_
_
_
_
_
Crítica de TV
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Nit i dia’, una autòpsia ben feta

TV3 estrena una sèrie sobre metges forenses que s'estalvia alguns tòpics del gènere

Tomàs Delclós
Fotograma de la nova sèrie 'Nit i dia'.
Fotograma de la nova sèrie 'Nit i dia'.

Hi ha regles de gènere que no són de compliment obligat. Per exemple, que una sèrie policíaca ha de ser trepidant, neguitosa, molt moguda i amb mastegots. Ahir, TV3 va estrenar Nit i dia. Una sèrie amb metges forenses i un assassí d’ancianes. I en aquest primer capítol, no hi havia urgències narratives. Determinats personatges van ser dibuixats clarament, però sense presses.

La protagonista, la Sara (Clara Segura), és metgessa, amb dubtes sobre si vol ser mare (un obstacle laboral). Estar enamorada del marit no li impedeix una promiscuïtat molt controlada, amb trobades que no es repeteixen. De fet l’escena més submisa a certs codis del gènere és la velocitat amb què un afortunat, per una estona, cavaller, lliga a la barra d’un bar. Amb la Sara. El marit, en Lluís (Pablo Derqui), és particularment amatent a casa i un executiu cabronàs a la feina.

De molts oficis, en tens una idea purament cinematogràfica, que, per necessitats de l’espectacle, acostuma a tenir molts guarniments. En el cas que ens ocupa, aquesta especialitat medicojurídica és ignorada, no és visible, pels ciutadans, i la seva imatgeria l’han subministrada sèries com CSI, que presenta uns especialistes, i les seves pròtesis tecnològiques, amb un grau d’encert tan admirable com increïble, que no saps si atribuir a la ciència o a una persistent xamba.

A Nit i dia, de moment, vam veure’ls treballar amb una rutina tranquil·la i feien anar el bisturí com el ganivet per tallar el llenguado. No va ser l’única comparació que es va fer. Hi va haver una altra ironia, més breu però més contundent: un cos socarrimat i, en la imatge següent, la torradora de casa la Sara. Humor negre amb prou feines esbossat. Una dolenteria elegant, de Manuel Huerga, el seu director, o de qui sigui, en què desitjo reincideixin.

Tot en aquesta sèrie, si més no el primer capítol, està molt mesurat. És dura, però no cridanera. Els personatges no són d’una peça, tots tenen el seu raconet de foscor que els pertorba, avergonyeix o, simplement, el carretegen sense manies. A més, per la gent de l’equip forense, com han escrit Lluís Arcarazo i Jordi Galceran, creadors de la sèrie, “el contacte amb les zones més fosques de la societat no és innocu, deixa marques, impregna, taca, intoxica el seu dia a dia”.

Una bona nit d’estrena. Volem veure més capítols de Nit i dia. Hi ha una qualitat tècnica inhabitual, amb una imatge cuidada però sense barroquismes estetitzants. Hi ha una nòmina d’actors excepcional i una versemblança notable. I això costa més d’aconseguir quan, com en aquest cas, l’espectador coneix, viu els mateixos escenaris i paisatges que els personatges. És més difícil d’imposar-la que quan aquest espectador contempla un poli de Dakota, del qual no sap res, si sap res, que no li hagi explicat el cinema o la tele. Nit i dia, ara per ara, és una bona autòpsia i no pas de cadàvers ensangonats. Ho és de nosaltres.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_