Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El germà de Juan Guerra

L’exvicepresident ha sortit en defensa del PSOE contra els excessos verbals de Podem. Ell, que es referia a Adolfo Suárez com el “tafur del Mississipí”

Fa uns dies vaig escriure a Google el nom de Juan Guerra i me'n van sortir uns quants. En coneixia alguns. Però desconeixia que un districte del Perú es digués així. Enmig de tant desconeixement, em va sortir el cas Guerra, que no és cap altre que el famós cas en el qual va estar compromès el germà del que ja tots coneixem. Per si algú no recorda aquest tèrbol assumpte, Juan Guerra va ser contractat pel PSOE d'Andalusia en qualitat d'assistent del seu llavors poderós germà.

El 1990 va saltar l'escàndol en el qual Juan Guerra es va veure involucrat, en el qual va ser imputat (ara es diu investigat) per diversos delictes greus, com el de malversació de fons públics, tràfic d'influències i frau fiscal. El cas Guerra esquitxa el seu germà vicepresident del Govern espanyol, motiu pel qual dimiteix el 1991, fet que no és acompanyat per la també dimissió de Felipe González, tal com havia promès públicament que faria si el seu segon de bord dimitia.

Vaig llegir a Federico Sánchez se despide de ustedes, les memòries de Jorge Semprún (ministre de Cultura del Govern socialista entre el 1988 i el 1991), que s'ho va passar molt malament amb el vicepresident. I no hi ha res en aquest llibre testimonial que no em faci estar més d'acord amb el deplorable dibuix del personatge. Crec que va ser cap a l'any 1983 que vaig viatjar a Madrid per assistir a la presentació d'un llibre del dirigent del PSC Josep Maria Triginet, editat per Montesinos, segell en el qual jo llavors era editor. La presentació del llibre es feia en una de les dependències del Congrés dels Diputats i el presentava el germà de Juan Guerra. Hi havia uns quants convidats. Quan l'acte es va acabar, va aparèixer la diputada Anna Balletbò, evidentment una mica tard. El germà de Juan Guerra es va dirigir a ella assenyalant-se emfàticament el rellotge polsera i llançant-li: “La propera vegada caldrà ser més puntual”. No vaig tenir el més mínim dubte que la grolleria amagava una reprimenda. Aquest fet em va donar el dibuix de la seva personalitat prepotent.

El germà de Juan Guerra va proferir fa uns dies algunes de les seves clàssiques fatxenderies verbals. Aquesta vegada la diana van ser els dirigents de Podem. Sembla que al germà de Juan Guerra no li va agradar que Pablo Iglesias qualifiqués el seu partit, el Partit Popular i Ciutadans, com “el trio del búnquer”. Es referia òbviament a la defensa (negociable, crec jo a la llarga) del dret a decidir que el partit de Pablo Iglesias va introduir al seu programa. És veritat que potser el líder de Podem va generalitzar més del compte. Sobretot pel que fa al PSOE, on no tothom, per sort, pensa com pensen els seus il·lustres barons, inclòs el germà de Juan Guerra. Aquest senyor no va sortir a debatre. No va sortir a discrepar amb raons i arguments. Potser per això em va fer recordar tant aquells temps en què humiliava Adolfo Suárez amb l'apel·latiu de “tafur del Mississipí”.

Crec que va ser en aquella època que va començar la meva malvolença contra aquest personatge. Encara que votant del PSOE aleshores, mai vaig creure que Adolfo Suárez es mereixés tants insults, tanta falta de respecte. I mai vaig creure que aquesta forma tan procaç fos l'única per rebatre qui de fet podria haver acabat afusellat pels colpistes i no el que apuntava els seus tremolosos ditets, amagat a les primeres ràfegues en aquell infaust 23 de febrer del 1981.

El que també va declarar a so de bombo i platerets que li havia passat un bon raspallat a la reforma de l'Estatut de Catalunya del 2006 és el mateix que ara, en la seva insòlita filípica a Podem, barreja injustament el dret a decidir amb el terrorisme d'ETA. El dret a decidir, va dir, “va ser també la bandera del terrorisme que va vessar molta sang innocent com la de Fernando Múgica”. I se li va oblidar dir, de pas, que també la sang d'Ernest Lluch, que probablement ara hauria estat d'acord, no amb la independència de Catalunya ni del País Basc, però sí amb l'estigmatitzat dret a decidir.

Al germà de Juan Guerra ningú li va dir mai “nen malcriat”, ni “jove altiu”, quan es mofava dels seus adversaris. I continuo pensant que igual que creia que tenia opinions culturals, com va dir d'ell una vegada Jorge Semprún, segueix creient que també en té de polítiques.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.