Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Viatgi amb nosaltres

Ja no parlo de conciliar vida laboral i familiar, parlo dels problemes de massa gent per conciliar la vida amb la vida

Fa un parell de mesos vaig rebre un càrrec addicional en la factura de Movistar. Vaig contractar per telèfon una tarifa plana d'itinerància al Canadà que, segons sembla, no es pot contractar. Les operadores amb qui vaig parlar per exposar la queixa em van dir que no podia ser, que el que servia per als Estats Units servia per al Canadà. Fins que van comprovar bé la documentació.

L'únic que vaig demanar a les operadores amb qui vaig parlar és que reconeguessin que m'havien donat una informació errònia. El cabreig no era ni tan sols una possibilitat. Sé en quines condicions treballen i la formació deficient que se'ls dóna. Conec alguna subcontracta, m'he assegut als seus cubiculums i entenc què significa estar hores i més hores treballant en aquestes condicions, i per treballar s'entén aguantar queixes, crits i insults. Les operadores, i parlo en femení perquè la major part ho són, són el millor escut que han pogut trobar les companyies.

El més difícil de descriure sol ser el que tenim just al costat. No és fàcil descriure el món laboral sense caure en tòpics, d'aquí ve la necessitat de tenir el coneixement necessari que pugui situar cada relat al punt just. És just el que ha fet Ernest Cañada al seu llibre Las que limpian los hoteles (Icària). Cañada entrevista desenes de treballadores invisibles de pur invisibilitzades. El llibre recupera un espai que hauria d'haver estat el dels mitjans de comunicació —potser massa en deute amb tants poders— i obre debats que, de tan humans, no ens poden ser aliens.

Les cambreres de pis dels hotels són una de les últimes baules d'una cadena turística que mira d'optimitzar beneficis a costa de maximitzar els perjudicis per a molts treballadors. Ho han sentit mil vegades però hi ha novetats: l'afany i la professionalització amb què s'expressa el rendiment econòmic, per exemple, o la façana amb la qual es protegeix, o l'enèsima constatació que l'explotació laboral comporta la pèrdua de dignitat de qui la pateix… El pitjor que pot fer una empresa és humiliar el seu treballador fent-li perdre l'ofici. Les cambreres entrevistades no es queixen de la seva feina, es lamenten de la penositat de les condicions en què l'exerceixen. Fan bona aquella màxima que un no sol deixar l'empresa, sol deixar el seu cap. Quan s'ho pot permetre.

La subcontractació, els estudiants en pràctiques, l'atomització de les relacions són handicaps que se sumen a un calendari caòtic i a un horari extenuant. El resultat és dolorós, físicament i anímicament. A moltes els fa vergonya dir de què treballen, la mateixa vergonya que ens fa a molts veure-les córrer pels passadissos, arrossegar carros pesadíssims i pensar que podrien ser les nostres mares.

Missatgers, agricultors o les Escales de Movistar. L'invisible, al final, és al costat de casa. Els nostres problemes poden ser els de les dependentes. O els de les hostesses de vol de companyies de baix cost. O els dels correctors. O els contractes en pràctiques. Ja no parlo de conciliar vida laboral i vida familiar, parlo dels problemes de massa gent per conciliar la vida amb la vida, d'una gran part de la població que ni tan sols pot aspirar a veure reconegut el seu relat. D'aquí ve la importància del treball de Cañada i d'editorials com Icària.

Las que limpian los hoteles mostra, a més, biaixos que crèiem oblidats, com el desig d'emancipació basat en la identitat de classe, lluny del paternalisme. O la defensa d'un treball físic que no és una deshonra, malgrat el discurs dominant, el que és una deshonra és humiliar el mateix treball per humiliar així el treballador. També, esclar, el dolor físic que provoca l'esforç continuat es transforma en dolor moral.

Tinc un amic camioner que va tenir un problema semblant al meu amb una companyia de telèfon. Li van cobrar no sé quant de més. No sé si tenia raó en la seva queixa, però després del meu últim incident, no tinc cap motiu per portar-li la contrària. Un dia, fa temps, va aparcar massa a prop d'uns telèfons públics. Massa a prop, deixem-ho així, aquestes coses passen. No va trucar a l'asseguradora, esclar, era la seva petita venjança —bé, no tan petita— contra la multinacional que, a més, va servir per moure una mica més l'economia. En la lògica del neoliberalisme, diguem-ho destrucció creativa.

(De Movistar no n'he sabut res més).

Francesc Serés és escriptor.