Selecciona Edició
Connecta’t
poti-poti

El partit de Colau, una opa? A qui?

Els mitjans s'entretenen a considerar quins partits seran els més afectats pel moviment de l'alcaldessa

Ada Colau.
Ada Colau. EFE

Colau. L’anunci d’Ada Colau d’impulsar un nou partit, superant “coalicions i sopes de lletres”, ha tingut infinitat d’interpretacions. Una de les idees més repetides és que es tracta d’una opa hostil als seus socis de Podem i Iniciativa i, també, al PSC. Tant ha sortit aquesta idea que la mateixa Colau a RAC1 ho va negar expressament. “No. I ara. No és una opa a ICV ni a ningú”, va dir. “No, no vull ser la nova Pasqual Maragall. Em conformo a ser Ada Colau. Tot i això, em sembla un honor que se’m vulgui comparar amb ell (...) Estem en una revolució democràtica que va més enllà de l’esquerra. La societat va per davant de les institucions i de les formes polítiques tradicionals (...) Ningú [de l'esquerra] s’ha quedat pel camí, es pot aportar de moltes maneres. No volem apartar a ningú.” Una altre aclariment de Colau, aquesta vegada a Catalunya Ràdio: No té intenció de presentar-se a les eleccions a la Generalitat, “hi ha gent molt vàlida per fer-ho i s'ha demostrat amb els resultats del 20-D i amb Xavier Domènech, una persona desconeguda que va aconseguir guanyar les eleccions a Catalunya”.

Però al mitjans hi ha anàlisis discrepants. A l'Abc, Àlex Gubern, escriu que “la debilitat amb la qual ICV i Podem concorren a la confluència anticipa en realitat una absorció per part de la galàxia Colau”. Igualment veu conseqüències “devastadores” per al PSC que podria perdre vots del sector més catalanista que encara no hagi desertat. “Menys traumàtic s’endevina per a ERC, amb un electorat a qui el dret a decidir de Colau li sembla poc”. Una Colau que “avança com una ona” afavorida per l’existència de la CUP que li dóna una imatge més centrada.

No. I ara. No és una opa a ICV ni a ningú (Ada Colau)

El Confidencial relaciona l’anunci amb tensions a Catalunya Sí que es Pot, on Podem va llançar un ultimàtum, oficialment resolt, a ICV i EUiA per aconseguir més visibilitat mediàtica. A El Plural assenyalen un teòric inspirador: Jordi Borja, “el seu mentor ideològic a l’ombra” . L’autor, Miquel Giménez, recorda que CDC intenta reinventar-se i que el PSC haurà d’espavilar “o es trobarà un bon dia que l’hauran reinventat altres”.

Vicent Partal (Vilaweb) escriu que té “a favor que l’esquerra catalana viu en un desconcert més que notable”. “Només ERC i les esquerres independentistes saben a què juguen, que no vol dir necessàriament que l’encerten. Però saben a què juguen. La resta, la resta de l’esquerra, deambula a la recerca d’un pal de paller fort. I qui hi ha, avui, que puga fer ombra a la batllessa de Barcelona? Amb aquests elements, Ada Colau podrà fer una proposta potent? Jo crec que sí. (...) Però que acabe essent una alternativa guanyadora, capaç de governar el país, això ja ho veig més lluny. Sobretot perquè si vol crear l’espai que sembla que va dissenyant, per força haurà de ser ambigua sobre la independència.”. Miguel Àngel Aguilar (Cadena Ser) creu que l’anunci confirma la centrifugació de Podem i que la nova política vol caminar per la senda de la política de sempre. “Començarem a preguntar-nos què resta del lideratge de Pablo Iglesias”.

L’editorial de Directe.cat preveu altres intencions en el moviment de Colau: “Colau, sense una majoria estable per governar la capital del país, ha llençat una clara opa hostil contra l’ERC d’Oriol Junqueras, el primer avís, malgrat que va passar desapercebut, va ser després del resultat de les eleccions espanyoles del 20-D, amb una clara victòria. (...) La seva ambició és presidir Espanya i per fer-ho necessita perpetrar l’engany a Catalunya amb el referèndum impossible que és la clau per intentar guanyar l’opa a ERC. (...) La primera pregunta davant aquesta situació és si ERC entrarà al govern municipal o buscarà ser una veritable alternativa al nou populisme d’Ada Colau”.

