Selecciona Edició
Connecta’t

Actors jugant a ser actors

Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas disseccionen la professió i el paper del públic a ‘Infàmia’, escrita per Pere Riera

Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas i Francesc Ferrer, a La Villarroel.
Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas i Francesc Ferrer, a La Villarroel.

Per què algú decideix ser actor? És diferent d'exercir d'advocat o professor? Cal tenir una personalitat especial? Quins sacrificis personals implica i quin paper hi té el públic? El dramaturg Pere Riera reflexiona sobre el que representa aquesta professió a Infàmia, una obra que uneix a La Villarroel tocs de comèdia amb l'intent de descobrir els misteris i les pors personals que amaguen els protagonistes. Especialment pel que fa a Eva Dolç, personatge que interpreta Emma Vilarasau.

L’Eva és una reconeguda i veterana actriu que, després d'abandonar la seva professió, exerceix de coach. Per què va decidir baixar dels escenaris i aparcar la seva aparentment reeixida carrera és un dels fils conductors del muntatge. “És una dona molt exigent”, explica Vilarasau. L’Eva està dirigint unes classes per aprofundir la tècnica teatral de dos actors més joves, la Sara (Anna Moliner) i l’Aleix (Francesc Ferrer). La primera, d’una trentena, sent que es troba al límit; fa anys que es dedica a la professió però creu que no acaba d'encaixar ni de trobar el seu lloc. Res és com ella s’havia imaginat en un inici, quan va decidir dedicar la seva vida a la interpretació. La seva frustració no només abasta l'àmbit del treball, sinó que també s'estén a la seva faceta personal. Si canviarà de rumb o seguirà intentant-ho, és un altre dels misteris d’Infàmia.

En Francesc, en canvi, no s'ha plantejat què significa dedicar-se a la interpretació. Li agrada ser actor, sobretot per totes les coses que envolten l'ofici. Com si fos un dels personatges que interpreta, no dubta a fer servir la frivolitat o la ironia en la seva vida diària. Així emmascara el que no li agrada de la seva personalitat. La inseguretat no va amb ell, i la seva màxima és gaudir de l'èxit efímer.

Sobre els dos, la Sara i l’Aleix, recau l’etiqueta d’“actors emergents”. Tots dos estan en mans de l’Eva, que projecta sobre ells les seves ferides personals. Fins que entra en acció en Toni (Jordi Boixaderas) i contribueix a trastocar-ho tot una mica més. En Toni sent, gairebé compulsivament, que ha d'interpretar molts papers. Potser per aquest motiu una vegada el seu terapeuta li va dir que s'havia fet actor perquè no sabia qui era a la vida real.

“És algú que en una reunió faria una broma, li agradaria ser el centre d'atenció. Ens l’imaginem com algú que concep la seva feina d'una manera molt lúdica, que surt a divertir-se”, explica Boixaderas. L'entrada d’en Toni a les vides dels tres personatges, que ja de per si mateixos tenen una crisi de vocació, acabarà per ser un revulsiu. “Els canvia una mica la situació perquè en Toni ho complica i enreda tot. Ell afegeix reptes, jocs a l'acció”, detalla Boixaderas.

L'escriptura d’Infàmia va ser un encàrrec directe de la directora artística de La Villarroel, Tania Brenlle, a Riera, que també dirigeix el muntatge. L'obra dissecciona com les experiències personals influeixen en la vida professional. I, en aquest sentit, tenen molt present el públic, la massa d'espectadors desconeguts que cada nit paga una entrada per asseure's en una butaca i bussejar en una ficció. “Contínuament se’n parla”, afirma Boixaderas. “Riera obre preguntes i es qüestiona moltes coses. Però no és gens moralista. Crec que amb Infàmia volia fer un regal al públic”, afegeix Vilarasau. El director torna a treballar amb l'actriu després de l'èxit que va obtenir amb Barcelona, muntatge amb el qual tots dos van guanyar un Premi Max. El primer, en la categoria de millor autoria, i la segona, com a millor actriu.

En aquesta ocasió, Infàmia, en cartell fins al 13 de març, es desenvolupa en una sala d'assaig, amb tot el que implica fer un cert metateatre. “Pots posar en boca teva unes quantes coses”, declara Vilarasau. “Quan preparo un paper acostumo a partir de mi mateix, a aproximar-me al que li passa a aquest personatge per com sóc”, opina Boixaderas.

Enmig d'aquest joc de miralls i realitats, Riera manté a Infàmia fins al final la incògnita de per què algú decideix engegar en orri amb la seva professió o abraçar-s’hi i a totes les seves mancances personals, sense rancor.