Selecciona Edició
Connecta’t

Agapito, el rei de la ‘llista negra’ d’Hisenda

El ciutadà que més deu al fisc (26,8 milions) és un empresari arruïnat

L'origen de la pilota financera és la venda d'un negoci de construcció el 1989

L'empresari Agapito García, la setmana passada, a Madrid.
L'empresari Agapito García, la setmana passada, a Madrid.

Té 70 anys, no té estudis universitaris i diu que no pot pagar ni un cafè. Agapito García Sánchez és el gran morós d'Espanya. Així ho creu l’Agència Tributària (Aeat), que el situa al capdavant dels 345 ciutadans amb deutes o sancions de més d'un milió d'euros. El fisc reclama a aquest empresari amb dos fills 26,8 milions.

"Fa gairebé un quart de segle que tinc plets amb Hisenda. Conec diverses generacions de funcionaris", explica per primera vegada mentre allarga un cafè en un cèntric hotel madrileny. La seva col·laboradora, una antiga treballadora d'un banc d'inversió, paga el compte.

Aquesta història d'expedients i inspectors fiscals arrenca el 1989. Va ser aquest any quan García va vendre les seves quatre firmes de formigó i materials de construcció. El grup britànic Steetley, que després es va integrar en el gegant del ciment Holcim, va comprar el seu negoci. Li van pagar 22,7 milions d'euros.

Hisenda va rastrejar l'operació. I va atribuir a Sánchez l'ús d'una societat per eludir impostos. El fisc li va reclamar 20 milions d'euros el 1990, incloent-hi una sanció del 70% del capital eludit. I, després de la negativa de l'empresari d'abonar la penalització, va activar la maquinària jurídica.

Sánchez diu que no pot pagar ni un cafè i que viu com pot

La croada dels tribunals va culminar el 2012, quan el Suprem va emetre el veredicte a favor d'Hisenda després d'un reguitzell de sentències que donaven la raó a l'anònim contribuent. La multa inicial es va transformar, després de gairebé un quart de segle d'interessos i recàrrecs, en una enorme bola financera. Agapito havia de pagar 31,7 milions d'euros. Vuit més del que va percebre el 1989 per vendre les seves societats a la multinacional. A la factura calia sumar, a més, dos milions de 18 anys d'exclusius advocats. “La voracitat d'Hisenda m'ha retornat als orígens: la pobresa”, apunta, i després es pregunta: “Quina justícia dura 25 anys?”.

L'ascensió i caiguda d'aquest home s'esbossa en un pis espartà del districte madrileny de Moncloa. És l'Espanya dels cinquanta. Els pares de García, naturals de Noblejas (Toledo), desembarquen a la capital. El rei de la llista negra d'Hisenda entra amb 14 anys a treballar en un banc de grum. Amb 27, ja era apoderat. I amb 30, crea la seva primera empresa. Es deia Edeconsa i es dedicava a l'explotació d'àrids al municipi madrileny d'Aranjuez, segons un document que obra en un jutjat.

El Suprem va condemnar el contribuent per eludir impostos

Espantats per les cícliques crisis del maó i la sequera del crèdit, els seus socis abandonen el vaixell. La companyia creix als vuitanta pilotada per aquest empresari de pèl canós i mirada escrutadora. El negoci suma aquesta dècada prop de 90 treballadors i 50 transportistes autònoms, segons aquest document.

L'home fet a si mateix es mostra conservador en els negocis i decideix desprendre's de la seva companyia. Creu que no pot competir amb les incipients multinacionals que aterren al país com a conseqüència de l'ingrés d'Espanya a la UE. I el 1989 ven el seu microimperi del formigó a una d’aquestes, la britànica Steetley.

Sota el radar d'Hisenda

Amb 22,7 milions d'euros a la butxaca –i ja sota el radar d'Hisenda–, comença a invertir. Desembarca a la vicepresidència de l'entitat de custòdia de valors Bancoval, on arriba a controlar la meitat de les seves accions. Aterra també com a accionista a Interdin, el corredor de borsa de Banco Madrid, filial espanyola de Banca Privada d'Andorra (BPA), que va ser intervinguda el març passat pel Banc d'Espanya en el marc d'una investigació per blanqueig de capitals del Tresor dels Estats Units.

