Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Un Le Brun per al Liceu

En comptes de l’art comercial d’Amat, es pot assajar al coliseu amb pilastres i frontons

Un dels dibuixos del pintor Charles Le Brun per al Palau de Versalles.
Un dels dibuixos del pintor Charles Le Brun per al Palau de Versalles.

L’exposició Dibuixar Versalles. Charles Le Brun 1619-1690, al CaixaForum de Barcelona —es pot veure encara fins al dia 14—, dóna la possibilitat de veure per primer cop a Barcelona el treball realitzat per diversos artistes dirigits per Le Brun en els revestiments i decoracions de sales, galeries i escales d’aquest gran palau aixecat per Lluís XIV. Concretament s’hi poden veure els dibuixos en cartrons que van ser utilitzats per executar les desaparegudes pintures de la caixa de l’Escala d’Ambaixadors i els de la Galeria dels Miralls.

Les figures a escala natural, que deixen constància del talent i l’habilitat de Le Brun pel dibuix, la precisió en capturar els gestos i el gust i la intuïció per compondre escenes, produeixen un atractiu efecte en veure l’esplèndida decoració habitada per les figures que es barregen amb l’arquitectura dibuixada a les parets i els sostres.

Les figures ajuden, d’una banda, a compondre l’escena real, i de l’altra a donar escala al conjunt. Entre aquestes trobem cavalls, galls o lleons i figures mitològiques o reals. Figures humanes i decoració formen un continu totalment fusionat, ja que els dibuixos contenen una important part d’elements arquitectònics: pilars, columnes, balustrades, arcs, finestres, voltes i galeries que eixamplen fictíciament l’espai de la caixa de l’escala, tot inventant una arquitectura de la qual formen part les figures, i transformen la decoració en una escena total, gràcies a un sentit de la composició i de la perspectiva extraordinaris. Aquí els dibuixos han modificat i millorat l’arquitectura, i m’atreviria a dir que són els responsables de convertir la construcció bàsica del palau en arquitectura. Els dibuixos afegeixen una planta més al cos de l’escala i doblen la profunditat de la cara oposada a l’entrada, tot inventant una galeria amb voltes i creant un efecte de llum en aquest costat sense finestres. En aquest sentit, les figures hi afegeixen realisme i versemblança. Es podria dir que aquestes decoracions reprojecten l’espai de l’escala.

Els dibuixos del gran

pintor són els que van

convertir el Palau de

Versalles en arquitectura

A l’exposició es pot veure la pel·lícula que mostra el procés de restauració dels cartrons que, perforant-los, permetien traçar la base de les pintures. Especialistes del Louvre apareixen netejant els cartrons, llevant les velles teles en les quals estaven encolats, reparant les ferides produïdes per les incisions que permetien traslladar els dibuixos a parets i sostres, llevant les antigues coles prèviament hidratades, enganxant paper japonès per donar consistència i, finalment, col·locant noves teles. És tan perfecte que ens adonem que hem convertit en un art la restauració, en la qual hem sabut reunir tècniques modernes i, alhora, un treball que requereix les mans d’un cirurgià dotat de la sensibilitat que un artista posseeix de manera innata. La brutal mala consciència soterrada, que els apologistes de les avantguardes del segle XX han contribuït a formar, i que ens impedeix actualment de fer un gran art, fa possible que la creació artística sigui avui en molts casos una broma de malt gust i, en canvi, la restauració es presenta com l’espai de l’excel·lència. Sembla talment com si fóssim capaços de restaurar la bellesa, però incapaços de crear-la.

En veure aquests cartrons no puc evitar pensar en la instal·lació d’art comercial de Frederic Amat sobre la façana del Liceu, una versió de l’aplicada a l’Ohla Hotel de la Via Laietana. El Liceu podria haver servit per assajar una decoració que donés a la façana el caràcter que no posseeix. Les decoracions amb elements arquitectònics a base de columnes, pilastres i frontons com a les façanes de Santes Creus, o les decoracions oníriques com a la Casa Negre, van ser habituals. Perquè no ho podem intentar avui? Si és veritat que els que defensen la instal·lació creuen que la façana del Liceu és la d’un casino de ciutat intermèdia (que probablement ho sigui), aleshores, per què no encarregar a algú amb talent un treball que la millori? Tenim avui cap Le Brun? Si no el busquem no el trobarem, i si no tenim un sentit de bellesa cultivat, tampoc el sabrem buscar i caurem en el parany de la banalitat oportunista disfressada d’avantguarda. Seguint l’argument que he pogut llegir aquests dies d’aquells que asseguren que la proposta de la intervenció sobre la façana del Liceu és filla d’aquest temps, assegurant que cada temps té una manera d’expressar-se, aleshores també podríem preguntar-nos per què acceptem la tirania d’aquest temps mancat de bellesa, sensibilitat i sentit d’atemporalitat.