Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

La mare que em va parir

Avui, després d'un llarg temps d'invisibilitat, la dona ha pres el comandament al camp

Lola Carbonell ha fet 90 anys, una vida dedicada a la masia Vilardell de Torelló.
Lola Carbonell ha fet 90 anys, una vida dedicada a la masia Vilardell de Torelló.

Ma mare va passar un calvari amb el seu maluc dret, obert fins a deu vegades perquè la ferida no deixava de supurar, infectada per una pròtesi que se suposa que és defectuosa, un mal fins a cert punt comú o gens estrany si es té en compte que fins i tot el rei Joan Carles va tenir problemes quan va voler guarir una coixesa que segurament li impedia seguir caçant elefants a Botswana. Les cames s'afluixen amb l'edat, ja no porten enlloc, cansades de la vida, especialment esgotadora als pobles de comarques tan estripades que encara no són reconegudes o no saben ser tals, cap com el Lluçanès.

Asseguren a casa que els malucs de la família cedeixen amb els anys de tant pujar i baixar escales, ara per despatxar a la botiga, després per donar de menjar a les gallines, als conills, als porcs o a les vaques, tant li fa, perquè el meu pare en sabia molt de com cuidar la terra i molt poc d'atendre la casa i el negoci en temps de supervivència, d'una economia domèstica que requeria una ajuda de la família i un esforç esquinçador de dones com la que em va parir, la majoria protagonistes anònimes, molt ben retratades en un documental, La Primavera, de Cristophe Farnarier, filmat a Ogassa.

Ningú com la Carme, la protagonista del film, per expressar l'heroïcitat femenina en terres com les del Ripollès. Les dones han suportat durant molt temps els homes de manera sacrificada, esclaves d'un treball ingent que començava amb els fills i acabava a la cuina després de netejar la cort, sempre tan dures i constants com dignes, heroïnes al sòrdid món de pagès, molt interioritzat a Catalunya. Malgrat la seva determinació, sovint van ser menyspreades, utilitzades fins i tot com a moneda de canvi en aquelles partides de cartes que els feudals organitzaven fins a la matinada en bars d'Osona.

Va haver-hi qui va empenyorar la seva senyora durant una nit per cobrir una última aposta, abans de tornar a blasfemar a granel, renegar dels seus i maleir la pedregada que es va endur l'última collita, un ploricó que contrastava amb el silenci abnegat de l'esposa que passejava la seva pena per la plaça Major. A molts de nosaltres, els nostres pares ens agafaven d'un braç perquè ens quedéssim, hereus del no-res, mentre les nostres mares ens empenyien de l'altre perquè escapéssim a la recerca de fortuna, qui sabia on.

Alguns vam poder estudiar per la suor de les nostres progenitores i guanyar-nos prou la vida per tornar de tant en tant a casa i contemplar què queda d'aquells camps que van posar fi a la vida dels pares i de les escales que van trencar les cames de les mares, agraïts i reconciliats amb tots dos, capaços d'admetre que si haguéssim sabut cuidar de l'hort hauríem estat capaços també de cuidar millor de nosaltres mateixos, com assegura el refrany. Hi ha una generació que som el que som per la generositat d'aquelles dones casades amb pagesos que, esgotades, moltes enviduen de manera serena pel deure complert, feliçment redimides.

Ara són els nostres fills els que sovint es retroben amb els nostres pares, perquè les coses s'han posat difícils a la ciutat i de vegades no hi ha millor lloc per exercitar una llicenciatura grandiloqüent que el poble dels avis, joiosos perquè es recuperen els vinyers, es neteja la terra per a la pastura o es planten hortalisses ecològiques. Avui ja no es parla d'economia de supervivència sinó de rendibilitat de les explotacions familiars, un procés en el qual el protagonisme recau especialment en la dona, titular del terreny i no consort de l'amo, recompensada per sort amb el temps; justícia poètica ho anomenen alguns ara.

Llegeixo a l'Ara un interessant reportatge de Selena Soro en el qual s'informa que creix el nombre de dones pageses, titulars del 20% de les explotacions agrícoles i ramaderes i en la seva majoria especialment innovadores per la seva bona formació. Ja no es necessiten animals ni la força bruta per llaurar el camp, ni són imprescindibles els intermediaris o els negociants, sinó que s'imposa l'enginy, l'interès i si es vol fins i tot a una certa vocació davant de la inèrcia i a la tradició en un món de vegades mal vist per la cultura de la subvenció, una assegurança de vida més fiable que el de maleir el mal temps.

Les dones van deixar d'anar al camp per servir el menjar als seus homes i ara no només atenen la terra sinó que dirigeixen la política agrària. Al capdavant del Departament d'Agricultura hi ha Meritxell Serret, llicenciada en Ciències Polítiques i de l'Administració, regidora per ERC a Vallfogona de Balaguer i també organitzadora interna de la Unió de Pagesos. I com una de les directores generals hi figura Montse Barniol, llicenciada en Geografia i alcadessa del poble d'Alpens, la millor postal segurament del Lluçanès.

La dona ha agafat el comandament al camp després d'un temps d'invisibilitat. No vull discutir sobre la paritat ni la feminitat, i menys després del cartell de la fira Casar-se a Osona —n'hi ha prou aplaudint l'article d'ahir de Quim Monzó— , sinó defensar que les pageses es mereixen governar per al gaudi de les nostres mares, dones de malucs desgastats i cap lúcid, espectadores d'un món que no saben on anirà a parar i al temps reconfortades perquè la seva vida té més sentit que mai.