Selecciona Edició
Connecta’t
BCNegra 2016

Quatre llibres per estimar Sjöwall i Walhöö, pares del ‘noir’ nòrdic

Entre el 1965 i el 1975, aquests suecs van canviar la història del gènere

Maj Sjöwall, a BCNegra, el 2013.
Maj Sjöwall, a BCNegra, el 2013.

BCNegra 2016 és plena de magnífics autors, en un programa variat i espectacular. Tot i això, hi ha dues absències que fan mal. La primera, la de William McIlvanney, una obstinació personal del comissari Camarasa i que ens va deixar a finals del 2015. La segona, la de Maj Sjöwall, que no es troba bé de salut.

Paco Camarasa m'ha convidat a dialogar amb ell divendres a la Sala Barts a les 18.30 i homenatjar aquesta parella que va canviar la història del gènere negre i el seu personatge central –que no és l’únic protagonista–, Martin Beck. Per això recomano quatre dels deu llibres que van escriure, tots genials i essencials per entendre tantes coses. He triat aquests perquè em ve de gust, perquè alguns els he rellegit fa poc, perquè crec que tenen claus per entendre els autors. Escollir entre aquest decàleg de novel·les negres que entre el 1965 i el 1975 van canviar la història del gènere negre als països nòrdics i d'alguna manera a tot el món és complicat. De fet, podria fer aquest apunt amb uns altres quatre llibres, és cert, però aquests són els que proposo.

Roseanne (Columna, traducció d'Alícia Mirall) em sembla una opció inevitable. Com diu Henning Mankell, es tracta d'“una història convincent presentada amb una estructura igual de convincent”. Cal tenir en compte que és la primera novel·la de la parella, la primera de la sèrie, en la qual es posen les bases de molt del que passa després.

Des de la primera línia es respira aquest desig de rigorositat, aquest llenguatge nu. A la pàgina 24 ho sabem tot de Martin Beck, per gestos, per silencis, per frases tallants cap a la seva dona, per la seva relació maldestra amb les armes. El més fascinant és que no apareix fins al cap d'unes pàgines. Beck és un antiheroi en el sentit més despullat del terme. Té problemes de salut, un matrimoni que no funciona, dos fills amb qui no connecta i una afició tan anodina com els vaixells. Però és un bon policia. És un policia excel·lent i un extraordinari interrogador (atenció a com es desenvolupen alguns interrogatoris).

La història és senzilla: troben una jove assassinada brutalment en unes rescloses. Ningú la coneix, ningú ha denunciat la desaparició, no hi ha pistes ni sospitosos. A partir d'aquí tenim un policial perfecte, en el qual es respira el ritme insípid d'una investigació real, i d'altra banda un retrat de la societat sueca de l'època. Recordo la sensació, en rellegir-lo, de saber que ho estaven fent, que Sjöwall i Per Wahlöö n'estaven fent una de ben grossa.

L'home del balcó (Columna, traducció de Laia Font Mateu) té un principi al·lucinant. Un barri, descrit en la seva normalitat, amb gent passejant, nens jugant i veïns a les finestres aprofitant el sol. Ara bé, sabem que som davant d'una novel·la negra, que el mal està a l'aguait, que el paio de cabells pansits i mirada lasciva descrit gairebé al final d'aquesta introducció no està net. I fa por.

La novel·la, la tercera de la sèrie, té una gran virtut. Kollberg, company de Beck, aquí apareix més desenvolupat i la novel·la guanya molt. És un personatge essencial per als 10 llibres, digne, honest, fora de lloc en una policia en què va perdent la fe. A través d'ell veiem Martin Beck, la resta de companys, la societat sueca. En un determinat moment Beck li pregunta: “Què et passa?” Ell contesta: “El mateix que a tu. Tinc por”. De què? Doncs no dels criminals, ni dels perills de la seva feina, sinó de la naturalesa humana, del mal que existeix, amenaça i obra, i que en aquest cas s'ha cobrat la vida de dues innocents nenes violades i assassinades.

El policia que riu (Columna, traducció de Laia Font Mateu) la parella d'autors suecs es desboca i el que abans era una crítica social continguda es converteix en un espectacular torrent de retrets a l'Estat suec. Jonathan Franzen, que apunta amb encert algunes claus de l'obra, assegura sobre aquesta novel·la i la sèrie en general: “Casen la satisfactòria senzillesa de la novel·la de gènere i l'alè tragicòmic de la gran literatura”.

Finalment, El asesino de policías (RBA, traducció al castellà d'Elda García Posada) és una meravella policial, un procedimental perfecte i un pamflet al servei de la creixent ràbia antisistema dels autors. En aquest cas, no se n'escapa ningú: els aeroports estan fets on no toca i fan fàstic; la policia és gandula, cara i ineficient; els criminals són violents com a resposta a la violència estructural de l'Estat; els joves es droguen perquè no tenen cap més sortida; la Sanitat és dolenta per la fugida de talents; l'Estat de dret ho és només pel seu nom perquè fa aigües per tot arreu i així anar fent.

No obstant això, la novel·la funciona a la perfecció. Veiem un Beck ja divorciat i altre cop enamorat, més vital, tan bon policia com sempre. I Kollberg en la màxima expressió de la seva incredulitat, de la seva llunyania respecte als valors que se suposa que ha de defensar. A més, apareix un personatge central de Roseanne, recuperat aquí com a principal sospitós de la mort violenta d'una dona en un poble de la regió d'Escània. Els autors juguen amb els prejudicis del lector, com ara està tan de moda. Us resulta familiar, oi? Doncs es va escriure ara fa 40 anys. Ho he llegit fa poc i no puc parar d'admirar-me, de repetir-me “quins cracs”, de preguntar-me: eren conscients de quina una n'estaven fent?