Rubio Llorente, jurista d’Estat

Francisco Rubio Llorente, mort fa uns dies, era un vell professor, dels d'abans, no només per edat, sinó per estil i maneres: curiositat infinita, vocació inacabable pel saber, diàleg constant amb col·legues, amics i deixebles, responsabilitat pel paper dels experts i intel·lectuals en la societat. Certament, el dret constitucional va ser la seva principal ocupació però a més es va interessar sempre per moltes altres coses, potser per això va aconseguir el reconeixement de mestre.

A excepció de la seva dona, que tenia el privilegi de dir-li Francisco, els altres col·legues i amics li dèiem Paco, Paco Rubio, Rubio o, sense solemnitat i certa ironia, el Mestre; els més joves, ja des de fa anys, el tractaven de don Francisco. Amb això vull dir que era una persona afable i directa, un rondinaire rude i bondadós. No estava en un pedestal sinó que li agradava estar envoltat d'aquells que apreciava, el tracte amb ell era planer i franc, en ocasions callava més del que deia: un rictus del seu rostre, un lleu sospir o un canvi de tema delatava el que pensava, però es reservava, per no ofendre qui tenia al davant.

L'aportació intel·lectual que quedarà per a les generacions futures és la seva obra escrita, pràcticament compendiada en els tres volums de la tercera edició de La forma del poder. No obstant això, qui es quedi només amb aquesta obra, amb ser important, no haurà comprès la seva transcendència per al dret constitucional espanyol de la democràcia.

En efecte, el que li deu principalment el dret constitucional a Rubio és, paradoxalment, que passi a ser estudiat des d'un prisma jurídic i no polític. Fins a la llei d'universitats del 1984, a primer i segon curs de la carrera de Dret s'impartia l'assignatura de Dret Polític, seguint una tradició espanyola que provenia del segle XIX. Amb el franquisme, en el Dret Polític, o s'explicaven les lleis fonamentals franquistes o s'explicava el que li donava la gana al professor. La majoria va optar per això últim i l'assignatura era interessant en la mesura que ho era el professor.

No obstant això, per saber Dret el que allà s'ensenyava servia per a molt poc o per res. Què calia fer quan estàvem transitant cap a un sistema democràtic, amb una Constitució com a norma superior de l'ordenament, drets fonamentals directament aplicables i un Tribunal Constitucional com a garantia jurisdiccional última? Calia canviar l'assignatura. De broma —però amb un fons seriós— dèiem que en lloc de dret polític havíem d'estudiar dret jurídic, una tautologia òbvia.

I allà apareix com a líder Rubio Llorente. Va fer un crit d'alerta: calia rectificar la direcció empresa al segle XIX i calia construir un nou dret constitucional, a la manera dels alemanys, els italians i que començaven a reprendre els francesos. El mètode jurídic, no el polític, havia de ser l'eix bàsic d'aquest canvi. Les fonts del dret, la interpretació jurídica, els drets fonamentals, la constitució com a norma, la funció de la jurisprudència, el paper dels principis... Gairebé res del Dret Polític ens servia. Els educats en l'anterior sistema vam haver de fer un gran esforç que va resultar apassionant.

Rubio va estar present en el moment constituent com a lletrat de Corts, després va passar a ser director del Centre d'Estudis Constitucionals, director fins que va morir de la Revista Española de Derecho Constitucional, junt amb Enterría, Arozamena i Aragón va participar en la redacció de l'avantprojecte de llei del Tribunal Constitucional per, finalment, durant 13 anys exercir el càrrec de magistrat d'aquest Tribunal en la seva apassionant primera i brillant etapa. Després de jubilar-se a la universitat, va ser designat president del Consell d'Estat i el Govern Zapatero va encarregar a aquest òrgan un informe sobre la reforma constitucional, referència ineludible encara en aquesta matèria. Aquest itinerari el situa sempre als llocs clau del nostre dret constitucional democràtic. Rubio no només va ser un teòric, també un pràctic i, a més, en la més part profunda de la seva personalitat tenia la convicció de ser un servidor de l'Estat, derivada de les seves conviccions socialdemòcrates.

La vida de Rubio ha estat completa, fins i tot potser va morir a temps, a temps que les xacres de salut li impedissin ser el que sempre havia estat: un jurista d'Estat, un intel·lectual, un curiós impenitent, un amic de la conversa. Només nosaltres, els amics i deixebles, quedem una mica orfes, per a nosaltres s'ha mort a deshora, quan encara el necessitàvem.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.