Selecciona Edició
Connecta’t
teatre

‘Nadia’, una història de carn i ossos

Carles Fernández Giua dóna veu a una noia afganesa acollida a Badalona

Nadia Ghulam i Carles Fernández Giua durant l'obra.
Nadia Ghulam i Carles Fernández Giua durant l'obra.

Nadia Ghulam diu que ella no en sap, d'història. Es limita a explicar la seva vida a l'escenari de la Sala Tallers del TNC (en cartell fins a l'11 de febrer, amb possibilitat de pròrroga). No és conscient, potser, que la seva vida és un tros incandescent d'història. És la visió autèntica d'uns fets que a Occident ens pensem que coneixem... però no. La Nadia ens demostra que els que no sabem història som nosaltres. "Les seves cicatrius parlen de com els interessos macroeconòmics incideixen directament en la vida de milions de persones", diu el director i autor de l'obra, Carles Fernández Giua. "Ella és història de carn i ossos".

L'aposta de Fernández Giua i Eugenio Szwarcer, integrants de la companyia La Conquesta del Pol Sud, és difícil de catalogar: un documental en línia, un drama desdramatitzat per la veu sincera, els arguments inapel·lables i la tranquil·litat inquietant d'una noia afganesa que explica la seva dura experiència: una vida feliç en família trencada per dues guerres, per la mort i per la injustícia, la lluita per sobreviure que la va portar a vestir-se de nen per poder treballar i tirar la seva família endavant, i la seva arribada, el 2006, a una família d'acollida a Badalona. "Ho fa d'una manera directa, i així aconseguim que el públic experimenti les emocions que vam sentir nosaltres en conèixer la seva història", comenta el director.

Fernández Giua buscava nous formats teatrals per transmetre l'enfrontament entre la història i l'experiència personal. "Buscàvem un traductor de dari [un dels idiomes que es parlen a l'Afganistan] per al muntatge Contra la democràcia, d'Esteve Soler, i ens van presentar la Nadia", recorda. "Des del primer moment, vaig tenir clar que la força d’aquesta noia m’interpel·lava i em posava en crisi no només com a individu, sinó també com a membre d’una cultura". Li van oferir participar en un muntatge teatral, encara molt indefinit, i la noia, després de moltes converses, va acceptar a participar-hi i a donar la cara a l'escenari: "Ni es plantejava que agaféssim una actriu! Havia de ser una història viva, real, sense intermediaris. La seva història no es posaria en boca de ningú que no fos ella".

El proper documental teatral, sobre desapareguts a l’Argentina

‘Nadia’ es va estrenar al Grec del 2014. Des de llavors, ha visitat escenaris tan importants com els del Festival Fringe, de Madrid, o els de Berlín. Carles Fernández Giua destaca les representacions que es van fer a Colòmbia: “Va coincidir amb les converses d'obertura a l'Habana i parlar de la història de la Nadia en aquell context va donar un alt voltatge a l’obra”, comenta el director.

Amb ‘Nadia’, La Conquesta del Pol Sud ha encetat una sèrie d’obres sobre la lluita de les dones que els ha portat, aquest desembre, a llocs recòndits de l’Argentina per documentar el proper muntatge, que protagonitzarà la filla d’uns desapareguts durant la dictadura argentina als anys setanta.

A poc a poc van anar donant forma a la història de la Nadia i al nou llenguatge teatral (parateatral?). "Havíem d'ensumar el context de la seva pròpia història. Anar cap allà", explica Fernández. No s'entendria aquest format sense un intens treball de camp. "Vaig passar nits d'insomni perquè desplaçar-nos era un risc", reconeix el director. "Ho vam deixar tot a mans de la Nadia: si ella considerava que era perillós, no hi aniríem". Quan van obtenir prou recursos, el 2013 van passar 12 dies a Kabul gravant imatges no dels llocs més espectaculars, sinó dels de la vida de la Nadia, els espais significatius per a ella, els cinemes il·legals, el mercat, el petit camp on va començar a treballar… Autèntic periodisme d'investigació.

"Vinc d'un lloc llunyà en l'espai però també en el temps", reconeix la Nadia, damunt de l'escenari, on és entrevistada pel director de l'obra davant d'una pantalla on es projecten les imatges de la seva vida, de la història: bombardejos sobre la seva ciutat, temeràries veus en off en persa, murmuris emotius. Els talibans, els nord-americans... els canvis de regles. I el poble, sempre, patint-ne les conseqüències.

"La imaginació et pot salvar la vida", diu, tot explicant que va haver d'amagar-se sota un turbant, una armilla i una barba durant 10 anys en què va deixar de dir-se Nadia i va adoptar inconscientment el nom del seu germà mort, Ezmeray. Així va ser la seva adolescència. Tot i la duresa d'aquells anys, la Nadia en guarda un bon reocrd: "M'havia de defensar d'homes que eren el doble, el triple, quatre vegades més grans que jo... i de la filla del meu cap, que es va enamorar de mi! I pregava a Déu que no em deixés enamorar-me de ningú".

Quan va marxar, va deixar els amics a Kabul. Amics de l'Ezmeray, no de la Nadia. Amics que van haver d'entendre (o no...) que el seu amic que ara els està contactant per Skype des de no saben on, no és un amic sinó una amiga. "Em vaig quedar molt parat amb la conversa que va mantenir amb els amics d'allà", diu, emocionat, Fernández Giua. "La lleialtat i l'amistat entre els homes és molt forta, a l'Afganistan...". La Nadia el desperta amb un toc de realisme: "Jo ja et dic que els àngels i els miracles existeixen. I tu no t'ho creus". Són dues maneres d'entendre la vida.