Selecciona Edició
Connecta’t

Un dandi al 080

El dissenyador de sabates Manolo Blahnik troba que la passarel·la ha quedat ‘demodé’

El dissenyador de sabates Manolo Blahnik al 080.
El dissenyador de sabates Manolo Blahnik al 080.

No ha quedat clar si els dandis s’extingeixen o ressorgeixen, però al 080 almenys n’hem vist un, dels clàssics i que causen furor. El dissenyador de sabates Manolo Blahnik, de 73 anys, ha arribat aquest divendres al matí a la passarel·la de moda catalana amb un vestit creuat de color malva, mitjons ratllats i corbatí de quadres. Al seu pas, un munt de curiosos admirant-lo, i en una sala reservada, una cua de periodistes esperant-lo.

Fent gala de bon humor, el cèlebre autor dels manolos, les sabates de tacó d’agulla popularitzades —d’oïdes, esclar— gràcies a la sèrie Sexe a Nova York, ha parlat de tot i de res amb un accent que denota tota una vida fora d’Espanya. Va créixer a les Canàries, entre plataners, i el seu pare era txec, però abans dels 20 anys ja va marxar a estudiar fora i fa temps que viu a Londres.

Abans de presentar amb públic el llibre Fleeting gestures and obsessions (Gestos fugaços i obsessions), un volum sobre la seva vida que costa 140 euros, un dineral però molt més assequible que el seu calçat, ha conversat amb la premsa. Entre periodistes que segueixen la moda i d’altres de més interessats en la bombolla que l’envolta, ha respost amb amabilitat un batibull de preguntes.

“Veig molts canvis a tot arreu”, reflexionava Blahnik, però després admetia que els tacons en els homes no són cap novetat: “ja en portaven a la cort francesa i a la cort espanyola”. A elles les veu fantàstiques damunt dels tacons d’agulla —ha renegat de les plataformes i les bambes—, però als homes els prefereix amb “sabates anònimes”, que només sobresurtin per un toc de color.

I com només algú que ja ha arribat a la cima pot fer, ha criticat la passarel·la perquè la considera un format “demodé”. Li agradaria tornar als temps en què les col·leccions es mostraven en petit comitè, com feien les maison franceses fa cinquanta anys. “S’haurien de fer petits xous però simpàtics”, perquè les desfilades s’han convertit en “un espectacle simple per entretenir la gent però amb poca il·lusió”. De fet, ha assegurat que no li interessen la moda ni les tendències.

“No sóc nostàlgic ni faig balanços”, deia, mentre defugia parlar de la seva fama ni considerar-se famós. “Si jo fos Unamuno, Valle-Inclán o Henry James...”, ha respost a algun periodista que li atribuïa genialitats que no creu que mereixi. De com va el negoci no en sap detall, a banda que les coses van bé. Ahir mateix van inaugurar una nova botiga a Londres i ha redreçat la pregunta a la seva neboda, Kristina Blahnik, que s’ocupa de la part empresarial.

Exigent, també ha afirmat que encara no ha fet la sabata perfecte. “Mai estic satisfet”, ha emfatitzat. També ha assegurat que és “una persona antiga”, a qui li agrada “anar a la fàbrica i tocar”. Sobre el plagi s’ha mostrat rotund, fa anys que lluita contra aquest “segrest”, i ha admès a contracor que les còpies cada vegada es fan més bé. Després, el dissenyador ha parlat de la seva trajectòria i les seves inspiracions, basades sobretot en el cinema, davant de més de 600 persones que s'ha ficat a la butxaca.

Amb Blahnik, la passarel·la catalana culmina amb un tità de la moda, com ja va fer en l’edició passada amb Iris Apfel. Sembla paradoxal, o potser és tota una lliçó, que icones de l’estil que ja les han vist de tots colors, per vocació i per edat, tanquin un esdeveniment pensat com a plataforma dels dissenyadors emergents. La vellesa, com la passarel·la, està de moda i a la vegada demodé, perquè en aquest món tot passa tan ràpid i tan a poc a poc, que al final un es perd però segueix al mateix lloc.