Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Vida privada 2.0

Des de Sagarra ningú havia ensenyat amb tanta cruesa la vida dels rics com fa Baladia

El Ninus i la Rat, en una cursa hípica durant els anys 20 a Barcelona.
El Ninus i la Rat, en una cursa hípica durant els anys 20 a Barcelona.

No agrairem mai prou a Xavier Baladia la pensada i la feinada d’explicar-nos la història de la seva família. Perquè al llarg del XX ho hem sabut tot sobre els perdedors: la pagesia de vida esforçada, després classe obrera de vida mísera, la intel·lectualitat exiliada… Emili Teixidor i Vicenç Riera Llorca com a paradigmes. Però des de Vida privada ningú ens havia ensenyat amb tanta franquesa, i amb tanta cruesa, com viuen els rics. I no esmento la novel·la d’en Sagarra perquè sí: la protagonista és besàvia de l’autor.

L’avi Ninus no n’és, de novel·la, però es pot llegir com a tal. De fet, si la seva esplèndida antecessora, Abans que el temps ho esborri, es va convertir en documental (premi Gaudí 2012), la història de l’últim fabricant dels Baladia donaria per a un biopic fantàstic. Mireu els secundaris: Pompeu Fabra, Pau Casals, Puig i Cadafalch, Camil Fabra, la Ben Plantada… Perquè la història de l’avi Baladia, nascut el 1899, és el retrat del segle XX vist des del cim de la piràmide. “El pas de la burgesia il·lustrada a la liberal”, diu el nét, tota una metàfora de la degradació dels temps, com aquesta altra per fer-nos entendre com era un burgès de la primeria de segle: “Tot el contrari d’un Berlusconi embotit de bòtox i amb un mocador pirata lligat al cap”.

El punt de partida és molt literari, una versió economista del manuscrit retrobat: la llibreta de comptes on l’industrial milionari apuntava entrades i despeses pecuniàries. Amb perseverança. Tanta com n’ha tingut el nét per transitar de l’objecte quotidià al paisatge vital d’un segle de transformacions. El joc d’anar descobrint cada concepte (des de la factura mensual per camises de can Furest fins al sou del xofer, els mobles d’antiquari o els continus regals a parents i amics) acaba bastint un fresc d’un temps que és el nostre, d’un passat sobre el qual hem crescut. Com en un paral·lelisme acrònic, l’autor també s’ha desplaçat (igual que l’avi, del cotxe de cavalls al dos cavalls) cap a la modernitat formal: una escriptura de períodes breus i formes concises, a mig camí entre el periodisme i la recerca històrica (però sense que el puguem acusar ni de periodista ni d’historiador). Formal, i encara més ideològico-moral. Perquè una de les gràcies d’aquest llibre esplèndid, generós, necessari, és la sortida de l’armari patriòtica.

L’AVI NINUS. GLÒRIA I CREPUSCLE D’UN DANDI

Xavier Baladia

La Campana

246 pàgines. 23,90 euros

El cercle enriquiment-burgesia-franquisme-castellanització es tanca aquí amb un retorn a un catalanisme molt desacomplexat que ret, en certa manera, homenatge a aquella part minoritària de les classes altes que no van arribar a trair del tot. D’entre les perles, les millors són aquelles en què el narrador, sense perdre mai l’elegància de corbatí, adopta un posat més combatiu: “L’oligarquia castellana imperialista, amb la seva incapacitat i despotisme, va acabar per devastar tot l’imperi i tota Espanya, Castella inclosa”. “Catalans i castellans són dues idiosincràsies i maneres d’entendre el món absolutament antagòniques”. Insòlit, dit per boca del cadell d’una família lingüísticament caragirada. Però valent.

Reben, doncs, els castellans, i la monarquia, i els jutges. Però la renovació ideològica no s’acaba aquí: els bancs també (“Socialment la banca avui sembla ocupar l’espai que abans era patrimoni del bandolerisme”), la Transició (“postfranquisme disfressat de democràcia”) i la classe que avui ocupa l’espai deixat per aquells burgesos il·lustrats: “N’hi ha [de cases de la gent rica] que volen semblar tan fredes i tan tècniques que tenen menys caliu que els lavabos d’una estació de servei”.

Baladia renova el llenguatge de classe alta sense renunciar a uns principis morals (“Un home té diverses pàtries: la seva llengua, els valors de la classe social o grup en què ha estat educat i un paisatge mental compost d’olors, sabors, llums i aires”), que avui molts consideren frívols, com ara l’elegància. Però l’avi Ninus, que l’any 1927 contractava un ajuda de cambra perquè l’ajudés a posar-se el frac (15 pàgines parlant d’aquesta peça, i són una delícia!), defineix una divisa del bon burgès que el seu nét ha aplicat a l’escriptura: “Una afecció al que és aparentment accessori que, en definitiva, és la civilització”. Per això, ara que la vocació literària de l’hereu s’ha afermat, goso reclamar-li dues peces més del puzle: l’àvia Niní, germana d’en Ninus, encara massa a l’ombra, i la seva pròpia generació. Com són i què fan els fills d’aquella nissaga, “nucli dur de la gauche divine” convertits en “família desestructurada”. Ni que sigui per retre homenatge als perdedors de sempre.