República i guerra, segons Companys

Són dos episodis inèdits del comportament enèrgic, institucional, del president de la Generalitat els primers dies de la Guerra Civil que recorda el seu amic Jaume Miravitlles tres anys després, ja a l’exili a París. L’exercici de memòria no és gratuït: en el fons, l’està fent el cap del Comissariat de Propaganda per preparar un relat que netegi la imatge que s’està donant en bona part de l’exili republicà d’un president que no va controlar mai la situació en una Catalunya des del primer dia caòtica i revolucionària, supeditat als violents i anticlericals anarquistes i comunistes, en el context d’una Catalunya que només havia estat pensant egoistament en la seva independència fins i tot buscant pactes secrets a l’estranger, torpedinant així la República. Quedava clara aquesta lectura quan Catalunya no havia presentat, al seu parer, prou resistència per evitar la seva caiguda i, en conseqüència, el desenllaç victoriós de Franco.

Companys era ben conscient d’aquesta imatge, que s’estenia com una taca d’oli fins i tot en l’àmbit internacional. I va voler combatre-la, tot donant-hi el seu parer: una reivindicació del país però també d’ell mateix. Malgrat el fotimer de problemes que tenia al damunt, el president dóna molta importància a la construcció del seu relat. Instal·lat en la minúscula i camuflada Layetana Office, al Bureau 104 del número 26 de la Rue de la Pépinière, al districte 8è de París, amb prou feines hi ha lloc per a un despatx per a ell i el seu secretari, el diputat i també secretari general d’ERC, Joan Tauler, i un altre racó per a Miravitlles. Però cal contrarestar, i de pressa, el corrent d’opinió; malgrat les penúries, diu al seu comissari de propaganda que prepari un discurs de contrapès: “Transcriu tot el que et vingui a la memòria sense ordre ni concert, sense fixar dates ni noms. Després, amb més calma, ja ho ordenaràs i classificaràs”. Va dir que ell faria el mateix. Per facilitar les coses, Companys li ho enviarà cada matí a les vuit a Tauler, al seu pis de la Rue Mézières.

El procés és força curiós: Miravitlles, que no va saber mai escriure a màquina, dicta el text en català, però Tauler, que havia après taquigrafia en castellà, el passava a aquesta llengua, tot i que el tornava al català quan l’enllestia a màquina. Miravitlles el reescrivia en català i llavors el dictava en francès a un altre taquígraf perquè el volien publicar en diversos idiomes... Així es va anar teixint Veritats sobre la Guerra Civil espanyola (Base), inèdit més de 70 anys i que ara emergeix per la tasca de cinc anys de Ramon Batalla (Rubí, 1959), doctor en història amb una tesi doctoral sobre Miravitlles.

La vida dels finalment tres capítols i gairebé 250 fulls va ser molt atzarosa. Calcula Batalla que van ser escrits entre febrer de 1939 i juny de 1940, quan les tropes alemanyes entren a París i Miravitlles fuig, via el nord d’Àfrica, cap als EUA, ja el 1941. “Els textos català i francès han passat per les mans de la policia francesa a Marsella, per la Comissió d’Armistici alemanya a Orà i Oujda, sense que ningú no se’ls mirés. Si ho haguessin fet, els hauria perdut, i potser jo amb ells”, repassa el comissari de Propaganda en el pròleg. Un miracle, com que ara es pugui llegir alguna cosa, perquè l’oficina de la Generalitat va passar a mans de la Gestapo, que alhora va passar el text a la policia franquista. “Aquests i altres papers dels refugiats republicans els van acumular en un edifici que havia estat del PNB. L’agost de 1944, amb París alliberada, la gent del PNB recuperà el local i trobà la documentació. Ho van guardar en un caserio del País Basc francès fins que el 1992 ho van traslladar al Museu Arxiu del Nacionalisme Basc d’Artea. I el 2002 van lliurar-ho a la Generalitat, que ho té a l’Arxiu Nacional de Catalunya”, resumeix Batalla.