Una resurrecció del PSUC amb nous materials (Antoni Puigverd)

L’editorial de La Vanguardia (26 gener) es pregunta si Colau va massa de pressa. “El temps ho dirà”. Colau és valenta, però li fa falta aconseguir objectius. Ho va fer amb la PAH, “però no hi ha hagut temps per què fructifiquessin les seves polítiques a l’Ajuntament”. “Vivim temps de canvi, accelerat, i la mateixa velocitat que exhibeix Colau per guanyar terreny li pot ser exigida” perquè presenti fites aconseguides. Al mateix diari, Antoni Puigverd (27 gener) ho preveu com una resurrecció del PSUC amb nous materials i, segons com acabi la jugada espanyola del PSOE, pot ser que sectors del PSC (¿Parlon?) facin el pas cap al nou PSUC de Colau. Llavors, “el socialisme català rendiria vassallatge a la història del PSUC. Justícia poètica, en diuen”. Francesc-Marc Álvaro (28 gener) veu Colau competint amb el sobiranisme d’esquerres i això afecta ERC i la CUP, “però, al centre sobiranista —que té com a eix CDC (...)— l’emergència de Colau és una magnífica ocasió per lliurar la veritable batalla de les idees”. També Carles Ribera (Punt/Avui, 27 gener) creu que mentre les esquerres es disputen un espai limitat, el centredreta pot anar per feina. “Tots els focus cap a Colau i companyia, mentre Mas va calafatant la nau”. L’article es titula “Colau treballa per a Mas”.

A l’Ara (31 de gener) a un exercici de jocs de miralls entre diferents polítics, aparellen Ada Colau amb Jordi Solé Tura. Aquest, com a dirigent del PSUC, va donar suport al gir eurocomunista de Carrillo i redactà la Constitució. Colau és una activista que guanya l’alcaldia de Barcelona. “Tots dos, però, aspiren a canviar Espanya en una línia confederal”.

Jaime González (Abc, 26 gener) creu que el desgast de l’esquerra separatista facilita el creixement d’aquest “sobiranisme light” que consisteix a “deconstruir” el procés de la manera que Ferran Adrià deconstrueix la truita de patates. A més, “Iglesias podrà abusar de Pedro Sánchez, però no d’Ada Colau”. Àlex Sàlmon (El Mundo, 31 gener) subratlla com el 15-M que abans era plural i ciutadà ara vol fugir de la sopa de lletres i ser partit, amb estructura de partit.

El procés esquitxa l’elecció del president del TSJC (El Mundo)

Barrientos. El nomenament del nou president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús María Barrientos, porta cua. Barrientos va vaticinar “dificultats” per mantenir relacions normals amb el president de la Generalitat i amb el Parlament, així consta en l’informe que va enviar al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) com a candidat a la presidència. De fet, l’anterior president va ser l’únic dels cincs presidents de TSJC que no va ser renovat pel CGPJ. L'Ara titulava la notícia: “Els conservadors imposen Barrientos per presidir el TSJC”. El Mundo considerava que: “El procés esquitxa l’elecció del president del TSJC”. Nació digital, ho resumia dient “Jesús Maria Barrientos, el candidat més dur, nou president del TSJC”. Vilaweb recordava les males relacions entre el Govern català i el TSJC. “el dia 28 d’octubre, la Generalitat es va trobar obligada a anul·lar la celebració anual del Dia de la Justícia perquè el Consell General del Poder Judicial va ordenar a la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que no hi acudís. D’una altra banda, també fou destacada l’absència total de membres dels òrgans de govern judicial de Catalunya en la presa de possessió de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat”.

A la tertúlia dels matins de TV-3, Antonio Baños veia una administració de Justícia polititzada i una unitat d’Espanya defensada per la via judicial i no per la via política. En canvi, Joan López Alegre defensava que era recomfortant que un jutge digui que vol que es compleixi la llei. El jutge Santi Vidal, ara senador d’ERC, va titllar Barrientos de figura retrògrada a Catalunya Ràdio. Ho va recordar Mònica Terribas a Josep Antoni Rodríguez, portaveu de Jutges per a la Democràcia a Catalunya. Però Rodríguez va manifestar que ser conservador no és obstacle per ser bon jutge, “estem tranquils, però sabem que la exigència és molt alta, es necessita molta prudència”.

Pilar Rahola (La Vanguardia, 31 gener) considera que l’elecció de Barrientos s’acosta a la provocació. “Un gladiator o, el que és el mateix, un candidat obertament ideològic per presidir el màxim òrgan judicial català”. I recorda que les manifestacions dels jutges no sempre tenen la mateixa consideració. Posa com a exemple, la destitució de Rodríguez Sol, fiscal, només per defensar que la consulta del 9-N podia ser constitucional. Al mateix diari i dia, José Antonio Zarzalejos creu que el canvi fet a la presidència del TSJC és inhabitual però respon al fet que el Govern dels jutges vol un president decidit a enfrontar-se a una possible situació de gran tensió. Zarzalejos veu la magistratura en general negativament impressionada per la mobilització popular induïda quan Mas, Rigau i Ortega van anar a declarar pel 9-N. “El sector majoritari el CGPJ vol caràcters funcionarials forts davant de possibles pressions. Per això ha preferit Barrientos”.