Selecciona Edició
Connecta’t
FOTOGRAFIA

Un altre rotlle velat

Manel Armengol, el fotògraf de la Transició per antonomàsia, s’ha trobat amb l’angoixa d’on anirà l’arxiu

La imatge més icònica de Manel Armengol, de l’1 de febrer de 1976.
La imatge més icònica de Manel Armengol, de l’1 de febrer de 1976.

Hem assistit a un rebombori al voltant de l’arxiu fotogràfic de Manel Armengol, el fotògraf de la Transició per antonomàsia, al qual devem l’heroïcitat de testimoniar gràficament que, encara que mort Franco, la repressió continuava als carrers. Un fotògraf que, més enllà de la documentació d’un temps històric com a fotoperiodista, ha estat un dels artistes que amb llenguatge propi ha interpretat en clau contemporània el paisatge i la natura, la vida quotidiana i les relacions humanes. Tot això ho aplega en caixes que omplen una habitació. Ara que es jubila i ha de sortir del pis de Barcelona, s’ha trobat amb l’angoixa d’on anirà l’arxiu. Les institucions amb les quals havia parlat no feien res per aconsellar-lo, i no diguem acceptar en dipòsit el seu material, encara que fos temporalment.

Cada cop que passa una cosa d’aquestes ens posem les mans al cap i ens preguntem què passa amb els arxius fotogràfics, qui se’n fa responsable, qui se n’hauria de cuidar. L’incendi és, però, momentani. Es busca un remei per tal d’apagar l’escàndol (en aquest cas, l’Arxiu Nacional de Catalunya acull el material d’Armengol en dipòsit temporal). Segur que també ara es planificarà una reunió amb el sector i el nou govern, igual que fa uns anys amb el cas Centelles. I començarà un altre cop la rutina de reunions, revisió dels plans nacionals... Fins que torni a passar i un nou escàndol s’escampi per les xarxes socials.

La memòria és feble (és per això que existeix la fotografia, com a font de memòria...) i no recordem els passos que havíem fet per tal de remeiar aquesta situació d’improvisació davant la urgència, la perillosa actitud d’apagafocs. Perquè alguna cosa ja havíem pensat sobre la qüestió: el maig del 2011 es va aprovar la Resolució del Departament de Cultura per la qual es constituïa un equip d’experts per tal de fer un anàlisi del Patrimoni Fotogràfic Català amb l’objectiu de dissenyar polítiques específiques adreçades a la seva protecció. Arran de 13 reunions de treball i dels documents elaborats, el Grup d’Experts va entregar un document el març del 2012 en el qual es recomanava que es creés un ens per tal de regular l’establiment d’aquestes polítiques públiques, que el Grup d’Experts va conceptualitzar com a “Observatori Nacional de la Fotografia” a Catalunya, situat en una posició orgànica i jeràrquica per damunt dels equipaments, d’àmbit i competències nacionals. La seva missió consistiria a conèixer el Patrimoni Fotogràfic Català, per tal d’establir les prioritats d’actuació que n’asseguressin la custòdia, la conservació i la gestió, i impulsar les polítiques públiques necessàries que en garantirien la recuperació, la recerca, el foment —mercat i creació—, la divulgació i la seva promoció nacional i internacional. Aquest observatori esdevindria un interlocutor al qual es podrien dirigir els fotògrafs, institucions i hereus que es trobessin amb problemes per trobar una solució. Entre els seus objectius era primordial l’impuls d’acords amb els fotògrafs i els seus hereus i establir la necessària cooperació per assegurar la preservació del que s’havia designat com a patrimoni pels diferents equips de treball dedicats a l’observació de les necessitats de la fotografia, tot determinant quins fons i col·leccions existents a Catalunya haurien de formar part del patrimoni fotogràfic català. I posar llavors tot l’esforç, demanant recursos a l’Administració, que faria ús de pressupostos anuals ja aprovats pel Govern, per la seva protecció, gestió i difusió.

De tot això no s’ha fet res. Els centres dedicats a la fotografia no tenen recursos, no tenen suficient personal especialitzat. No poden acollir més arxius. No els poden comprar. Es troben en situació de col·lapse. I per l’altra banda, una nova generació de fotògrafs i fotògrafes es jubilen, han passat una crisi molt forta dels mitjans en el darrer quinquenni, han de deixar el pis on viuen... Alguns en situació més precària que d’altres, desesperats. I no saben a qui s’han de dirigir. Les portes i les finestretes no són de fàcil accés, els terminis són llargs, les respostes no arriben. Són molts que es posen a la cua a la qual encara esperen els d’altres generacions (com per exemple Oriol Maspons, a qui encara no s’ha fet un homenatge...). Què serà dels seus arxius fotogràfics? La improvisació d’apagar focs a corre-cuita, si més no, és una falta de respecte.