Jaume Miravitlles, cap del Comissariat de Propaganda i autor d’un llibre l’esborrany del qual van tenir els nazis, la policia franquista i el PNB, fa més d’un malabarisme per justificar l’actuació de Companys i la Generalitat en alguns episodis

Allà, tot i que és on l’historiador ha localitzat el gros del llibre “ja mecanografiat i paginat”, no hi era sencer o definitiu, perquè Batalla ha trobat capítols que Miravitlles va refer als EUA entre els seus papers, dipositats a l’Arxiu Macià-Tarradellas, a Poblet. Cosint els dos materials ha pogut refer el volum, tot canviant de lloc algun apartat per mantenir cert ordre cronològic d’un llibre que, pel fet que Companys va deixar molt poca cosa escrita, podria il·lustrar la mirada del president sobre el període. “És evident que és un encàrrec de Companys al seu home de confiança i ho deurien parlar; en qualsevol cas, és clarament un llibre exculpatori, de combat ideològic, destinat a un gran públic”, matisa Batalla, que admet que hi ha força revisió històrica: “Miravitlles fa més d’un malabarisme per justificar l’actuació de Companys i la Generalitat”.

És una mirada que l’historiador creu que cal contextualitzar: “Acabada la guerra, les bufetades van que volen entre els perdedors i cadascú s’espolsa les culpes i hi diu la seva; el llibre gairebé equival al que acabaran traient gent com Indalecio Prieto o els anarquistes Diego Abad de Santillán i José García Pradas”, enumera Batalla. I fa notar que el llibre es va començar a fer a França, on l’anticomunisme també era imperant mentre la Unió Soviètica ja donava aquell 1939 molts motius per desconfiar-hi: acord Ribbentrop-Molotov (agost) i repartició de Polònia (setembre), invasió de Finlàndia (novembre)...

Miravitlles, més o menys ventríloc de Companys, en qualsevol cas no deixa episodi històric important per comentar i dir-ne les seves veritats.

6 d’octubre de 1934: un cop d’Estat. En una República que no va saber posar fi a una Espanya que arrossegava “un sistema feudal”, on els terratinents i l’alt clergat controlaven tant “la riquesa real com l’opinió pública”, uns nuclis socials “tranquil·litzats per Alcalá-Zamora” (president de la República), el desgast contra el règim tindria la seva primera estocada en el “cop d’Estat del 6 d’octubre”. Segons el llibre, el 31 de març de 1934 Mussolini rebé representants de la Comunidad Tradicionalista Renovación Española i un general colpista, i van “posar les bases de la intervenció d’Itàlia a Espanya”, tot prometent proveir l’oposició a la República amb “300.000 fusells, 20.000 granades de mà, 200 metralladores i un milió i mig de pessetes al comptat”.

D’altra banda, com que va fracassar el primer pla per “impedir que la democràcia es consolidés a Catalunya i que el seu exemple estimulés el zel de les masses populars espanyoles” a partir de revocar a Madrid la catalana Llei de Contractes de Conreu, hi va haver “una provocació més gran (...): es va constituir un Govern en què entraven monàrquics que no havien volgut jurar respecte a la Constitució. El Govern (...), en realitat, havia fet un cop d’Estat”. En aquest context, “el president de la Generalitat va fer el gest que Catalunya esperava d’ell”: proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.

18 de juliol: guerra a l’oasi. Catalunya, “l’oasi de la República”, on “conservadors de Madrid i aristòcrates representants d’interessos financers de tot Espanya van venir a refugiar-se” i que havia fet els deures apartant “des del 16 de febrer” tots els oficials sospitosos dels organismes armats que depenien de la Generalitat, poca cosa podia fer davant l’aixecament feixista. Companys estava atrapat perquè els ciutadans que ajudaren a aplacar el cop “pertanyien als sectors de l’extremisme social, joves adherits al moviment sindicalista i als grups llibertaris”. El president viu un dilema: “Renunciar a l’aportació social dels extremistes i exposar-se a perdre la batalla” o bé “obrir les portes a aquesta col·laboració amb la consciència que hauria d’influir després poderosament en la perspectiva política”. Miravitlles parla de 1.500 morts el 19 de juliol només a Barcelona i d’uns 40.000 homes i un seguit de bandes armades pels carrers, la majoria “obrers esparracats”, majorment immigrants, “pagesos no catalans” que “ocupaven les escales més ínfimes de la jerarquia social”, amb un “gran complex d’inadaptació”, que “no entenen la idiosincràsia” catalana. Surten “passions col·lectives” i “desviacions humanes”. “Companys no pot impedir el 18 de juliol, però els revolucionaris respecten Companys”, diu Batalla resumint la mirada del llibre.

