_
_
_
_
_

“És un conyàs escriure prosa!”

L'escriptor publica 'Un mal poema embruta el món'

Juan Cruz
En la imatge el poeta Joan Margarit a casa seva, a Sant Just Desvern.
En la imatge el poeta Joan Margarit a casa seva, a Sant Just Desvern.Massimiliano Minocri

Joan Margarit saluda com si vingués d'una gran alegria. Casa seva, a Sant Just Desvern, és a peu de terra, a dins hi ha plantes, llum, alegria. En molts quadres hi ha records de la Joana, la seva filla.

Más información
La cripta d’una catedral poètica anomenada Joan Margarit

La filla va morir el juny del 2001, després d'un any de dolor que el seu pare va plasmar en uns poemes que va titular així, Joana. És la poesia del dolor. “I això és en els poemes”. En la vida, en aquesta rebuda a la seva casa neta, Margarit (Sanaüja, la Segarra, 1938) abraça, riu, prepara cafè. Davant té el seu nou llibre, Un mal poema embruta el món, amb el qual s'estrena l'Editorial Arpa, de Joaquim Palau, que avui es posa a la venda. I també està a punt l'antologia que ha preparat Nórdica dels seus versos amb pintures de l'escultor Josep Maria Subirachs. Sortirà el 7 de març, es titula La ombra de l'altre mar.

Un mal poema embruta el món és tota la seva prosa. Un poeta amb un munt de prosa, doncs. “Enganya veure-la tota junta”. L'hi va suggerir el crític Jordi Gracia. Un llibre així, per explicar la seva poesia. Són els seus pròlegs, sobretot. “Les primeres proses són del 1980. Les proses més intencionades i voluminoses són a Noves cartes a un jove poeta. Un llibret primet!”.

“És un conyàs escriure prosa! Em costen molt les paraules, no sé escriure fluidament. Escric prosa gairebé com els poemes; no vol dir que aquesta prosa sigui millor ni pitjor: és que no sé fer-ho d'una altra manera. No escric articles perquè em costa un ou, ha, ha, ha!”. Aquesta prosa explica el dolor que expliquen els poemes. “La prosa exigeix noms, espais, explicacions; però en la poesia no has d'embolicar-te amb això. Si ho fas, el poema es torna prosa”.

En el poema hi ha el veritable dolor? “Sens dubte. En la prosa tot es dilueix, és una altra manera d'arribar. No vull dir que es necessitin cinc-centes pàgines per dir el que jo podria dir en vint. No. El prosista és algú a qui li interessa més recórrer cinc-centes pàgines per arribar a tu que recórrer-ne una...”.

“No hi ha res pitjor que quedar atrapat en un gran mestre”

La poesia és exactitud. Els periodistes hauríem de llegir poesia per escriure prosa. “I bé ho sabia Josep Pla, que deia: ‘Les autobiografies haurien d'estar escrites totes en vers’. Si la poesia no pot aplicar-se a això, que és l'essència d'un mateix, a què s’aplicarà aquesta concisió, aquesta exactitud, aquesta potència?”. La seva poesia és una autobiografia. “Com a poeta jo només tinc una pista d'enlairament: la meva pròpia vida. El novel·lista té punts de partida de tots els altres. Si jo fos novel·lista podria escriure una novel·la a partir de la teva vida. Necessito sortir de la meva vida per fer-ho... Però jo només puc enlairar-me a partir de la meva pròpia vida. Aquesta és una característica de la poesia”.

Poesia per a l'autobiografia, doncs. “És absurd perdre el temps a dir si la poesia és autobiogràfica o no. No té un altre punt de sortida! Una vegada enlairat l'avió podrà anar on vulgui però sempre enlairant-se des de la seva pròpia vida, sigui un poeta surrealista o realista, és igual. Una altra cosa: el poema es fa com es pot, no com es vol. Tots aquests rotllos que es fa des d'un punt de vista abstracte perquè després surti el poema... Vostè faci-ho com vulgui, i procuri ser bo! No hi ha res innocu”.

“Com a poeta jo només tinc una pista d’enlairament: la meva vida”

Ha de ser autèntic el poema perquè sigui bo? “Quina pregunta! Hi ha dues coses que va saber fer molt bé el Romanticisme: plantejar el tema de la bellesa i la veritat, tema etern; com a ésser humà tens l'obligació de passar-te la vida donant voltes a la veritat i a la bellesa. En cada etapa de la teva vida van canviant i sempre estaràs donant voltes al mateix perquè el teu concepte de bellesa i de veritat també va canviant”.

Margarit recomana al jove poeta de Noves cartes a un jove poeta que llegeixi novel·les... “Esclar que ha de llegir novel·les! Li faran entendre la vida i aquesta vida és el punt d'enlairament del poema. Quan un novel·lista escriu cinc-centes pàgines sap que ha de passar per tota mena de fases, amb l'avorriment inclòs. Els prosistes saben que en un llibre molt llarg arriba un moment en què el lector necessita un repòs, fins i tot les bones novel·les negres tenen les seves zones de descans”.

Aquí, en aquestes zones, perilla la vida de l'artista. “El bon maneig de les zones de repòs defineix un bon novel·lista: el mal novel·lista t'avorreix a les zones de repòs. La gràcia és que un novel·lista et tingui captivat i a sobre es permeti el luxe de dir: i ara asseieu-vos una estona, descansarem i després continuarem. Són mecanismes de la novel·la, no de la prosa”.

Persona alegre

En aquest llibre als poetes elabora un cànon de novel·les. N’hi hauria un de poetes? El seu comença amb Neruda, segueix amb Joan Vinyoli. “A Neruda el vaig descobrir vivint a Tenerife, tenia divuit anys. Allà vaig tenir de mestre Pablo Pou, un savi. A La Laguna ens feia classes de literatura tres hores a la setmana. Em va posar en contacte amb la generació del 27, que m'enlluerna. I sobretot amb Neruda. Amb Memorial de Isla Negra vaig aprendre a manejar la meva pròpia biografia. És terrible: no hi ha res pitjor que quedar atrapat d'una manera precoç en un gran mestre. No et deixa sortir!”.

“Busco l’alegria en aquest ordre interior. On l'haig de buscar si no?”

Un home alegre que també escriu poemes tristos. Un es recupera d'un poema trist? “L'argument pot ser trist. L'enlairament del poeta pot ser la tristesa, però quan t'arriba un poema t'entra, et reordena, i per tant no t'entristeix i segueixes. Si no tens una arma millor contra la tristesa o qualsevol altre factor negatiu, el reordenament et porta al poema. Per això a un home mai no l’anomenis trist”. I per això vostè és una persona alegre. “Sí, esclar, sempre ho he estat. Busco l'alegria en aquest ordre interior. On l’haig d’anar a buscar si no?”.

Margarit té la casa ordenada i neta, riu. Després passa una mà delicada pels seus records fets del dolor que en persona tapa amb una alegria que s'assembla a la pau. En Un mal poema embruta el món explica com ho fa.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_