Massa tard per ser mare
El retard de la maternitat aboca a tractaments de fertilitat; un 10% no ho aconsegueix
"Si tornés a néixer, amb 25 em posaria a tenir fills". Gloria Labay, llevadora, s'eixuga les llàgrimes i es moca. Acaba d’explicar la història del seu fracàs reproductiu. Una història que comença amb 38 anys i inclou dos embarassos naturals, tres inseminacions i una fecundació amb semen de donant per ser mare soltera, dues fecundacions amb ovòcits de donant per ser mare amb la seva parella actual, quatre avortaments i la cirereta: el fracàs en el seu intent d'adoptar un nen. En aquest moment el seu cervell va fer clic. Després de sis anys d'intents finalment tirava la tovallola. Va necessitar ajuda psicològica per deixar enrere aquesta etapa de la seva vida i abandonar el pis que s'havia comprat lluny del centre de Barcelona amb una habitació per al fill que somiava bressolar. Necessitava refer-se. Tornar-se a enamorar de la vida.
L'edat mitjana a la qual les espanyoles són mares no ha fet més que augmentar. El 1980 era de 28,2 anys. El 2014, 32,2. Actualment el 33% dels nens que neixen a Espanya són fills de dones de més de 35 anys. El 2012 va haver-hi el triple d'embarassos en dones de més de 40 anys que el 2000. Però totes aquestes dades no mostren una cara d'aquesta nova realitat: el dolor de les dones i parelles que es queden pel camí. Els que no aconsegueixen el seu somni. Per problemes de fertilitat. Per causes desconegudes. O perquè s’hi van posar massa tard.
La taxa d'embaràs de la dona segons l’edat cau irremeiablement. Amb 25 anys, hi ha un 25% d'opcions per cicle d'aconseguir-ho. Amb 30, un 22%. Amb 35, un 12%. Amb 40, un 5%. I amb 45, un 1%. I no obstant això, milers de dones s’hi posen cada any vorejant edats difícils o impossibles. Isidoro Bruna, de la Societat Espanyola de Fertilitat, explica el per què: “Assumeixen que si el seu aspecte físic és bo, també ho serà la seva fertilitat i creuen que ho aconseguiran igual que les famoses que tenen fills però no expliquen que són fruit de l'ovodonació, que són un terç de totes les fecundacions que es fan. És una pena que durant les revisions mèdiques rutinàries els ginecòlegs poques vegades els informin de la caiguda de la reserva ovàrica”.
El límit de 40 anys que fixa la sanitat pública per sotmetre una dona a un tractament de fertilitat, empeny milers de parelles i dones a una de les 200 clíniques privades que hi ha al país. Entorn del 3,2% dels nens nascuts a Espanya han estat gestats mitjançant tècniques de fertilitat. El 2013, 27.780 pacients es van sotmetre a una fecundació in vitro (amb un cost mitjà de 4.000 euros). Però un 10% d'aquests, segons l'estimació del sector, no ho van aconseguir.
Els ginecòlegs poden ajudar més?
Tenint en compte que l'edat mitjana de les pacients que trepitgen una clínica privada amb la idea de sotmetre's a un tractament per ser mares és de 38,2 anys, diversos experts de la Societat Espanyola de la Fertilitat van redactar un document perquè els ginecòlegs ajudin les dones més joves a ser conscients de la realitat. “El 2012 els vam fer arribar un text amb informació sobre com informar-les sobre la reserva ovàrica”, diu Isidoro Bruna, un dels autors. “Però, desgraciadament, va ser poc efectiu”. Bruna defensa que els ginecòlegs haurien de preguntar a les dones en les seves revisions mèdiques rutinàries si han valorat la maternitat.
No obstant això, Tirso Pérez Medina, vicepresident de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia i cap del servei de l’Hospital Puerta de Hierro de Madrid, creu que l'afer és molt més delicat. “Els pot fer sentir malament. El que sí faig és dir-los que, si tenen pensat quedar-se embarassades, no esperin gaire a posar-s’hi”.
