Selecciona Edició
Connecta’t
crítica de tv

Gaudí, una festa que va fer patir

Errors de plantejament i de so, i Puigdemont la persona més enfocada de tota la platea, més que la gent del cinema, alguns dels tristos detalls de la nit

Gala dels Premis Gaudí.
Gala dels Premis Gaudí. EFE

Una gala sobre el cinema pot ser més o menys inútil, més o menys avorrida, com la d’ahir a la nit, però el que no pot ser és tècnicament deficient i amb una narrativa equivocada. D’entrada deu ser veritat que el cinema català no té star system perquè els passejos de les càmeres per la platea van ser, bàsicament, per veure Agustí Villaronga, Javier Cámara, Cesc Gay i, sobretot, Carles Puigdemont, a qui van enfocar, alguna vegada amb cara de no passar-s’ho bé, no una, ni tres, ni nou vegades... Més de tretze. Quina pel·lícula ha fet aquest senyor? Ada Colau va tenir el seu inevitable moment quan Silvia Pérez Cruz va interpretar la música d’un proper film sobre desnonaments i Santi Vila, flamant conseller de Cultura, que va a tot arreu, va semblar que no hi era. Hi van haver absències explicables (Darín, Laia Costa) però una va ser particularment dolorosa, la del Premi Gaudí d’Honor, Rosa Maria Sardà. El seu fill va rebre l’estatueta i va despatxar amb pressa el que havia de ser el moment més emotiu i preparat de la nit.

La presentadora de la cosa, Rossy de Palma, tot i que va tenir poques frases en directe, seguia un teleprompter, gran com un campanar i que hauria fet favor a un presentador que va quedar-se en blanc, al mig de l'auditori, que TV3, no sé si per ineptitud o malícia, va ensenyar-nos més d’una i de dues vegades. Moltes de les seves aparicions, amb el text gravat, consistien en unes gesticulacions suposadament surrealistes, en una mímica amb molt poc vocabulari. Desfilava immersa en el non sens. L’única brometa una miqueta trencadora va ser l’inicial tractament de l’estatueta com un objecte fàl·lic. L’actriu va convertir-se, principalment, en una perxa ambulant per fer els honors a un rumiat vestuari, amb elements, com el collaret monumental o la gàbia al cap, que ja portava al seu espectacle Resilienza d’amore. O sigui que ahir va ser nit de reestrena.

Però el guió no va ser l’únic error. L’administració del so va ser catastròfica. Moments inaudibles, els comentaris de TV3 es trepitjaven, barallant-se, amb els anuncis d’entrades de presentadors, se sentien gravacions quan no tocava (Pérez Cruz en va ser una sorpresa víctima) i els micròfons del faristol estaven col·locats de tal manera que provocaven als premiats la idea que perquè els sentissin a casa havien d’inclinar-se o ajupir-se per apropar-s’hi. Un excepció en aquest nyap: el grafisme de la cerimònia, sobri i llegidor.

L’esplèndida ‘El camí més llarg per tornar a casa’, l'any 2015, va tenir 1.345 espectadors

Al cinema català, abans que una cerimònia tan trista com la d’ahir, li calen moltes coses. I tenir una festa que, com la d’altres cinematografies germanes, s’emmiralla acomplexada amb la dels Oscar no fa normal aquesta indústria. Un detall. Tot i que Truman (millor pel·lícula en llengua no catalana) ja suma mig milió d’espectadors i segueix a la cartellera i que Atrapa la bandera (millor film d’animació) en va tenir 1.944.246, la pel·lícula guanyadora del Gaudí al millor film parlat en català, El camí més llarg per tornar a casa (cinc nominacions), un esplèndid i, aquest sí, valent treball, un premi merescudíssim, va tenir l’any 2015, segons dades de la mateixa Acadèmia catalana, 1.345 espectadors. Repeteixo: 1.345. I Un dia perfecte per volar, 1.981 espectadors. Repeteixo: 1.981. El remei a això no sembla que sigui una festeta, que més que entretenir... feia patir.