Selecciona Edició
Connecta’t

El porter més sol del món

Valdés explica el seu tràngol al United abans de recobrar la felicitat a l’Standard

Valdés xuta la pilota al duel de Copa.
Valdés xuta la pilota al duel de Copa. CORDON PRESS

Víctor Valdés (Barcelona, 1982) no recorda exactament quina va ser la raó, però enmig del no-res li va venir un pensament al cap. “I si em dono un cop contra el pal i perdo el coneixement? I si m'empasso la llengua?”, li va preguntar a Alan Fettis, l'entrenador de porters que el Manchester United va posar a la seva disposició quan Louis Van Gaal el va apartar del primer equip. “Tinc el telèfon a la butxaca. Trucaria i et vindrien a ajudar”, va respondre el tècnic. I el Víctor va mirar l'Alan, va observar la immensitat de les 85 hectàrees de camp que l'envoltaven i, resignat, conscient que el seu únic futur era entrenar-se sense esperança de jugar cap més partit, va admetre: “Alan, em sento molt sol”. Per algú que en el seu moment havia assegurat que li agradava la solitud, això volia dir que se sentia realment molt sol.

Tot va començar al final de la temporada passada, després d'encaixar un gol jugant un dels tres partits que va disputar amb l'equip suplent del United. Al cap de pocs dies, Franzs Hoek, un dels ajudants de Van Gaal, li va posar el vídeo en què es veia el gol que li havien marcat. El porter va reconèixer que potser jugar amb nens de 16 anys, en efecte, li havia restat motivació. Però el seu treball en els entrenaments amb el primer equip era impecable, i l'holandès va premiar aquest esforç fent-lo debutar a la Premier contra el Hull. Va acabar la temporada i en tornar de vacances, Valdés es va incorporar a la feina. Unes molèsties al bessó uns dies abans de començar la gira pels Estats Units li van fer abaixar el ritme. Va arribar el moment de fer les maletes i el míster li va trucar al despatx. “Millor que et quedis a entrenar a Manchester i et cuidis aquestes molèsties”.

L’embolic amb Van Gaal

Valdés ho va acceptar, però va advertir el mànager del United de les conseqüències d'aquesta decisió: “Pensaran que estic malament del genoll, em pot perjudicar molt el que digui”. La resposta va ser taxativa: “Diré el que cregui convenient”. Es va quedar a Manchester, però alguna cosa es va trencar definitivament. A Califòrnia, quan li van preguntar per la significativa absència del català, l'holandès va respondre: “No ha acceptat la filosofia del club”.

L'equip va tornar a Manchester i Valdés a entrenar-se, però Van Gaal el va citar i el va instar a buscar-se un equip. No trobava cap sortida. I un dia va arribar al vestidor i a la seva taquilla ja no hi era el seu nom, ni tampoc les botes, els guants i fins i tot el xampú. Va preguntar on eren i Mike, l'encarregat de material, sense atrevir-se a mirar-lo, li va donar explicacions. “Ens han donat l'ordre que ho portéssim tot al vestidor del filial”, li va dir. Ja no va tornar a entrenar-se més amb el primer equip, es va quedar més sol que la una al vestidor, més allunyat de la sensació d'un jugador amb equip, fins i tot, que aquells dies a Alemanya, quan agafava el tramvia per recuperar-se en un hospital d'una lesió al genoll, envoltat de jubilats. “Què vaig pensar? Que si havia d'entrenar-me sol per tornar a jugar, doncs m'entrenaria sol”. I això va fer. Durant quatre mesos, de dilluns a divendres no va veure ningú. I va aplicar una de les seves màximes vitals, un teorema que sempre li ha funcionat. “Desig=objectiu”, revela. Es va aferrar a la idea d'estar en condicions quan li truqués un equip i d'això va viure. Ha trigat vuit mesos, però ha tornat. “Des de nen sempre ha estat el meu secret”, explica. Li agradava més, fins i tot, que jugar partits. Treballar i treballar. Tocava fer-ho sol i ho va fer en la solitud més absoluta.

