Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La pel·lícula que mereix Pujol

'Spotlight', sobre els capellans pederastes, documenta com es fabriquen els silencis de la premsa davant d'un escàndol que afecta algú poderós

A l'espera de la gran pel·lícula catalana que probablement mai arribarà, res millor que delectar-se amb una pel·lícula nord-americana que tracta sobre la impunitat, les complicitats socials i judicials i naturalment els silencis de la premsa davant un escàndol de molta més envergadura com va ser l'encobriment sistemàtic dels capellans pederastes per part d'una bona part de l'estructura jeràrquica de l'Església Catòlica.

Hi ha diferències abismals, naturalment. No té res a veure un cas de corrupció política que afecta el partit que ha governat a Catalunya durant 28 dels 36 anys de la seva autonomia, i que segueix governant actualment, amb la tolerància i encobriment eclesial des de temps indeterminat de la perversa i hipòcrita costum d'un nombre molt elevat dels seus clergues, sotmesos d'una part al celibat però de l'altra habituats a abusar de la seva autoritat espiritual per sotmetre joves de tots dos sexes als seus capricis eròtics.

Tampoc hi ha punt de comparació quant a la grandària de l'escàndol ni a la seva resolució. La pràctica de cobrar comissions il·legals, el famós tres per cent en profit de Convergència Democràtica de Catalunya, organitzada per una xarxa familiar i política al voltant de l'extens clan del president de la Generalitat Jordi Pujol, se circumscriu a un àmbit i a un temps diferents i es troba encara en fase de comprovació i provació davant els tribunals, malgrat que ja siguin molt abundants i sòlids els indicis i fins i tot definitives algunes proves, la que més la confessió del mateix Pujol sobre l'existència de comptes a l'estranger ocultats al fisc.

La pederàstia eclesial és un fenomen universal, que va començar a ser denunciat als Estats Units i més concretament a la diòcesi de Boston, on un prestigiós diari local va aconseguir i va publicar les proves de l'extensió de tals pràctiques al seu territori, l'encobriment per part de l'autoritat religiosa local i el seu caràcter sistemàtic en el conjunt de l'estructura eclesial universal. A diferència del cas Pujol, es tracta d'una qüestió ja resolta, en la qual dos papes successius, Benet XVI primer i ara Francesc, han estat decisius a l'hora de reconèixer i condemnar un fenomen tan repugnant i de fer el que l'Església havia evitat fins llavors, com és conduir els delinqüents davant la justícia ordinària.

Tornem a la qüestió cinematogràfica. No tinc notícia que existeixi cap projecte sobre el cas Pujol, encara que Jordi Casanovas, dramaturg molt interessat en el documental i en el teatre polítics (Ruz-Bárcenas, 2013), ha expressat la seva curiositat per un tema tan agraït per als escenaris i el cel·luloide. Si atenem a la pauta del mercat del llibre, haurem de deduir que difícilment veurem una producció en els propers anys. Com ja vaig explicar en aquestes mateixes pàgines quan es va complir el primer aniversari de la confessió ("Els silencis del pujolisme", 26 de juliol del 2015), hi ha una inexplicable desproporció entre el nombre de llibres que es publiquen un mes darrere un altre fins ara mateix sobre el procés (diversos centenars en cinc anys i, per tant, almenys un a la setmana) i els que tenen com a objecte el cas Pujol, que eren quatre al juliol del 2014 i segueixen sent quatre ara mateix.

Vistes les diferències abundants, arribem per fi a la semblança, terrible i exacta semblança en els silencis, tan ben explicats en el cas de la pederàstia en la pel·lícula Spotlight, que es va estrenar divendres a Espanya, i tan inexplicables i inexplicats en el cas Pujol. El film dirigit per Tom McCarthy documenta amb rigor i sobrietat la feina realitzada per l'equip de periodistes d'investigació del diari Boston Globe sobre els casos de pederàstia, la complicitat del cardenal Bernard Law i el caràcter sistemàtic de l'encobriment eclesial dels comportaments abusius i violacions. Com en el cas Pujol, també a Boston tots ho sabien i als pocs que ho denunciaven ningú els feia cas. La lliçó de periodisme que imparteix McCarthy davant el gran públic ens permet saber com es construeixen els grans silencis: oblidant les notícies alarmants, dedicant l'atenció i els recursos a altres coses i atenent, sobretot, a la pressió política i social per mirar cap a un altre costat.

Tornem a les diferències: aquí encara treballen els tribunals, però també segueix treballant la poderosa màquina silenciadora, més poderosa encara quan aconsegueix introduir-se en la ment dels ciutadans. El cas Pujol? Comença a avorrir. Passem pàgina. Res de pel·lícules.

Per això i per si de cas, jo els recomano que vagin a veure Spotlight i jutgin vostès mateixos.