Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

A totes contra ells

Molt bé per la llei del PP sobre la jubilació d'autors: la indigència en què va acabar Celaya pretenia fer creure que els escriptors d'èxit poden acabar vivint sense res, sense èxit i sense diners

Ja era hora. Per fi una reforma ha aconseguit posar els escriptors al seu lloc. Després de la seva jubilació han de decidir què prefereixen: cobrar la pensió que els correspongui o bé mantenir els ingressos que hagin generat i que generi la seva activitat professional. L'entrellat legal és més complex però el seu sentit és afortunadament bastant pla: es tracta de posar fi al frau infamant de tant d'escriptor que cobra una pensió i que es permet, a més, continuar acaparant emoluments torrencials, insaciables com solen ser, a més de dipsòmans caparruts, noctàmbuls irredempts i bocamolls il·lustríssims.

El Govern del PP ha activat aquesta nova legislació perquè els abusos vénen de lluny. La indigència en què va acabar Gabriel Celaya pretenia fer-nos creure que els escriptors d'èxit poden acabar vivint sense res, sense èxit i sense diners. Ningú es va deixar enganyar perquè no hauria passat res si hagués sabut administrar assenyadament els seus ingressos, la seva caixa A i la seva caixa B, el seu patrimoni imprès i la seva quadratura moral. Quin un!

El conte de la llàgrima ja no cola. En aquest país de mil dimonis els escriptors ja no són els últims pàries de la terra ni viuen en soterranis infectes o golfes prestades com la que va utilitzar en els últims anys de la seva vida Cervantes, ell sí heroic i manc de debò, tot i que de les dues coses se'n burlés Lope de Vega. Tot aquest temps fosc s'ha acabat perquè avui els veiem guanyar premis multimilionaris tota l'estona per la tele. No hi ha cap escriptor que un dia o un altre no s'emporti la meitat dels 600.000 euros del Planeta (l'altra meitat va cap a Hisenda): qui no l'ha guanyat ja, a hores d'ara després de tanta passió literària? I si no és aquest premi, serà un altre, perquè n'hi ha de tots els colors i sempre amb quanties que espanten. Els guanyen, a més, sense esforç i sense moure's de casa, sense preocupar-se de la veuassa del cap o la perfídia de la cap perquè no en tenen; van per lliure i fins i tot alguns es pretenen afortunades criatures de la creació. Fins i tot l'editor Jordi Herralde, tip de fer guanyar diners als escriptors en espanyol, ara ha decidit enriquir els escriptors en català i els n'ha regalat un altre, un altre premi més, dotat amb sis mil euros. Algú recorda què són sis mil euros? Són sis mesos de sou mileurista, i en sis mesos es poden fer un munt de llibres, si us plau; jo crec que fins i tot m'escric un llibre en català, un altre en castellà i em sobra temps per autotraduir-los per seguir alimentant el tsunami d'euros.

Algú ho havia de dir per treure'ns de damunt aquesta resignació a la petulant vanitat dels autors, escrivint en diaris de tiratges milionaris a l'hora que volen, parlant del que volen, malparlant del que volen o xiuxiuejant les seves contrarietats mortals de la mort. Per fortuna, no sempre s'atreveixen a dir el que pensen (si pensen alguna cosa), i amb aquesta nova normativa menys encara: aviat començaran a anar amb més compte en aquest ofici cantoner d'anar parlant i pensant en veu alta, o fins i tot anar explicant les coses embullant-les per caprici i no com li agraden a tothom i com ha de ser, com a Cuéntame, precisament.

No dic que calgui engarjolar-los a tots, tot i que a algun l'hi aniria molt bé. Però sí que està molt bé que deixin d'abusar dels contribuents, ni és decent tampoc que se'ls deixi seguir cobrant els royalties de les vendes dels seus llibres, i molt menys si han estat llibres amb èxit, perquè això ja és directament delictiu. Ja ho sé, ja sé que tots, tots els escriptors es queixen que no venen res, cobren una misèria, gairebé ningú compra llibres, gairebé tots els lectors són pirates potencials i gairebé ningú pot viure del que escriu encara que escrigui en dos diaris, tres ràdios, quatre digitals i a sobre pretén aspirar a un premi. Que si no hi arriben, que si guanyen poc, que si els mitjans en paper, que si la publicitat digital, que si això i que si allò altre. Prou, per Déu, ja n'hi ha prou de tanta plorera i que treballin d'una vegada com tothom.

Jordi Gracia és professor i assagista