Bob Dylan i els ‘Ilustres ignorantes’

A Víctor, inquiet, li passaven lentes les hores a Manchester. Parlar amb Iniesta, amb Xavi i amb Naval, el delegat del Barça, el va entretenir. No va perdre el costum d'arribar al vestidor una hora abans de l'entrenament. Recorda els cafès i les xerrades amb en Marc, l'encarregat de material del Manchester, i l'ajuda de l'Alan, el seu entrenador personal. “Amb ells vaig sobreviure”, diu. Devia estar més tou del normal perquè va plorar tres vegades veient pel·lícules. I ell no plora mai. Va matar hores mortes al sofà empassant-se les sèries True Detective i Narcos, i els programes d'Ilustres ignorantes. Una nit va rebre un missatge d'un aficionat del United. “Hauries de ser aquí”, li deia. Li enviava una foto de Bob Dylan, que en aquell moment estava tocant a l'Apolo de Manchester. L'endemà, tornava a tocar. Va trobar una entrada a primera fila. “I Dylan em va mirar!”, exclama. Li va fer tanta vergonya, va sentir tant de respecte, que li va apartar la mirada.

“Víctor, però que fa aquí tot un campió del món?”, li pregunta Maniatis, jugador grec que ha fitxat per l'Standard de Lieja al mercat d'hivern. La pregunta no només l'hi fa ell; és comú en el món del futbol. I Valdés, al restaurant del PentaHotel de Lieja, mentre espera que el cambrer li porti un tros de salmó a la planxa, li respon en anglès. “Mira, col·lega: era això o al juny me n'anava a casa i el futbol s'hauria acabat per a mi. Era l'única i l'última oportunitat de la meva vida esportiva. Així que aquí em tens”. I Maniatis se'l mira amb cara d'estranyat. I Valdés insisteix: “Eh!, que m'entrenava sol cada dia. Saps el que és això? Aquí sóc feliç només amb estar al vestidor. Per mi és el millor equip del món”.

Veient dimarts passat al Cristal Arena de Genk com celebrava la classificació de l'Standard per a la final de la Copa, la sensació és que ha valgut la pena. I no ho nega. “No saps com de freds estaven els bassals a Manchester”, riu. I quan s'aixecava una veu dins seu li deia, una altra vegada, estàs més a prop de tornar, segueix Víctor, segueix. I de vegades, sense poder evitar-ho, buscava amb la mirada el despatx de Van Gaal i pensava: “Míster, si em vol sóc aquí”. “Rencor?”, explica, “en absolut. Ell em va donar l'oportunitat de debutar al Barça, ell em va recollir quan no tenia equip i em va oferir recuperar-me del genoll. Li estaré sempre agraït. En el fons, si no fos per ell, no seria aquí”.

L’estrella del Lieja

Aquí és a Lieja. “Massa bonic per ser veritat”, va respondre Bruno Venanzi, el president de l'històric club belga, quan li van oferir la possibilitat d'incorporar fins al juny l'exporter del Barça. En dos dies estava tot solucionat. El club li paga primes, l'apartament on viu –sol, esclar– i el Peugeot que condueix. La fitxa segueix sent cosa del United, que abans del 30 de maig ha de decidir si fa efectiva la clàusula del contracte que unilateralment li permet renovar-li el contracte un any més. “Per mi és començar de zero, tinc la il·lusió d'un nen, jugaré fins als 40”, va confessar dijous passat, durant la seva presentació. 57 minuts davant la premsa en què, segons Le Soir, Valdés va donar “una lliçó d'humilitat”. “Les estrelles no existeixen”, va advertir, tot i que així el tracten al Lieja tant els companys com la premsa i l'afició.

No dóna motius. La nit que va encaixar el primer gol amb l'Standard i es va classificar per a la final de la Copa de Bèlgica, a Genk, va arribar a la una de la matinada al vestidor de la Ciutat Esportiva del seu nou equip. Els companys se'n van anar a casa, i Valdés es va quedar netejant el fang que havien acumulat les botes durant el partit. Després, va fer mitja hora de hatha ioga, un hàbit adquirit fa anys, i, en acabar, va marxar cap al seu apartament, als afores de la ciutat.

La casa era buida; Valdés estava sol una altra vegada. Sol però feliç. Ja ho va dir Goethe: “El talent es conrea en la solitud; el caràcter es forma en les tempestuoses onades del món”.