Els Fets de Maig de 1937.Els greus incidents que van desacreditar la Generalitat davant el govern republicà van ser culpa d’“un duel sagnant entre dues sectes socials”: comunistes i anarquistes. Els primers, a més, “van agreujar conscientment el conflicte”. El Partit Comunista, en lloc d’“acabar amb els insurreccionats al carrer”, es va dedicar a “destruir els confederals”, provocant-los amb sospitoses detencions, desaparicions i morts. L’exacerbació de les passions era “executada” pel comunista Eusebi Rodríguez Salas, militant del PSUC i comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat. Era el contrari del que promovia Companys, conscient que “s’havia de tractar les masses confederals com un malalt, limitant la repressió a l’estrictament necessària i donant suport als dirigents que volien una solució pacífica”. La dualitat és a tot el llibre: “Els anarquistes són tractats d’infantils, impacients, violents, però se’ls entén perquè seran víctimes del centralisme de Negrín com la mateixa Generalitat”, diu Batalla. Només va faltar la pinça del Govern republicà, tot endarrerint l’enviament de tropes que demanava la Generalitat. Miravitlles reprodueix els telegrames que confirmarien la tàctica dilatòria i l’apropiació final de l’ordre públic pel Govern Negrín.

L’estratègia de la guerra. Idees clares en l’apartat militar: va ser un error concentrar tots els esforços en la defensa de la capital de l’Estat, per “mantenir intactes les ruïnes prestigioses de Madrid”; en aquesta “obsessió” es van enviar més de 80.000 soldats catalans. El fet més visible fou el front de l’Ebre, “totalment abandonat per l’Estat Major republicà”. En aquella operació es ratificaria la manca de visió que permetria que les zones industrials i portuàries republicanes de la perifèria anessin caient en mans de Franco. Per economia i indústria de guerra, pel fet de ser el primer port espanyol i per la “vitalitat històrica de la seva població”, la caiguda de Catalunya implicaria la caiguda de la República.

Els interessos d’Itàlia i Alemanya. “Miravitlles, des que ja militava al Bloc Obrer i Camperol, havia mostrat molt interès en la política internacional”, diu Batalla. A les Veritats... es nota: fent gala d’un bon domini de la bibliografia del moment, dóna dades sobre els interessos dels feixismes italià i alemany a atiar el conflicte. Dels primers, apunta la voluntat de substituir econòmicament Catalunya, que havia anat traient-los mercat a Europa. Per això, “els bombardeigs de Barcelona i de Catalunya van ser fets per Itàlia. Van destruir manufactures tèxtils, empreses químiques i les fàbriques de seda artificial de Blanes i Gavà (...). No van destruir ni una indústria de guerra”. I les seves divisions van avançar pel mig dels camps de l’Urgell, centre productor d’oli, i no per les carreteres, per anar cremant oliveres i arrancant vinya, com van fer també al Penedès. Pels alemanys, era vital anorrear una Catalunya autònoma perquè podia servir de cap de pont dels interessos francesos per dominar Àfrica.

Negrín i els comunistes. El gran dimoni interior són els comunistes i el president Juan Negrín: tenien el “monopoli de la consciència republicana” gràcies a unes “masses espanyoles no madures políticament”. Catalunya era el seu enemic perquè “els líders soviètics van veure la possibilitat del triomf de la independent revolució sindicalista catalana”. El trasllat del govern republicà a Barcelona o l’amputació de l’autonomia catalana que executà Negrín responien a impedir aquest èxit. Stalin no volia que la victòria republicana passés per Catalunya, i per això va boicotejar l’entrega dels seus avions al port de Barcelona.

A banda del de Negrín, dos noms propis més. El primer, Vladímir Antónov-Ovséienko, cònsol de l’URSS a Barcelona, instal·lat al Hotel Majestic, qui millor menja a Barcelona gràcies als sindicats, seduït per un líder anarquista, Joan García Oliver, “en constant deliri i exaltació”, admiració que el porta a ser purgat per Stalin. El segon nom és Andreu Nin, líder “tan doctrinari” que va acabar allunyant el seu influent POUM de les masses. El POUM, més cohesionat ideològicament que els comunistes, va ser imposat per aquests a la Generalitat per formar part del Govern i així no tenir-los al davant al carrer. Miravitlles diu que ell mateix va despertar una matinada Companys comunicant-li la violenta desaparició de Nin, sota la delirant acusació d’espia de Franco. El president hauria intercedit per ell, sense èxit, davant les autoritats republicanes.

