Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Sense tensió cultural

La distància que creen els articles porta d’un despotisme il·lustrat a un altre

La cultura genera tensió quan hi ha diàleg, quan hi ha confrontació d’idees.
La cultura genera tensió quan hi ha diàleg, quan hi ha confrontació d’idees.

El primer lloc on es percep la manca de tradició de determinats tipus de debats culturals és, precisament, en l’expressió d’aquests debats. Una bona mostra d’això és Cultura en tensió, el llibre que amb el subtítol Sis propostes per reapropiar-nos de la cultura edita Jordi Oliveras (Raig Verd).

La cultura genera tensió quan hi ha diàleg, quan hi ha confrontació d’idees, cosa que el llibre només aconsegueix a mitges. Cada text ha creat un espai propi, de vegades prou ben argumentat. El conjunt tracta els conceptes clau de la cultura contemporània, però les peces no dialoguen entre elles si no és per reafirmar-se. Pels capítols van passant el capitalisme, el neoliberalisme, els perills de la institucionalització, la xarxa, la participació ciutadana i molts altres temes que participen del consens i de l’homologació de la crítica cultural. El problema és que el lector té la sensació d’haver llegit abans uns discursos que a còpia de repetir-los han esdevingut llocs comuns.

El primer, l’article de Marina Garcés, Classicisme punk, reconstrueix i actualitza la relació entre l’apol·lini i el dionisíac i la redefineix per tal de trobar quins nous conceptes poden oferir. Interès, compromís, resposta i acció, altres idees que l’autora empra sovint, planegen sobre l’article fins a fer-los imprescindibles, sobretot quan ens recorda, amb Artaud, que la cultura no és res més que un medi refinat per comprendre la vida i exercir-la.

Ramon Faura, a La dissolució de l’objecte, descriu un recorregut per conceptes que han fet fortuna en l’estètica de les darreres dècades, del desplaçament a la ruïna, per apuntar-ne un parell. És un text que quedaria bé en molts catàlegs, sí, però no se sap ben bé què li vol dir a l’article anterior, ni al posterior de César Rendueles, tal vegada el que més bé dialoga amb la resta i, com el de Garcés, dels més reeixits. A Un programa polític per salvar la cultura lliure, Rendueles descriu els perills i els avantatges de les formes d’expressió que tot just estem començant a conèixer, de la impostura d’alguns activismes a l’escenografia que sol·liciten algunes manifestacions crítiques. “El mercat no requereix consensos”, diu per mostrar tot allò que costa tant de fer fora del mercat. És el text que més s’acosta a fer el pas de l’ètica a la proposta, que és el que ens fa més falta. Potser en aquest punt qui més arguments dóna és Nando Cruz. Cruz no pot defugir el fet que la música és un esdeveniment, que s’ha de produir, que necessita una pràctica i una pragmàtica. La retòrica, en la crítica cultural, a tots ens ve de sèrie.

CULTURA EN TENSIÓ

Diversos autors

Raig Verd

160 pàgines. 14 euros

Joan Maria Gual fa un recorregut pels avatars de la política cultural de les darreres dècades a Catalunya i a Espanya. Sí, una altra vegada la Cultura de la Transició que fa bo l’adagi que si només tenim un martell, a tot arreu veurem claus. I finalment, Lucia Lijtmaer parla de les dificultats d’escriure en la Barcelona de la precarietat i de la cultura de consum. La marca Barcelona, etcètera.

És molt curiós observar com, en l’intent de defugir la institucionalització, els articles construeixen un altre espai que, tot i dir-se partidari de la col·laboració, la cooperació i la crítica, estigui tan sotmès a la rigidesa dels seus propis preceptes. Tenim la sensació d’haver-ho llegit tot a internet. Si la intenció del llibre era explicar com reapropiar-se de la cultura, potser el primer que s’hauria hagut de fer és pensar en el tipus de llenguatge, en l’edició i en el rigor. La distància amb el lector que creen alguns articles a canvi de satisfer els codis que legitimen el seu discurs és tan gran que al final sembla que anem d’un despotisme il·lustrat a un altre.

El discurs de les institucions sobre la cultura acaba sent autoreferencial, i és molt possible que a hores d’ara una bona part de la crítica cultural també ho sigui. Substituïm els estudis per articles i recorrem a recursos fàcils per sabuts, acceptats dins de la nova correcció política. El problema ve quan de l’ètica hem de passar als projectes, i d’aquests al compromís i als fets sense passar per la cultura de la queixa. Sense propostes, reapropiar-se de la cultura, sigui el que sigui que vol dir això, serà una mica complicat. El llibre, en definitiva, il·lustra perfectament on som.