçuela i mira com s'acoquinen quan arriben a Barajas. Després, es permeten donar lliçons i mantenir aquest perdonavidisme ideològic que els caracteritza.

Aquest era el moment de plantar cara, d'admetre i explicar errors, no ja de cedir espai, de guanyar-lo. Si no saben ni defensar la ficció, com defensaran la gent? L'obra, als nous inquisidors, els importava ben poc. El que perseguien, com ara, era l'escarment.

Com deia la nostra admirada marquesa: no t'ho perdonaré, Carmena. Mai.

Francesc Serés és escriptor.