Una mediació internacional. En una informació inèdita fins ara, Veritats... descriu les actuacions que l’exconseller de Cultura de la Generalitat Ventura Gassol va fer davant el govern francès per provocar una pressió anglofrancesa per obtenir un armistici, venent-ho com una iniciativa del ministre d’Afers Estrangers belga, Paul-Henri Spaak, a quí Gassol visità a Brussel·les. Aquest ho recolzà, però l’ambaixador republicà Ángel Ossorio ho va estroncar. El llibre carrega contra Negrín per destituir Indalecio Prieto com a ministre de Guerra per haver tret molts comunistes dels comandaments de l’exèrcit i, sobretot, perquè podia haver donat suport a una sortida internacional negociada de la guerra. Rússia no volia un pacte que passés per París i Londres, i per això Negrín esperava armaments per allargassar la guerra fins a enllaçar-la amb la inevitable Segona Guerra Mundial. Per Miravitlles, Negrín s’havia carregat el motor humà de la República: les reivindicacions socials i els nacionalismes basc i català, fet que s’exemplifica amb l’ordre de Negrín de prohibir l’ensenya amb el nom de Catalunya que portaven els soldats catalans al front.

Construint relat per al futur

Carles Santacana

A les Corrandes de l'exili, Joan Oliver explicava la sensació viscuda "en passar la ratlla", en marxar a l'exili; la immensa tristesa dels derrotats. De vençuts n'hi havia molts, farcits de retrets, perquè difícilment algú podia assumir el pes d'aquella derrota. En l'inici d'aquell exili es van imposar dues preguntes: per què hem perdut la guerra?, i sobretot, per culpa de qui?

És en aquest context que cal situar l'encàrrec de Lluís Companys a Jaume Miravitlles. Un president derrotat, sol i aïllat, demanava al cap del Comissariat de Propaganda un relat que fixés la seva posició durant la Guerra Civil. Companys l'havia perdut, però com tots els derrotats no volia perdre també la batalla de la història. No va fer l'encàrrec a un historiador, sinó a un eficaç publicista. Per això no podem demanar a Veritats sobre la Guerra Civil espanyola una exposició equilibrada dels fets. No era el seu propòsit. I en aquest sentit, el títol és honest. Veritats, en plural, perquè el mateix autor afirmava: "Titulo el meu llibre Veritats sobre la Guerra Civil espanyola i no Veritat perquè, la veritat, no sé la veritat".

Tanmateix, les veritats del periodista sí que serveixen per conèixer la seva interpretació i la dels més pròxims, com el mateix Companys. Escrit amb voluntat de ser llegit també en els mitjans internacionals, Miravitlles presentava la República en els termes més moderats possibles: l’actitud de Companys el 6 d’octubre de 1934 era serena i només responia a una provocació de les dretes, no calia entrar-hi més a fons. I de la mateixa manera, emfasitzava el caràcter moderat i purament republicà —ell en diu centrista— del govern d’Azaña els mesos previs al juliol de 1936, primavera en què segons Miravitlles Catalunya era un oasi i Hitler i Mussolini ja eren darrere els colpistes.

Però més enllà del relat concret, l’interès del llibre rau en les arriscades interpretacions de llarg abast del periodista. Per exemple, insistint a presentar una societat catalana preparada per viure en democràcia per contrast amb una Espanya conflictiva. O en les pàgines en què fa una peculiar interpretació sobre les idees dels obrers catalans, a mig camí entre l’individualisme i el col·lectivisme, amb l’anarquisme entès més com una filosofia que com una praxi política o sindical. Arribats a la Guerra Civil, altre cop el problema del poble: útil per sufocar la revolta militar a Barcelona, però ple d’excessos, que en bona mesura imputa a la immigració més recent. Aquí emergeix un Companys que baixa als carrers quan encara hi ha trets i que seria reconegut com a líder pel poble. Miravitlles vol dotar el relat de transcendència, i per això planteja una sucosa interpretació del fracàs del cop militar: “El liberalisme català triomfava davant de la rebel·lió i fracassava l’autoritarisme castellà. Aquest fet, d’ordre filosòfic, es va traduir així en la realitat: triomfava momentàniament l’anarcosindicalisme i fracassava el feixisme. Madrid, capital de l’Estat i capital política del marxisme, fallava; mentrestant, Barcelona apareixia com el pol cristal·litzador d’una nova concepció popular”.

En definitiva, un text amb moments en què és un panegíric de Companys, que en d’altres presenta escenes poc versemblants (diu que al feu cenetista de l’Hospitalet es va abolir la moneda), però que de vegades és interessant per les reflexions que fa. Òbviament, no explica la guerra, però sí la seva guerra.

Veritats sobre la Guerra Civil espanyola

Jaume Miravitlles

Base

236 pàgines. 18,90 euros