Selecciona Edició
Connecta’t
L’ull de peix

La galleta gegant: disc dur d’Eivissa

És alhora el sol, la terra i la mar òbviament, el blat, l’aigua i la sal a l’abast, un univers illenc aplanat com un segell

Aquesta galleta ‘forta’ és feta sense cuiner, pastisser famós ni magnificació mediàtica i en bucle permanent de la rutina alimentària.
Aquesta galleta ‘forta’ és feta sense cuiner, pastisser famós ni magnificació mediàtica i en bucle permanent de la rutina alimentària.

A Eivissa és comuna, encara, una galleta gegant, de poc menys d’un pam d’ampla (20 centímetres), un gruix de no res i molt bona resistència a les hores i els dies quasi perfecta en la seva elaboració honesta, popular. És com un plat pla, recipient, mos i companatge.

Li diuen ‘galleta forta’ i la seva matèria i presència s’avé a la metàfora de la pell de la pedra daurada que evita que es torni vella o blana aviat. Per això no és una anècdota decorativa folklòrica, ni la recuperació emotiva d’una relíquia o un pur producte de passada, amb data caducitat immediata.

La seva pervivència domèstica i pública (als forns tradicionals de l’illa i de Vila –la capital, la ciutat) és de segles. És/era el pa de ranxo de mariners i jornalers del camp i les salines, gent sense forn ni cuina pròpia, per a poder abastir-se dins mar o al tall, però esdevingué ‘pa’ d’urbans i isolats.

La galleta és gran, prima i dura, ben bé digerible, d’un crec-crec saborós, curiós, per ventura emocionant pels esporàdics consumidors. La peça demostra que amb l’ús i consum permanent entre els illencs i agregats el producte sa i elaborat guanya. Aquesta peça ha superat la capa de l’oblit dels costums i necessitats que queden enterrats per l’embat de les fues imbatibles i les onades i capes de moda uniformitzant i banal.

La matèria i la mossegada, la versatilitat a l’alimentació rutinària i de festa o panxada, entren a la memòria de les combinacions, les addiccions saludables, són, qui sap, les circumstàncies que la fan interessant, molt accessible, més enllà d’una curiositat o de possible souvenir turístic.

Sura el producte (?) entre la matriu o radiografia d’un pa i la rèplica rústica de la neula, full eteri i fat de Nadal i cerimonial sagrat de comunió. Emperò no s’assemblen. És una proclama certa, no decorativa ni un detall de darreria.

És alhora el sol, la terra i la mar òbviament, el blat, l’aigua i la sal a l’abast, un univers illenc aplanat com un segell. El poc o gens de llevat (‘llevadura’ per a estovar) ajuda precisament a la seva poca alçada o gruixa. La duresa amable i, sobretot el fet de no tenir afegitons químics, evita la mort sobtada, en floridura, goma i negror, com esdevé als pans clàssics i actuals, tan efímers i frustrants en general.

Aquesta galleta ‘forta’ és feta sense cuiner, pastisser famós ni magnificació mediàtica i en bucle permanent de la rutina alimentària. Té fama local i no té, tampoc, escriptura prèvia a receptaris dels cuiners i cuineres dels senyors, canonges i mossèn de casa bona, negocis de captius, els pocs llinatges i dominis de Dalt Vila.

El tast del producte, el sabor i la seva utilitat l’han feta tan imprescindible al llarg la dieta –la rutina i la necessitat- que no és una extravagància ni relíquia. És una de les meravelles amagades de la cuina de les Illes Balears.

Els eivissencs solien trencar, xapar i banyar la galleta XXL per ressuscitar-la, en trempar-la o amanir-la en les seves ensalades o ‘trempó’ com ho fan també en crostes, bescuits o pa dur. Ells manen- emperò encanten amb qualque cosa... formatge, sobrassada, camaiot, arengada i tomàtiga, o trempades amb oli, vinagre i prebe vermell, i res pus; o totes soles.

Un disc dur de pasta és la reserva de dades primitives d’us continuat. La galleta forta és al top dels productes marginals, injustament. Ha resistit als experiments agosarats com el de la galleta negra de tinta de calamar o sípia (indigesta, jo pecador, responsable de parlar-ne de cop) i les roges de prebre coent, bombes d’efecte immediat als portellons de la panxa i el referit del ventre.

La tradició conservadora guanya. Blanca derrota negres, negres com el carbó o roges com una ditada de sobrasada, que eren curiositat l’extravagància, un risc.