Selecciona Edició
Connecta’t

L’exministre Wert, com a desencadenant d’un documental

La negativa de Colita d’acceptar el Premi Nacional de Fotografia va ser el detonant de ‘Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)’, de Ventura Pons

Ventura Pons, amb el cartell del documental 'Cola, Colita, Colassa'.

Aquell “de moment, sr. Wert, no em ve de gust sortir amb vostè a la foto” amb el qual la fotògrafa Colita (Isabel Steva Hernández) va despatxar el Premi Nacional de Fotografia i els 30.000 euros amb què estava dotat el novembre del 2014 va acabar donant lloc a una pel·lícula, Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona), de Ventura Pons, que s'estrena aquest divendres als cinemes Boliche, Balmes i Renoir Floridablanca de Barcelona. Un documental que també s'exhibirà en pantalles de Girona, Palma i Reus, en el qual la veterana fotògrafa i nou de les seves millors amigues fan un repàs de com era la Barcelona de les últimes dues dècades del règim franquista. Si Colita és la “reina” de la pel·lícula, les seves interlocutores no són menys ja que totes són exponents de la societat i la cultura catalana. Pons, amic de Colita, li va proposar fer un documental: “i li vaig dir que si la pel·lícula anava bé, tindria una part dels beneficis, així compensava una mica haver rebutjat el premi i l'aportació econòmica”. El documental, coproduït per Els Films de la Rambla –la productora de Pons– i Televisió de Catalunya, es va rodar en temps rècord: dos matins i una tarda de la setmana següent de les eleccions municipals de l'any passat.

En un ambientat pati de la casa de la fotògrafa del barri de la Bordeta als estudis de la productora a la Gran Via barcelonina, Colita comparteix cafè i xurros amb: Teresa Gimpera, que va ser model professional i una de les estrelles de la Gauche Divine; Maruja Torres, periodista i escriptora; Pilar Aymerich, fotògrafa excepcional com la mateixa Colita; Rosa Regàs, escriptora i exdirectora de la Biblioteca Nacional d'Espanya; Núria Feliu, activista de la cançó catalana; Beatriz de Moura, fundadora de Tusquets Editores; Anna Maio, mà dreta d'Oriol Regàs a Bocaccio; Rosa Sender, una doctora que com Colita va tenir una gran amistat amb Ana Maria Moix i Marta Tatjer, una agitadora cultural que es va implicar en els primeríssims anys del democràtic Ajuntament barceloní.

Totes tenen en comú haver viscut molt intensament el tardofranquisme i els anys previs a la democràcia en una Barcelona que encara que era grisa i lletja, es divertia: “Un moment en el qual l'alegria era revolucionària”, com diu al documental Aymerich. Un dels escenaris de diversió d'aquella època, freqüentat per totes i també per Pons, i al qual s'al·ludeix repetidament al documental, és la discoteca Bocaccio: “on era possible sortir de l'avorriment diari”, afirma Beatriz de Moura. On a dalt hi havia els intel·lectuals, editors i arquitectes i “a baix, com li dèiem alguns, hi havia la zona humida”, recorda Rosa Regàs en una de les converses que acaben en riallades, com moltes preses de la pel·lícula.

El documental està articulat en nou parts, totes precedides per un muntatge de fotografies de Colita que serveixen d'introducció al que es planteja: com era el barri xinès als anys setanta –“el de les olors sense glamur”, en paraules de Maruja Torres, nascuda al Raval–, la figura de Carmen Amaya, l'empremta de Terenci i Ana Maria Moix –amb fotografies de Terenci amb un tanga de lleopard al desert d'Egipte–, el cinema i la censura, la Gauche Divine –amb un Bocaccio que a més de discoteca va ser un autèntic promotor cultural, editava una revista, publicava discos i organitzava viatges–, la música –Serrat, la Trinca, Llach i la mateixa Núria Feliu–, el boom dels escriptors llatinoamericans de la mà de Carmen Balcells, el tancament de Montserrat –a qui Oriol Regàs va enviar una camioneta amb un càtering del restaurant Via Veneto que va ser interceptada per la policia i va acabar al menjador del Cotolengo– i, finalment, la mort de Franco, del qual la mateixa Colita va poder fer fotos excepcionals disfressada de falangista: “Jo això no m'ho podia perdre i havia de fer fotos perquè els meus amics de Madrid em van dir que a ells ja els tenien controlats. Així que em vaig posar una gavardina, amb una bandera espanyola cosida al pit i cap a la salutació feixista a la plaça d'Orient i vaig poder fer totes les fotos que vaig voler”.

Colita fent burla en un moment del documental.
Colita fent burla en un moment del documental.

“És un recorregut per Barcelona i la seva gent en una època que semblava grisa però en la qual la ciutat ja era europea. Un documental fet amb la memòria dels anys seixanta i setanta i, sobretot, amb molt bon humor”, apunta el seu director. Amb Cola, Colita, Colassa, Pons repeteix la fórmula de fer un documental “amb gent a la qual coneixes molt”, com ja ho va fer en tres anteriors, el d'Ocaña, retrat intermitent, Ignasi M.i El gran Gato, del rumber Gato Pérez. El director reconeix que fer una pel·lícula sobre Colita no se li havia acudit: “li hauré de donar gràcies a Wert perquè ell em va inspirar la pel·lícula”.