Petit es fa gran

Del primer dia en què va obrir les portes la centenària botiga Petit, el 1916, només en queda el local. Al número 48 del carrer de Sant Quirze, a Sabadell, ja no es veu cap de les escombres de canya i palma que fabricava el propietari, Josep Petit, ni les cordes que l'esparter nouvingut de Tàrrega instal·lava als pous dels veïns. L'establiment és ara un modern comerç de bosses i maletes que celebrarà al març el seu centenari i que guarda el secret de la família Petit per mantenir un negoci durant quatre generacions: adaptar-se als temps.

“Al principi això era una esparteria, però vam haver d'evolucionar per sobreviure quan l'espart ens va deixar”, recorda Ramon Petit, de 95 anys. A l'època en què el seu pare s'iniciava com a comerciant, la rebotiga era el seu taller; la planta superior, casa seva, i les golfes, el racó on va néixer. Als 12 anys, es va passar l'estiu ajudant a la botiga, que s'havia diversificat una mica i ja incloïa articles com bosses per a estiuejants. En arribar l'hivern, va proposar anar a l'escola nocturna per poder seguir col·laborant en el negoci familiar. Mai es va arribar a plantejar fer una altra cosa: “El meu pare sempre va esperar que l'ajudés. No podia dir que no”. Només la guerra va aconseguir allunyar-lo de casa.

Acabava de fer 18 anys quan la República el va cridar per integrar la que després es va conèixer com la Lleva del Biberó. Durant l'any que va passar a la guerra, li va tocar formar part del combat més llarg i un dels més sagnants: la batalla de l'Ebre. Des de la tranquil·litat de la seva botiga, Ramon Petit només aixeca la veu quan recorda els seus dies al front: “El pitjor era no saber si l'endemà continuaria amb vida”. En comparació, els següents quatre anys que va passar cuidant les mules de l'Exèrcit al Marroc no li van semblar tan dolents.

Encara li van quedar dos anys més de servei militar a Barcelona. Aquesta vegada, en una oficina, on va aprendre “una mica” de comptabilitat que després li resultaria útil en la gestió de la petita botiga de Sabadell. Va animar el seu pare a deixar les escombres de canya i passar-se a les persianes. “Ja en veníem, però se'm va acudir que també podíem fer-les nosaltres”, explica. Van comprar un teler amb el qual elaboraven les de fil i una altra màquina per les de filferro. “Érem els únics fabricadors de persianes de filferro de la zona i fins i tot avui pots veure'n alguna a les finestres de cases antigues”, assegura.

Quan les persianes americanes es van posar de moda, les comandes van caure. Petit ja havia deixat enrere l'espart i va començar a incrementar la quantitat de bosses i paraigües al local. El carrer de Sant Quirze havia canviat la terra per les llambordes quan l'onada d'immigrants vinguts d'altres ciutats d'Espanya ja feia temps que estava instal·lada als voltants, atrets per l'ocupació que oferien les fàbriques de la ciutat. “Vam veure que tornaven als seus llocs d'origen per les vacances i que necessitaven maletes”, recorda. Així va ser com el negoci va fer un gir final cap a la venda de maletes i bosses, un sector en el qual, de moment, es manté i fins i tot s'expandeix: dos dels néts ja han obert tres establiments més a Sabadell i Sant Cugat del Vallès.

“El que ha permès que aquesta casa aguanti és la seva evolució. Si ens haguéssim aferrat a l'espart, hauríem hagut de tancar”, admet la filla de Petit, Rosa. Ella i la seva germana, Àngels, també van passar l'adolescència compatibilitzant l'escola amb l'atenció als clients. Ara, hi treballa amb la seva filla, Meritxell Huguet, en un local que s'ha ampliat i renovat quatre vegades al llarg d'aquests 100 anys. Esperen poder tancar el carrer de Sant Quirze, ara per als vianants, per celebrar el centenari en una festa el proper 19 de març. Una reunió en la qual puguin festejar que el negoci iniciat pel seu avi ha resistit avatars com la guerra o l'última crisi econòmica, “la pitjor i la més llarga”, segons Ramon Petit i els 95 anys de vida que l'avalen.