En el camí, fa incursions en el negoci del vi. Entra en les firmes, Hispanobodegas i Garcigrande. I refugia els seus estalvis en una Sicav, Inversiones Intermarkets SA. La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va suspendre l'activitat d'aquesta el 25 de novembre passat per "greus dificultats per a la seva inspecció". Agapito no aclareix què va passar. És un dels silencis que esquitxen el seu relat. EL PAÍS té un document que ordena transferir l'últim saldo de la seva SICAV –10,7 milions, segons García– a l’Agència Tributària per reduir el deute. Amb el desemborsament de les últimes setmanes, l'empresari sembla que encara té pendents 16 milions dels 26,8 que li reclamava el 23 de desembre el departament de Cristóbal Montoro. El seu ritme de pagament fins al juny del 2014 va ser d'un milió trimestral.

Agapito García Sánchez va arribar a la cúspide. Va tenir 1.000 treballadors. Avui només té tres persones al seu càrrec i navega per la ruïna. Totes les seves propietats estan embargades. Els seus comptes, congelats. El seu entorn subratlla que cap de la trentena de societats on ha aparegut és instrumental. Però s'incomoda quan se li pregunta per aquest tema.

La seva relació amb el fisc s'ha tornat volcànica. Una funcionària li va arribar a dir "t'hem fet famós", assegura, després que el seu nom esquitxés els informatius al capdamunt de la llista negra. Ell, que és molt educat, va respondre amb una altra invectiva.

Només un habitatge de 56 metres a Pamplona, gravat amb una hipoteca de 226.440 euros, figura al seu nom. L'immoble, defensa, no esprem els avantatges fiscals de Navarra. Insisteix que viu amb el que pot i viatja amb metro. I que els que el van acompanyar els anys dels encorbatats consells d'administració ja no li agafen el telèfon. Agapito presumeix davant els íntims que com a alpinista aficionat "va escalar a l’Everest". Ara sofreix la solitud del descens.

investigacion@elpais.es

Gairebé un quart de segle de batalla als tribunals

L’Agència Tributària (Aeat) ha pledejat contra Agapito García Sánchez durant un quart de segle a compte dels 22,7 milions que l'empresari va percebre el 1989 per la venda de les seves societats al grup britànic Steetley.

Segons Hisenda, Sánchez va recórrer per tributar menys a "una societat instrumental" (sense activitat). A través d'una empresa –diu el fisc– el contribuent va pagar un 13% d'impostos i no el 56%, com li hauria correspost per l'aplicació de l’IRPF. "A través de societats inactives instrumentals, via simulació, Agapito García Sánchez ha eludit la tributació per IRPF dels beneficis d’Aribericos SA (societat instrumental)", argumentava l’Aeat en els seus informes.

Quan Sánchez es va negar a principi dels noranta a pagar 20 milions d'euros a Hisenda (l'eludit pels ingressos del 1989 més una sanció del 70%), l’Agència Tributària va engegar la seva artilleria jurídica. L'empresari sempre va considerar que es va ajustar al dret.

La via penal es va esgotar el 2002, quan l'Audiència de Madrid va absoldre el contribuent d'un delicte fiscal pels cobraments del 1989 pel qual l’Agència Tributària li reclamava dos anys de presó i 19,7 milions. Ell va desestimar els recursos de l’Advocacia de l’Estat (que actuava com a defensa de l’Aeat) i el Ministeri Fiscal.

El camí contenciós administratiu, no obstant això, va resultar més fructífer per a Hisenda. Malgrat que l'Audiència Nacional va sentenciar el 2009 que "no calia parlar de simulació" [ús de societat interposada] i va recollir que Sánchez es va ajustar a la llei, el Suprem va emetre veredicte el 2012 a favor d'Hisenda. El resultat: l'obligació de pagar els 31,7 milions que han convertit Agapito García Sánchez en el morós d'Espanya.

"Tots coneixem com es componen les sales del Suprem. S'hi arriba pel poder polític. En el meu cas es va produir una falta d'objectivitat", conclou.