Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’alcalde que va assaltar el Palau d’Hivern

Com ha demostrat amb les seves primeres mesures el flamant batlle de Girona, desconèixer la naturalesa d'una monarquia parlamentària no és un tret menor de l'actual emergència política de Catalunya

En els seus primers passos, el nou alcalde de Girona, substitut de l'actual president de la Generalitat en virtut d'una tramitació política que constarà en la història del dòmino de casino republicanofederal, va contribuir a exigir que la Fundació Princesa de Girona canviï de nom. La iniciativa tenia dos perfils igualment hostils: d'una part, pretenia esmenar els propòsits de la societat civil de Girona que havia creat la Fundació i per una altra, desdenyar la institució monàrquica. Tal vegada fos una columna de fum per amagar les grotesques anomalies de la seva arribada a l'alcaldia, una mena de frau, almenys en termes d'ètica pública i representativitat institucional. Més enllà d'això, implica una deterioració de la formalitat imprescindible perquè el sistema democràtic se sostingui. Això regeix amb la mateixa exemplaritat en monarquies europees com Gran Bretanya, Holanda, Noruega, Bèlgica, Suècia o Dinamarca, per exemple. I per això els Urdangarin són al banc dels acusats.

El convergent Albert Ballesta pren la vara d'alcalde de Girona sense haver estat regidor en exercici. A la llista de CiU anava en dinovè lloc. La candidatura va aconseguir deu regidors, per tant abans que Ballesta pogués ser regidor i alcalde, vuit candidats que el precedien a la llista han hagut de renunciar-hi. Pot dir-se que és un alcalde la representativitat del qual té uns fonaments precaris, i això el suposaria obligat a superar aquestes limitacions i parlar en nom de tota la ciutat o almenys intentar-ho. Ha estat la primera empremta tàctica del nou president de la Generalitat, sens dubte coneixedor de les virtuts polítiques insospitades del seu favorit. Ballesta s'ha estrenat amb un assalt irrisori al Palau d'Hivern. Després d'oblidar-se de jurar o prometre el seu càrrec, Albert Ballesta, alertat pels serveis jurídics municipals, va haver de corregir-se i després, òbviament partidari de la República catalana independent, es va estrenar donant motiu a una moció que instava a canviar el nom de la Fundació Princesa de Girona i alhora retirar a Felip VI la medalla i el bastó de la ciutat. Al cap de poc, ha dit que sí i que no. Si inicialment no coneixia els esforços de la Fundació en la promoció de joves talents, aquesta és una altra característica de la partida de dòmino.

Desconèixer la naturalesa d'una monarquia parlamentària no és un tret menor de l'actual emergència política de Catalunya. Felip VI, quan era príncep d'Astúries, sempre va mantenir la constància de la seva condició simultània de príncep de Girona. Per una iniciativa privada admirable va ser constituïda la Fundació Príncep de Girona, avui princesa de Girona. Des dels seus orígens, va ser una fundació des de la qual l'actual Monarca va aprofundir en el seu coneixement de Catalunya, projectant internacionalment la imatge de Girona en estimular la capacitat emprenedora dels seus joves.

En els últims temps gairebé cal disculpar-se per l'antipatia de citar els resultats tant del sí com de la participació a Catalunya en votar la Llei per a la reforma política i la subsegüent consulta sobre el que seria la Constitució de 1978, de vigència plena i garant de les llibertats de la ciutadania de tota Espanya i per tant de Catalunya, tret que es produeixi una secessió. En tots dos recomptes es va ratificar el valor de la reinstauració monàrquica. Després, l'abstenció ha anat a més. Respecte a l'Estatut votat el 1979, concretament a Girona, l'abstenció va ser del 36,4 per cent. Fa uns anys, per a l'Estatut autonòmic del 2006, l'abstenció va ser d'un 48,5 per cent. Vuitanta anys abans, en el conjunt de Catalunya l'Estatut del 1932 havia estat confirmat per menys de la meitat del cens. Totes aquestes dades tal vegada no demostrin res, però signifiquen alguna cosa.

Han passat tres segles des del 1714 i, en plena iniciativa independentista, ha semblat oportú negar que des de la Transició la Corona està més atenta que mai a la personalitat històrica i cultural de Catalunya. És una constant des de la proclamació de Joan Carles I, reafirmada per Felip VI. D'aquí el valor simbòlic que té que l'actual Monarca, quan era príncep d'Astúries, subratllés alhora la seva condició de príncep de Girona. Això és un arcaisme o una prova que la Monarquia parlamentària té utilitat i sentit especialment en moments centrífugs i discordants? L'alcalde Ballesta en té la resposta.