Selecciona Edició
Connecta’t

Acrobàcies a la corda fluixa

'Cadenes', la novel·la guanyadora del premi Joanot Martorell 2015, ès un tragèdia psicològica

Acrobàcies a la corda fluixa

A Ortigues, el seu últim llibre de poemes, Lucia Pietrelli (Candelara, Itàlia, 1984), prenia com a punt de partida el conte infantil de Blancaneu i la rondalla mallorquina de Na Magraneta per construir uns versos molt crus que miraven de cara un dolor que adquiria ressonàncies simbòliques: al cap i a la fi, la tragèdia de Blancaneu se sustenta en l’odi que la madrastra sent cap a ella perquè no pot suportar tanta bellesa, i el carreró sense sortida on es troba Na Magraneta és encara pitjor, sens dubte, perquè la mare vol senzillament que es mori per no haver de tolerar-li la gràcia i les virtuts que exhibeix tan impunement.

A Ortigues, poema rere poema, semblava que només s’hi alcés un horitzó on confluïen la violència del poder i el transcórrer del temps vist com un ésser malèfic que ho arrasava tot, i la factura tradicional dels versos punxava i feia coïssor perquè no n’hi havia ni un que no estigués impregnat d’un malestar febril. Ara, gràcies a Cadenes, la novel·la guanyadora del premi Joanot Martorell 2015, els qui encara no hagin llegit les dues anteriors aproximacions de Pietrelli a la narrativa —Nissaga i Qui ens defensarà— podran descobrir que a la seva prosa també hi ha arestes afilades que punxen, que produeix sensacions anàlogues a la d’una cremada —és a dir, que cou—, i que comporta una certa incomoditat perquè és el que se sol sentir quan es presencia alguna cosa semblant a les alteracions psicopatològiques de la protagonista.

CADENES

Lucia Pietrelli

Edicions 62

112 pàgines. 19 euros

El nucli de la novel·la se centra en els diferents estats d’ànim que condicionen la relació d’amistat molt estreta, gairebé malaltissa, que mantenen Joan, Sergi, Miquel i Andrea, la protagonista absoluta i centre de tots els esdeveniments d’aquesta tragèdia psicològica de color negre que és Cadenes. Des de la seva absència física, perquè des de la primera pàgina se sap que acaba de morir, el relat va cap enrere en el temps, barrejant veus i episodis que es complementen i es desmenteixen alhora, com si la veritat de debò fos inaprehensible: el lector ha de recompondre totes les peces del trencaclosques, i agraeix que Pietrelli es mogui amb tanta comoditat a l’hora d’administrar els misteris i els secrets que s’han de desvelar. De totes maneres, a pesar de les divergències entre les diferents imatges —sempre violentes i pertorbadores— que s’ofereixen d’Andrea, perpètuament instal·lada a frec dels abismes i dels inferns interiors de la seva personalitat, ben aviat s’obtenen les coordenades del seu mapa sentimental: no desdenya mai l’exhibicionisme emocional, sembla que li agradi experimentar dolor amb el plaer, viure com si estigués encerclada de perills pot convertir-se en una mena d’alliberament de la rutina diària i del tedi que fa badallar, i està del tot convençuda que els seus pensaments poden ser molt més reals que la realitat del món extern, sempre feridor i hostil: “Vam fer l’amor sense condó, perquè jo estava segura de no ser una dona normal, però em vaig quedar prenyada. Ho vaig percebre de seguida, en el moment exacte en què va acabar la penetració i cada objecte de la cambra va tornar a la seva dimensió normal”. Com si es lliurés amb delit a l’autoconeixement i a l’experimentació dels límits, Andrea posa a prova contínuament la capacitat de resistència de la seva fràgil estructura psicoemocional, i Pietrelli dibuixa com si fos un cas digne d’anàlisi l’equilibri inestable d’una acròbata suspesa a la corda fluixa de la vida.

A Cadenes, Pietrelli no sempre se salva que l’experimentació —o la radicalitat— no sembli gratuïta i desemboqui en unes zones literàriament àrides o desolades, com si pretengués escriure per no dir res i buscar per no trobar, com si l’única aspiració consistís a crear un laberint de paraules molt seques que perseguissin la temptadora arrogància del no res: a vegades l’instint poètic es pot confondre amb la vaguetat, i algun lector pot trobar a faltar una major presència de descripcions explicatives, o creure que l’ordre argumental pateix una condemna massa severa. Però a pesar de tot, també és veritat que el lector tanca el llibre amb la satisfacció d’haver presenciat l’al·lucinada precisió amb què l’autora s’enfronta i toca el nervi viu i la fibra essencial de la regió més profunda i vulnerable d’una ànima en crisi mental.