_
_
_
_
_
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

PP: Processat, Presumpte

Les persones jurídiques són capaces de generar comerç i riquesa lícits, però també els negocis més criminals i per això els seus dirigents poden ser jutjats i condemnats

José María Mena

Malgrat que l'actualitat mediàtica està pràcticament saturada per les notícies i els comentaris relacionats amb la formació del futur Govern, continuen aflorant informacions sobre escandaloses trames d'inacabable corrupció política. En pocs dies hem conegut la de Gómez de la Serna, la d'AcuaMed, amb el seu inefable Arias Cañete, i la de mig PP valencià als calabossos de la Guàrdia Civil. I hem sabut que el mateix PP de Génova és investigat per la destrucció dels discos durs dels ordinadors de Bárcenas. Segons la reforma legal de l'estiu passat, la condició d'investigat és la nova denominació de l'inculpat sotmès a procés penal. Antigament se'n deia processat. La presumpció constitucional d'innocència exigeix que ens hi referim com a presumpte delinqüent, fins que recaigui sentència condemnatòria. Per això no és inexacte ni ofensiu afirmar que el PP, en la seva inacabable acumulació de processos per corrupció, ha aconseguit el vergonyós mèrit que les seves sigles es corresponguin amb la seva nova condició processal: P de processat, P de presumpte delinqüent.

En la seva inacabable acumulació de processos per corrupció, el PP ha aconseguit el vergonyós mèrit que les seves sigles es corresponguin amb la seva nova condició processal

Tradicionalment el que es diu persones jurídiques, o sigui, les corporacions, societats, etcètera, no podien ser acusades penalment. Només les persones físiques podien tenir responsabilitat penal, perquè només elles podien tenir consciència i culpabilitat, escarment i correcció. Històricament, el procés penal, el judici i la pena van estar dissenyats, únicament, per a l'ésser humà individual, en un món en el qual el delicte era un comportament personalíssim.

Però això ja ha passat a la història. Les persones jurídiques són capaces de generar comerç i riquesa lícits, però també són capaces de conformar els negocis més bruts i criminals. Era necessari fer front a aquesta evidència criminològica. Fa anys que a Europa va començar a caure el mite de la impunitat de les persones jurídiques.

A Espanya, una llei del 2010 signada per Rodríguez Zapatero acollia aquesta nova tendència. Des de llavors les persones jurídiques poden ser acusades de determinats delictes econòmics, de corrupció, de tràfic d'éssers humans i altres d'especial gravetat, comesos pels seus directius o empleats, en el seu nom o en el seu profit, o per la seva falta de control sobre ells. Les persones jurídiques poden ser condemnades a penes econòmiques o a la clausura dels seus locals, a la seva suspensió o dissolució. A més, els directius o els empleats culpables també poden ser condemnats a presó.

S'exclouen d'aquesta previsió l'Estat, les administracions públiques, els organismes reguladors i les agències i entitats públiques empresarials. La raó d'aquesta exclusió és que si algú utilitzés aquestes institucions per delinquir, sempre cabria la destitució immediata i el relleu dels responsables, i l'anul·lació de les seves decisions, assegurant el funcionament del servei públic. Per motius similars s'atorgava el mateix tractament d'impunitat als partits polítics i sindicats. Això va produir un efecte col·lateral perniciós perquè, objectivament, resultava la pràctica impunitat de tot l'arc parlamentari.

El desembre del 2011 va arribar Rajoy. Al cap de set mesos, la reforma laboral va significar un cop mortal contra els sindicats. I per rematar la jugada conjunta, Gallardón va modificar la llei de Zapatero, suprimint l'equiparació d'impunitat dels sindicats amb les institucions de l'Administració. Era com si els advertís que coneix el seu pati posterior, que les noves penes contra les persones jurídiques poden caure sobre ells. Per dissimular l'evidència de l'atac als sindicats la reforma també va incloure els partits polítics. Des de llavors, partits i sindicats poden ser processats, o, com es diu ara, investigats. Si aquesta llei hagués existit als anys noranta, podria haver dissuadit el PSOE de Filesa, i en la dècada següent la Unió Democràtica del cas Turisme. En els dos casos el Tribunal Suprem va confirmar que van delinquir per aprovisionar les arques dels respectius partits. I, evidentment, no van ser els únics casos.

La reforma no va haver de satisfer les grans corporacions. El PP, tampoc. El març del 2015 Rajoy va tornar a reformar la llei. A la, per ells, alarmant llei de Zapatero se li han afegit un munt de requisits, cinc previsions d'eximents, quatre atenuants, i quatre condicions complementàries més. Total, massa sortides d'emergència cap a la impunitat per a les persones jurídiques delinqüents, en aquesta enrevessada reforma legal de Rajoy. Però ara ja són uns altres temps. Perquè, parafrasejant el moliner de Potsdam, malgrat tot, afortunadament, encara ens queden alguns jutges digníssims, i denunciants i acusadors modèlics i esforçats.

José María Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. 

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_