Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA/ Sergi Pérez, director de cinema

“Per arribar a les pantalles cal picar molta pedra”

El cineasta ha guanyat el Premi Gaudí a la millor pel·lícula en català

Sergi Pérez, director d''El camí més llarg per tornar a casa'.
Sergi Pérez, director d''El camí més llarg per tornar a casa'.

Feta amb 60.000 euros rebuts amb finançament col·lectiu en 16 dies —alterns— , amb actors, actrius i tècnics que no van veure ni un euro, després de picar a les portes de televisions públiques i obtenir un no per resposta, El camí més llarg per tornar a casa ha aconseguit el premi Gaudí a la millor pel·lícula en llengua catalana. “Pot semblar una broma, però hem viscut en carn pròpia això del llarg camí", afirma Sergi Pérez, el director de la cinta que veu recompensat l'esforç amb el reconeixement dels Gaudí. Una compensació moral, perquè econòmicament encara no ha pogut recuperar els 15.000 euros que va posar de la seva butxaca per arrencar el projecte i que va estalviar a còpia de fer anuncis de publicitat de Nesquik. Pérez (Terrassa 1976) és professor de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) on va acabar els estudis fa 10 anys. També és llicenciat en belles arts i autor de videclips de grups musicals, com els Manel.

El camí més llarg per tornar a casa, era la seva opera prima. La història d'un home, que encarna l'actor Borja Espinosa, que es veu superat per la mort de la seva dona i que viu un visceral procés per assumir el dol mentre es queda fora de casa seva —sense claus— amb un gos malalt. “Va ser un curt, però després em va agradar tant que vaig decidir que havia de ser un llargmetratge”, comenta. Nascuda d'una vivència real del director, la mort d'una persona propera, i una anècdota referida a un gos al qual no se li va donar ni aigua ni menjar durant dies —el que li passa a l'Elvis, el gos de la seva pel·lícula—, l'angoixant peripècia del seu protagonista sí que és completament ficció.

La pel·lícula va estar en pantalles dels cinemes a Barcelona els Balañá i Zimzeig gairebé cinc mesos, tot un rècord en els temps que corren, i, sobretot, va participar en uns quaranta festivals per tot el món, incloent el de cinema independent de Nova York.

Amb la proposta sota el braç, el director va trucar a les portes de les televisions públiques però el projecte no va agradar: “Hi ha una lluita per un share i pel que vol un públic general. Jo estic a favor de qualsevol tipus de cinema i crec que hi ha d'haver un ampli ventall però el que passa llavors és que els que fem cinema d'autor som invisibles i d'això sí que em queixo. Sóc consumidor d'aquest tipus de cinema i m'agradaria que tingués més visibilitat, com el que fan Mar Recha o Agustí Villaronga. El cinema anomenat independent que es fa a Catalunya és molt important però perquè arribi a les pantalles cal picar molta pedra”. Els seus referents són Haneker, Lars von Trier i Bergman i entre els espanyols cita Mario Camus, Almodóvar, Cesc Gay i Victor Erice. També opina que, a més dels criteris de la televisió per decidir a quines produccions ajuda i quins no, el públic és un altre agent decisiu: “Ens hauríem de preguntar per què el gran públic veu tan poc cinema d'autor i si hauria de ser més exigent”.

Amb els 15.000 euros que havia estalviat i un micromecenatge que va funcionar molt bé i a canvi d'il·lustracions, Pérez va començar el rodatge. Ningú va cobrar res: “La pel·lícula es va fer per amor al projecte i al cinema, pot semblar pompós però és la veritat”. El Camí mes llarg per tornar a casa va estar a punt d'embarrancar-se en la recta final perquè es va acabar els diners quan faltava part del muntatge i va ser el director de l'ESCAC, Sergi Casamtjana, qui el va finançar: “Ho va fer perquè creu profundament en el que fan els estudiants i els que treballem a l'ESCAC”. Una escola que s'ha convertit en planter de creadors de cinema català, “com Mar Coll, Antonio Baiona o Elena Traper i moltes més mirades”.

Després de ser reconeguda pels Gaudí, la cinta tindrà una segona vida en les pantalles: els Texas, el Zumzeig de Barcelona i en altres ciutats catalanes. El seu director ja està pensant en el següent projecte amb la col·laboració d'Isabel Coixet: “Serà una història de transsexualitat, un tema que tampoc és dels fàcils”.