Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Per un Liceu rupturista

Barcelona va pagar un peatge historicista en reconstruir el teatre

Simulació de la nova façana del Liceu.
Simulació de la nova façana del Liceu.

Les flames que van incendiar el Liceu el 1994, diumenge passat va fer 25 anys, es van equivocar. En comptes de liquidar la caixa del teatre haurien d'haver destruït la més anodina, insignificant i provinciana façana que llueix un teatre de l'òpera europeu... això sí, sense afectar ni la peixera del Cercle ni les pintures de Ramon Casas i els seus col·legues.

Però la història de vegades rectifica. Per bé. La proposta de l'artista visual Frederic Amat per salvar de la inanitat aquestes estúpides parets exteriors, sense necessitat de més destruccions, és d'allò més suggestiu que s'hagi pensat en un parell de decennis en l'àmbit de l'art urbà local.

Ho és perquè permet corregir, en part, l'error col·lectiu comès després de l'incendi, com per exemple la decisió de reconstruir el teatre reproduint tal qual el seu format i aspecte —però actualitzant el seu desplegament tecnològic.

L'alternativa més ambiciosa consistia a edificar-lo de nova planta, amb disseny contemporani (n'hi ha d'estupends, a Sidney o a Xangai), en algun racó de nova centralitat (com es va pretendre amb l'Auditori i el Teatre Nacional), de fàcil accés. Ho van defensar barcelonins de pro, com Eduardo Mendoza.

D'altres van preferir l'apel·lació a la malenconia, el sentimentalisme i la tradició per reivindicar la reposició. Alguns vam assumir aquell enfocament retrògrad, sabent que reconstruir era l'única possibilitat que Barcelona seguís al circuit operístic. Amb una recessió en plaça, unes finances públiques tocades i unes autoritats autonòmiques més aviat conreades en Els Pastorets, construir ex novo semblava una aposta hercúlia, inassequible.

Dit i fet, Barcelona va recaure en l'historicisme arquitectònic —el pecat de dissenyar i construir sota models pretèrits— en comptes de llançar-se a la innovació. Hem d'alegrar-nos del resultat (si no no hi hauria el que hi ha), però no del peatge pagat al passat.

Amat ens ofereix l'oportunitat de rescatar aquest peatge, però ja s'inquieten els benpensants davant d'allò nou. I ho és la instal·lació, a les dues façanes, de 170 grans anelles de ceràmica vermella que creen un canviant joc de llums, com la catedral de Rouen per a l'impressionisme.

No es tracta d'un joc gratuït. Les anelles evoquen la ferradura de la planta de teatre a la italiana, i són de color vermell com les butaques i el teló. La múltiple repetició d'elements iguals ja la va assajar Amat amb èxit —perdonin, és una opinió— amb les olles a la façana de la Fundació-Tallers Josep Llorens Artigas de Gallifa i al Mercat dels Flors, o amb els ulls a la de l'hotel Ohla de la via Laietana.

A més de ser un dels més reconeguts (i polièdrics) artistes de l'era post-Tàpies, el pintor Frederic Amat sap bé el que és treballar en teatre, amb la gent de teatre i pel teatre: ha dirigit, ha fabricat escenografies al Lliure, ha recreat García Lorca (de qui va filmar Viaje a la luna, un guió oblidat)... ve des de lluny, de dissenyar espais i vestuaris als primers anys setanta per al rebel Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU).

Pot entendre's la reserva instintiva davant la innovació, la síndrome conservadora que algun dia ataca fins el més intrèpid. Però una cosa és el recel inicial o la prudència derivada de preocupacions de seguretat, i una altra de molt diferent negar-se al canvi per pur conservadorisme (del lleig), o aferrar-se a l'estat actual de les coses (negant-ne la millora).

Si a la Barcelona preolímpica haguessin imperat aquestes pors, no estaria davant de Correus la desafiadora estàtua pop Cara de Barcelona, de Roy Liechtenstein; ni l'escultura aèria de Chillida al parc de la Creueta del Coll; ni el Mur d'acer de Richard Serra a la Verneda... ni tan sols el somni-còmic de La Gamba de Javier Mariscal, al Moll de la Fusta. Potser Barcelona no seria més interessant si hagués accedit a la intrèpida i polèmica proposta del mitjó d'Antoni Tàpies per a la sala oval del MNAC?

Un organisme oficial, el departament de Patrimoni Municipal, ha emès una opinió inicial negativa sobre el projecte d'Amat. Després l'ha reconsiderat a mig fer, potser en part per la valenta defensa del projecte que va fer el nou conseller del ram, Santi Vila. Com passa amb tota història burocràtica, la deriva kafkiana és probable. Fins i tot pot provocar urticària que el cost de les anelles estigui pagat per un mecenes, Josep Sunyol.

Per derives kafkianes, la capital catalana va estar a punt de jugar-se la construcció de la Pedrera, d'Antoni Gaudí. I Brussel·les, el Palais Stoclet, l'obra més bella de Josef Hoffmann.

Llavors, tot va acabar bé.