La Laia (nom fictici), arquitecta i catalana, va retardar la recerca del fill. Fins a aquest moment no havia parat de treballar. "Per la crisi intuïa que em podia quedar sense feina, així que vaig esperar una mica. Tothom al meu voltant, fins i tot la meva ginecòloga, em deien que 37 anys no eren tants. No vaig imaginar el que passaria". Després de dos tractaments en una clínica privada li van dir que els seus òvuls no eren de bona qualitat i que per això no es quedava embarassada. Li van proposar una tècnica que implicava sotmetre's a diversos cicles per obtenir 10 embrions, analitzar-los i transferir-li els de més qualitat, però la Laia i el seu marit no van voler seguir endavant. Com moltes parelles, el sofriment que els va causar cada intent va ser suficient per decidir parar. “Sé que puc ser feliç d'altres maneres”, diu la Laia. "De vegades penso que m'he rendit, però em resulta més fàcil assumir-ho a la possibilitat que se'm tanquin més portes. Amb 42 anys he entès que hi ha coses que haig d'assumir. Conformista? Potser. Ara el que més por em fa és el futur, quan sigui una àvia sense energia. Em fa por imaginar-me sola el dia de Nadal. Una mica paranoica, no?".
Una de les conseqüències de l'inici tardà de la natalitat és que les dones gesten menys fills que abans, una altra de les causes que en el primer semestre del 2015 hi hagi hagut més morts a Espanya que naixements. Però no sempre és una decisió meditada. La Cristina, 42 anys, va tenir el seu primer fill mitjançant tractament en una clínica privada. Amb 39 anys va tornar al mateix lloc buscant un segon fill però la seva reserva ovàrica no va respondre. O es conformava o intentava una ovodonació. "Tenia 41 anys i em vaig deprimir moltíssim. Érem a la platja, el meu marit jugant amb el nostre fill i jo no podia parar de plorar. Era una lluita interna enorme".
Angoixada, va buscar informació a Internet com moltes altres parelles i dones solteres. Acupuntura per a la fertilitat. Meditació. Acompanyament per suportar l'estrès (com ofereix Eva Bernal, que va tenir tres fills després de sotmetre's a 18 tractaments). Converses per entendre el procés de cada membre de la parella… De tot el que va trobar, a la Cristina li va interessar especialment un mètode basat en l'alimentació que ofereix la infermera Virginia Ruipérez. "Em va canviar la dieta per una saníssima. Ella defensa que hi ajuda. Jo no ho sé. Per descomptat dolent no podia ser i volia fer tot el que estigués a les meves mans”. Després de tres mesos ella i el seu marit van optar per intentar l'ovodonació. Però després del tercer fracàs, el desembre passat, van decidir parar. "Donaria tot el que tinc si m'asseguressin que amb un tractament més aconseguiria l'embaràs, però no puc viure obsessionada per una cosa que no existeix ni va existir potser".
Després del quart avortament, la ginecòloga de la clínica pública en què la Gloria Labay es va sotmetre a tots els tractaments, li va fer un segon estudi de fertilitat. El primer havia sortit bé, però en el segon van comprovar que el seu úter tenia forma de cor (arquejat). La Gloria es quedarà amb el dubte de si aquest va ser el motiu dels avortaments. Sí que sap per què no la van deixar adoptar. Quan va iniciar el procés ho va fer al Nepal com a família monoparental. Però molt aviat es van tancar les adopcions amb aquest país per falta de controls. Tres anys més tard li van oferir obrir una nova via i en explicar que tenia parella, li van negar la idoneïtat. "Ara tinc 51 anys", comença la llevadora. "Diàriament per la meva professió sóc testimoni del miracle de veure néixer una criatura i és dur comprovar que és un tren que per a mi ja ha passat, encara que ara ja no hi penso cada dia. Però cal reinventar-se. No tenir fills també té avantatges, pots fer el que vulguis amb la teva vida, tens més diners pel que et doni la gana. Una psicòloga em va dir que potser no podria ser mare, però que sí que podria ser la millor tieta. L'any passat me’n vaig anar de càmping amb tres nebodes, de 4, 6 i 8 anys. Aquest any ja estic planejant un viatge al Pirineu català. De moment tenim feeling. Però el tema de la maternitat serà sempre la meva ferida de guerra".
Sobre la firma
